‘2007, traduccions a l’alemany’: Antoni Serra

  • L'editorial Valentia publica 'L'avinguda de la fosca' · Llegiu-ne un fragment

VilaWeb

Redacció

15.08.2007 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Antoni Serra és l’únic autor, de tots els que enguany veuran publicada una obra seva traduïda a l’alemany, que no anirà a la Fira de Frankfurt. En un article publicat al Diari de Balears n’explica les raons. Per començar, considera que no és un esdeveniment literari, sinó un mercadeig i una compra-venda de possibles traduccions; a sobre, considera que la invitació que ha rebut de l’Institut Ramon Llull el discrimina, perquè l’inclou en un acte dedicat a la ‘presentació de l’obra d’escriptors de les Illes Balears’.’L’avinguda de la fosca’ forma part d’un paquet de deu títols d’autors balears traduïts per l’editorial Valentia i incorporats a la col·lecció Biblioteca Catalana Contemporània de les Illes Balears, a iniciativa de l’Institut d’Estudis Baleàrics. La presentació de la col·lecció serà un dels actes de la cultura catalana de la Fira.

Les obres que figuraran a la col·lecció són: Baltasar Porcel (‘Difunts sota els ametllers en flor’), Maria Antònia Oliver (‘Joana E’), Pau Faner (‘Fins al cel’), Antoni Vidal Ferrando (‘Les llunes i els calàpets’), Guillem Frontera (‘Un cor massa madur’), Rosa Planas (‘La ciutat dels espies indefensos’), Antònia Vicens (‘Terra seca’), Maria de la Pau Janer (‘Orient, occident: dues històries d’amor’) i Gabriel Janer Manila (‘Els jardins incendiats’).

‘L’avinguda de la fosca’ (la Magrana, 1994) d’Antoni Serra

Llegiu-ne un fragment:

Enric Puigdenfila i Visconti, vescomte d’Oloscau, cavaller del Sant Sepulcre i de la Creu d’Ivori d’ençà de la mort de son pare, un vell aristòcrata que gaudia del favor popular (havia estat un bon afeccionat a les curses de trotons), esdevinguda a causa d’una angina de pit la matinada d’un dia qualsevol d’agost, prengué la determinació de viure a l’antiga casa de camp de les rodalies de la ciutat, lluny ferm d’inclemències urbanes i d’amistats inoportunes. Tan bon punt hagué entrat en possessió de l’herència (era fill únic i tardà, orfe de mare des del néixer), posà fil a l’agulla i va fer anar al casal una colla de picapedrers a les ordres del mestre d’obres que havia gaudit de sempre del favor de la família: calia reformar el casalot, quadrat i auster, i tanmateix amb l’aire inconfusible de casa d’estiu que li conferien les persianes verdes esblaimades pel sol, fins a convertir-lo en un lloc confortable, amb totes les comoditats inherents a una casa de tot temps. Tenia dos pisos i una planta baixa i estava enrevoltada per un jardí immens, dividit en tres zones ben diferenciades; la part de davant, la de la façana principal, era l’acabament del caminal d’accés, vorejat de xiprers alts i esvelts, vincladissos encara, a banda i banda del qual s’estenia una combinació altre temps acurada de gespa i de pasteres amb terra fina, sembrades de rosers, algunes pruneres japoneses, hibiscs i rododendres; la part de darrere tenia un aspecte volgudament més salvatge i era constituïda per una bona extensió de garriga baixa i, a l’extrem, per un pinar en miniatura, on, a l’època bona, devers octubre o novembre, si havia estat any de pluges, s’hi feien esclata-sangs, és a dir, els apreciats espècimens de lactarius saguifluus, i, finalment, els flancs de la casa eren ombrejats per arbres grans i variats, des de la xicarandana al plàtan, des del til·ler a l’acàcia, l’araucària imprescindible, que donaven a la casa el caràcter d’emergent que conserven encara algunes mansions venerables.

