05.08.2007 - 06:00
L’escriptor Gabriel Janer Manila anirà a Frankfurt, però no com a representant institucional, sinó com a escriptor traduït. Janer Manila era fins al juny proppassat president de l’Institut d’Estudis Baleàrics. Per tant, fou ell qui va decidir, amb vista a Frankfurt, que aquesta institució tutelés i assegurés un mínim de deu traduccions d’obres d’autors balears actuals. N’és una la seva obra ‘Els jardins incendiats’, que sortirà a l’agost. L’opció consistí a proposar a una sola editorial alemanya, Valentia, que obrís la col·lecció Biblioteca Catalana Contemporània de les Illes Balears.Hom ha triat deu títols de deu autors, lliures de drets de traducció. L’editor alemany responsable del projecte, Axel Schönberger, ha deixat clar a VilaWeb que l’Institut d’Estudis Baleàrics li havia proposat una llista de deu autors, en què no figuraven ni Grabriel Janer Manila ni la seva filla, Maria de la Pau Janer. Va ser Schönberger mateix qui hi va incloure aquests dos noms, sense cap més modificació. Els altres autors triats són: Baltasar Porcel (‘Difunts sota els ametllers en flor’), Maria Antònia Oliver (‘Joana E’), Pau Faner (‘Fins al cel’), Antoni Vidal Ferrando (‘Les llunes i els calàpets’), Guillem Frontera (‘Un cor massa madur’), Rosa Planas (‘La ciutat dels espies indefensos’) i Antònia Vicens (‘Terra seca’) i Antoni Serra (‘L’avinguda de la fosca’).
Axel Schönberger dirigeix una petita editorial, Frankfurt am Main: Domus Editoria Europaea, que va publicar l’any 2003 dos títols de Janer Manila: ‘La dama de les boires’ (Schönberger en signa la traducció) i ‘Angeli musicanti’ (traduït per Volker Glab). Per dur a terme el projecte de la Biblioteca Catalana Contemporània de les Illes Balears es va associar amb Valentia, una empresa que té un segell pensat per a universitaris.
‘Els jardins incendiats’ (Columna, 1997) de Gabriel Janer Manila
Llegiu-ne un fragment:
Encara et veig, malalt de solitud d’ençà que partires, caminar de pressa pels carrers transparents de la ciutat, i aturar-te de sobte, vacil·lant. Silueta fosca, el vestit blau, sota el sol d’hivern. Era el matí d’un diumenge. Acudies al quiosc de la Rambla a comprar la premsa i unes roses tardanes. Comprares alguns periòdics anglesos —afirmaves que ho feies perquè tenies ganes de practicar l’idioma i recuperar els coneixements que n’havies tingut—, i seguires fins que trobares les roses que cercaves: roses blanques, obertes.
Però no et detingueres a parlar amb la florista que et va vendre les roses, ni amb el jove del quiosc. Era fàcil pensar que tenies pressa, fins i tot, que tenies fred, aquell matí. No semblaves, és just que t’ho digui, el personatge agitat i convuls que vaig conèixer gràcies, sobretot, a la confiança amb què m’explicares alguns desconhorts particulars, excessivament íntims. En la imatge que s’emmiralla davant els meus ulls no hi sé retrobar la burgesa cansada, la dona tossuda… Només l’aire trist d’aquell matí en què sortires a cercar els periòdics i les roses. I una immensa voluntat d’estar sola, d’esdevenir una illa a l’interior d’una illa, una illa solitària. Ni que tinguessis ganes de fer una cosa prohibida, secreta, com d’amagat.
—Em faig por —digueres—, el dia que em propòs d’esser jo mateixa.
I m’ho deies per telèfon; cada vegada que et pegaven ganes de calar foc a tot el que et voltava: la ciutat, els arbres d’es Born, el brollador de la Rambla, els vells palaus, la gent…
—Pegaria foc al mar, si fos possible. Perquè tinc ràbia, Martí. Una ràbia obscura.
