19.08.2007 - 06:00
L’editorial alemanya Valentia aquest agost enceta una col·lecció de traduccions d’autors de les Illes Balears. Són deu títols entre els que hi ha ‘Un cor massa madur’ de Guillem Frontera, que és un dels primers llibres que sortiran, juntament amb ‘Joana E’ de Maria Antònia Oliver, ‘Fins al cel’ de Pau Faner i ‘Els jardins incendiats’ de Gabriel Janer Manila. Els altres sortiran al setembre. La col·lecció porta per títol ‘Biblioteca Catalana Contemporània de les Illes Balears’.L’editor catalanòfil Axel Schönberger és el responsable de l’edició, a partir de la iniciativa de l’Institut d’Estudis Baleàrics, de cara a Frankfurt.
Els altres autors traduïts són: Baltasar Porcel (‘Difunts sota els ametllers en flor’), Antoni Vidal Ferrando (‘Les llunes i els calàpets’), Rosa Planas (‘La ciutat dels espies indefensos’), Antònia Vicens (‘Terra seca’), Maria de la Pau Janer (‘Orient, occident: dues històries d’amor’) i Antoni Serra (‘L’avinguda de la fosca’).
‘Un cor massa madur’ (Edicions 62, 1994) de Guillem Frontera
Llegiu-ne un fragment:
Sabia des de feia temps que no escriuré mai una novel·la. ¿O potser hauria de dir “la” novel·la? Això dependria del moment de la meva vida que volgués prendre com a marc dels meus propòsits. De jove havia somiat d’esser novel·lista. De més gran, aquest futur s’havia anat esvaint a poc a poc i havia donat lloc al projecte, molt més assolible aparentment, d’escriure “una” novel·la. Quan havien d’esser moltes, arrossegava dia i nit un enfilall d’històries que bollien dins el meu cap, tot esperant el moment de rebre l’alè diví de la creació. Ignor a partir de quin instant començaren a esfumar-se, avui una, una altra al cap d’un any, fins que buidaren el somni juvenil d’esser novel·lista. Aquestes històries adesiara guaitaven momentàniament a la meva memòria, quan fragmentàriament apareixien en un film, en una obra teatral o en un llibre. Al principi, m’era dolorós reconèixer-hi un personatge o una situació que jo havia imaginat. Més endavant, això em produïa el sentiment agredolç de retrobar-me amb un amic perdut de la infantesa: era ell, però només me n’havia quedat la fesomia. Finalment, aquests retrobaments només em despertaven una indiferència absoluta. Sabia que mai no seria novel·lista, però aquesta seguretat, que mai m’havia envaït suaument, havia estat substituïda per una altra: escriuria una novel·la per a la qual no disposava de cap història, però això no tenia la més mínima importància: el tema d’una obra d’art és un mer pretext.
Em resulta difícil explicar que no em produí cap convulsió, ni enyorança, ni frustració trobar-me un dia dient-me que també havia renunciat a escriure una novel·la i reconèixer-me’n incapaç. Potser hi ha un benèfic mecanisme psicològic que ens anul·la la il·lusió per a tot allò que ja no podem fer i ens selecciona les metes segon les nostres facultats. Però, si sempre respongués, hauríem trobat un equilibri entre les nostres ambicions i les nostres possibilitats que, òbviament, no ens assisteix a cada moment de les nostres vides. Tanmateix,en el meu cas s’havia establert aquestes equilibri, que pareixia definitiu: tant, que ni tan sols el tenia present i no em parlava mai amb ningú. De l’estabilitat d’aquest equilibri en vaig obtenir una prova per a mi irrefutable precisament quan ella mostrà un interès insistent a parlar de mi com a amic, és a dir, quan volgué posar al dia la meva cartografia, per saber quines revolucions, revoltes i pactes n’havien esbossat la, sens dubte, nova configuració. Em vaig sorprendre a mi mateix parlant de les meves renúncies i abdicacions amb un grau de sinceritat al qual no estava habituat i que, malgrat tot, no ofenia el meu sentit del pudor. Ella té la rara aptitud de l’abstracció, que no perjudicava gens la seva -general, les dones -curiositat ecumènica.
-Ja veus com t’estim- m’havia dit-. Vols prova d’un amor més gran que rebre’t amb tot aquest desgavell?
Es referia a les maletes amb roba, caixes amb llibres i ceràmiques, quadres embalats, paquets mig desfets que omplien la casa hi impossibilitaven el moviment de les persones. Les sala on érem reunia tota la bigarrada heterogeneïtat dels trasllats de vivenda, amb el caos il·lusionat per les perspectives que ofereix l’inici d’una nova etapa.
-Amor o confiança? – vaig contestar amb una altra pregunta.
-Vols dir que, a un certa edat, aquests sentiments no tendeixen a confondre’s?
Vaig callar per no afegir na altra pregunta a la conversa, perquè una conversa feta de preguntes sol desembocar en exercicis estèrils d’eloqüència i en un avorriment insuportable.
En qualsevol cas, no puc negar que m’havia afalagat que, tot just arribada a Mallorca, m’hagués donat prioritat, no ja davant d’altres persones, sinó, fins i tot, a l’íntim ritual d’obrir caixes i maletes i fer-ne encaixar els contenguts en un nou espai i en un nou ordre. Sens dubte, hi havia influït el fet d’haver sabut que ara seríem quasi veïns. Havíem passat sis estius sense veure’ns. Ella venia cada any a Mallorca i passava dos mesos- un d’ells amb el seu marit- a la casa que havien comprat a Alcanada a sopar. Jo normalment estiuejava a l’hivern, però ella sabia on trobar-me i que no me costava gens pujar de Palma a Alcanada a sopar. Al principi de casada- i de viure a Paris-, no s’explicava la seva estada estiuenca a Mallorca sense veure’ns, almenys, tres o quatre vegades, amb el seu marit o tot sols; amb els anys, aquests retrobaments es feren més escadussers, fins que arribaren a essers fortuïts. Ara feia sis ans que no ens vèiem ni parlàvem per telèfon. Jo vivia a Alanària, un poblet de l’interior de l’illa. a vint quilòmetres curts d’Alcanada, sense haver abandonat la casa de Palma.
Enllaços
Guillem Frontera al ‘Qui és qui‘.