I un cop começades les obres de reforma, ningú no va ser capaç d’encertar quan acabarien. Cada vegada que la gent -comares al front- decidia que ja n’hi havia prou, sempre hi havia una penúltima millora que desbaratava la predicció, de manera que, quan ja feia prop d’un any que s’hi pegaven picapedrers, fusters, llanterners, jardiners, les xerrameques creixien i, sobretot, les càbales sobre la fortuna que Enric Puigdenfila hi devia haver enterrat. Ningú no entenia el perquè d’aquell afany, i menys encara, en uns moments en què tothom, fins i tot la gent més noble, somniava amb la comoditat fàcil i aparent de viure en un gran àtic del passeig o de l’avinguda de moda o, si més no, en el xalet de nova planta en una urbanització de prestigi, residència habitual de financers, homes de negoci coneguts o professionals de tota confiança, i on els morros rics posaven la nota d’exotisme tolerat, No és gens estrany, doncs, que les vestals ciutadanes haguessin qualificat le jove vescomte d’excèntric -de cap esflorat, les més agosarades-, resultat lògic, al capdavall, deien les deductives, de l’educació que havia rebut.

En principi, el vell vescomte, Freferic Puigdenfila, havia tingut el bon gust de no trencar les normes arcanes que regeixen els hàbits educatius ciutadans, i havia fet que el seu fill estudiàs el batxillerat amb els jesuïtes, és a dir, al col·legi de Montision de la capital; però després, s’encaparrotà a fer-lo estudiar la carrera de ciències polítiques a Madrid, decisió que més de dos no es torbaren gaire a considerar un extravagància, El xicot, que havia crescut alt i prim sense arribar a ser un astènic, des de ben petit havia donat proves de tenir un bon cap per als estudis, com demostraven les bones notes amb què sempre acabava el curs -son pare n’estava alabadíssim, com i no s’ho acabàs de creure, qui sap si perquè recordava que a ell li havia costat Déu i ajuda aprovar el batxillerat; però, a més, tenia condicions excepcionals per a l’esport, sobretot per al tennis i el golf, que practicava amb regularitat i disciplina anglosaxones més que no llatines. Però no acabaren aquí les dèries educatives del vescomte, ja que, amb un insistència que recordava l’esperit de burgesies il·lustrades forànies més que no el quietisme de l’aristocràcia local, va trobar que era imprescindible d’enviar-lo a Anglaterra, a Oxford, en concret, perquè perfeccionàs els coneixements.

Anglaterra, i sobretot la flegma i la ironia del caràcter britànic, va ser la gran descoberta d’Enric Puigdenfila. Son pare el va posar en contacte amb un professor mallorquí que vivia exiliat a Oxford des de feia molts anys, el senyor Joan Mascaró, aquest li va obrir les primeres portes a Londres, avinentesa que no oblidaria mai en sa vida -o això li va dir, en un accés d’agraïment juvenil. També hi va descobrir el plaer assossegat de la lectura que combinava amb el del golf, practicat enmig de la naturalesa a pèl, és dir, gairebé sense els retocs que obligava a fer la duresa del sol mediterrani. Dos llibres de signe molt diferent l’havien de trasbalsar profundament: Brideshead revisited i Lider with Rosie, els quals rellegiria en no poques ocasions, perquè eren un vertader descans per al seu esperit, això deia, i un plaer sensual i estimulant per al seu organisme.

Un cop acabada l’aventura britànica, que durà dos anys, el vescomte va fer valer les influències que tenia, i Enric Puigdenfila es trobà ingressat a l’Escola Diplomàtica. En va sortir airós, però de bon començament no es pot dir que li donassin càrrecs gaire importants. Va ser com si la discreció, lenta, però inexorable, que presideix les actuacions en diplomàcia, guiàs les seves destinacions. Primer, va anar a para al consolat d’una petita ciutat provinciana de la Bretanya francesa; després, el traslladaren a Guinea-Bissau i, tot seguit, s’ocupà de taques relacionades amb cultura -sembla que com a secretari a ajudant de l’agregat- a l’ambaixada de Mèxic, on adquirí una magnífica col·lecció de petites escultures astques (imitacions prodigioses, però al capdavall, imitacions), i on, quan estava a punt d’obtenir un càrrec més rellevant a Viena, li va arribar la nova de la mort de son pare, fet que el convertia en el nou vescomte d’Oloscau.

Enllaços
Antoni Serra al ‘Qui és qui‘.

Ens ajudeu a fer un plató?

Fem una gran inversió per a construir un plató televisiu i poder oferir-vos així nous formats audiovisuals de qualitat.

Gràcies per fer-ho possible.

(Pagament amb targeta o Bizum)

Recomanem