Aviat et vaig perdre de vista, aquell matí pàl·lid. Et vas fondre entre la gent i els arbres, més enllà del passeig. Pujares la costa de la Sang, cap al teu pis del carrer de la Cavalleria, pel costat dels jardins de la Misericòrdia. Ja no et vaig tornar a veure. Des de la meva finestra, havia observat cada passa, els teus gestos incerts. Des d’aquesta finestra, des de la qual tornaré a somniar-te.
Et dissipares en l’atmosfera blanca de les roses d’hivern. Llavors, ja no tinguérem cap altra possibilitat de tornar-nos a veure. Pujares al teu pis —la mà et tremolava i no arribaves a encertar la clau—, deixares els periòdics i les flors, t’abocares un martini, despenjares el telèfon i marcares el meu número. No sé si l’havies rumiat durant el camí; però deixa’m que ho cregui. Em vas dir que et pareixia estrany trobar-me a casa i et vaig respondre que t’esperava, que sabia que em telefonaries, tanmateix, i em tornaries a contar les històries de sempre. Aquelles històries que, en travessar el fil telefònic, es diluïen com un tros de glaç pel camí i m’arribaven difuses. Era un joc de veus, la teva veu. Però un joc que s’extingia prompte. Digueres que no recordaves per què havies despenjat el telèfon i marcat el meu número. I et vaig respondre que ho havies fet perquè sabies cert que a l’altre extrem del fil hi havia una veu que t’esperava. Tu vares somriure —vaig percebre el teu somriure a través de les vibracions telefòniques—, i em va semblar mortífer, funest. Tots dos sabíem que no ens quedava ningú per destruir; perquè no ens quedava, tampoc, ningú que ens estimàs.
Fou, segurament aquell, el teu darrer somriure; perquè no tinc coratge de pensar que era un somriure el rictus tortuós de la boca que encara tenia el cadàver. El metge forense certificà que morires una hora després, just abans de dinar. Probablement vaig ser l’última persona amb qui parlares i no feres menció al perill que t’estrenyia tan de prop. Bé que m’ho preguntà el comissari que tenia al seu càrrec la feina d’escatir el misteri d’aquella mort, impertorbable:
—De què parlaren, cap al final del matí del diumenge dia quatre de febrer…? La difunta havia comprat uns periòdics anglesos i un ram de roses. Entrà a casa seva i marcà un número de telèfon. Perquè va quedar enregistrat hem pogut saber que era el seu. Va fer durant la conversa referències explícites a la mort que aguaitava vigilant? De què parlaren? Va insinuar-li el nom de certa persona…? Què van dir-se?
—Ens vam dir les mateixes coses que ens dèiem cada dia. Parlàvem sempre per telèfon, quasi sempre de nit, fins que trencava l’alba.
—I què es deien?
—No ho sé. Li assegur que no ho sé, comissari. De tant de repetir-ho, se’ns oblidà. Potser ens recontàvem històries d’amor. No podria assegurar-ho, tanmateix. Hi ha res més que pagui la pena d’esser contat?
El comissari em va semblar, des que el vaig veure, un home estrany. Crec que es deia Carles Andreu. Em mirava als ulls i escrivia algunes notes en un quadern. Vaig respondre a les preguntes que volgué formular-me i vaig suportar la desvergonyida, gairebé acusatòria perquisició. Impertorbable, insistia entossudit a construir, només a força de silencis, un clima suspecte d’assassinat. Aquell home sabia que es tractava d’un crim, abans que el metge forense trametés al jutge el resultat de l’autòpsia. Vares morir assassinada, poc temps després de la nostra conversa. De què parlàrem? Només me’n record que t’havies submergit en un mar de ràbia. La ràbia, bé ho sabies tu i ho sabia el comissari, no es dilueix a través del fil telefònic. És com si t’hagués mossegat un llop al coll: la bèstia negra del ressentiment. Però les dents del llop només et feren una carícia tendra: un afalac mortífer. El teu cos no mostrava cap signe salvatge de violència. Et trobaren estesa sobre el llit, el cos nu, els cabells —els teus cabells vellutats i llargs— dispersos, i les roses blanques que comprares, obertes dins les mans. Jo havia vist quan les compraves. Caminaves de pressa i t’aturares de sobte, indecisa.
Enllaços
Gabriel Janer Manila al ‘Qui és qui‘.
