Quimi Portet

Oh, Astre Intercomarcal! Creador de la Bella Clítoris, que té nom de malenetes, però toca el trombó. El pensament abstracte és un obstacle, sí! I la terra és plana ho sap tothom. Quimi Portet, el que canta sobre paisatges amb anxova, ha tret al mercat –causa un somriure referir-se així als compradors de discos en català- un nou atemptat als benpensants de Subjecte – Verb – Predicat o les paraules amb referents reals. De referents en té: el dadaisme, per molt que ell diga que allò estrany no són les seues lletres, sinó les que es poden escoltar en qualsevol ràdio-fòrmula i que transmeten un sentit de la vida i els sentiments totalment allunyats de la realitat. Sense cap dubte, Astre, et donem la raó, com també quan cantes a “paisatge amb anxova” que “Em ploren els ulls… i què vols que et plore?”. “Matem els dimarts i els divendres” amb portada amb dos tons de blanc i títol extret d’una carnisseria és el disc que esperàveu per “fumar-nos tot l’haixís del puto cul”. Tot i això, es gaudeix igual sense brossa. Com les teues entrevistes, i és que a l’Enderrock confessava que “M’agrada la Terra. És el millor planeta que conec” o quelcom així. Veritats com a punys.Per perdre-vos, el seu web. Si la cara és el reflex de l’ànima, el seu web és l’espill de la seua cosmovisió de tot un poc. Als que no conegueu la seua obra en solitari us sorprendrà que fóra el cinquanta per cent, “la part sexy” en diu ell, d’El Último de la Fila. Sobretot si es compara amb el que resa ara Manolo Garcia enmig de sostenidors volants i una pluja de calces. El de Quimi és més aviat familiar, com els seus videoclips domèstics d’efectes infantils, però resultat impecable si entenem per èxit el somriure o el rebuig. A mi, Astre, m’agraden els teus vídeos domèstics. Ell és dels que restaven “com un burro amarrado a la puerta del baile” i jo dels que li faria companyia perquè un guitarra, bon humor i “ocurrències” no ens mancarien. Sobretot si el “baile” és d’aquells de “coca-cola para todos y algo de comer / mucha niña mona pero ninguna sola…” sí, és de Mecano la cita, però quedava com per encant. Amics, Quimi Portet és un monstre i molt bon persona, que no és poc. Acabaré amb la meua cançó preferida: Àfrica, 11 de la tarda. Una mèdium troba finalment un lloc per aparcar. A tres-mil quilòmetres d’allí mor un ànec amb el seu somriure estúpid d’ànec. T’estimo truita”. T’estimem, Portet.

Brossa d’avui © Marc Gomar & Sònia Sellés

Enllaços
Web de Quimi Portet
Hemeroteca: Brossa d’avui