07.06.2007 - 12:48
En webs referides al reportatge emès pel Canal 33 “Terra Lliure punt final” es fa una crítica del meu llibre “Història de l’MDT: una organització independentista radical durant els anys 80 i 90” publicat el 2005 per Llibres de l’Índex, que jo considero del tot injusta; el seu autor demostra més una condemna ideològica que no pas una valoració del llibre, és a dir, assumeix el paper, en què s’hi deu trobar molt còmode, de comissari polític…Primer que tot, vull reconèixer un error que vaig cometre al llibre, i que l’autor d’aquesta crítica no menciona; en la introducció hi dic que no confiava pas en l’existència d’un bon arxiu amb material de l’MDT, afirmació que jo basava en el fet, cert, que el dia 7 de maig de 1989 el local nacional de l’MDT fou destruït per l’explosió d’una bomba. Diferents persones m’han fet veure el meu error i, per això, prometo esmenar aquest paràgraf en properes reedicions del llibre.
Dit això, passo a respondre al meu malintencionat crític, segons el qual, el meu és “un llibre molt dolent, en què l’autor fa passar la seva experiència personal com a militant de l’MDT de Barcelona per una història de l’organització. Confon les seves fòbies personals anticomunistes amb l’anàlisi política de l’evolució de l’MDT, i fins i tot s’atreveix amb la història contrafactual i adverteix de la dictadura del proletariat que hagués implantat l’independentisme victoriós”
Bé, és veritat que entre novembre de 1986 i abril de 1992 jo vaig militar en l’Assemblea del Barcelonès de l’MDT; segons quin sigui el seu grau de coneixement, el meu crític pot saber, fins i tot, que, dins de l’MDT, a mi se’m coneixia pel malnom de “El Social”. Ara bé, dir que jo faig passar la meva experiència personal per història de l’MDT, no ho trobo pas correcte, des del moment que, en el llibre, parlo d’organitzacions com ara Nacionalistes d’Esquerra, el PSAN, el PSAN-p, l’IPC o Front Nacional de Catalunya, en les quals jo no he militat mai; per altra banda, jo dedico força espai a analitzar la segona part de la II Assemblea Nacional de l’MDT que la facció propera al PSAN va celebrar a València el febrer de 1987; si el meu crític està informat de la història de l’MDT, sabrà, i hi ha molts testimonis que ho podrien corroborar, que jo vaig participar en la reunió de la segona part de la II Assemblea Nacional de l’MDT que la facció IPC va celebrar a Barcelona al mateix temps que es duia a terme la de València, i jo no tinc pas el do de la ubiqüitat; per altra banda, jo no he participat mai en actes tan lamentables com “El Dia del Soldat Català”, dels quals parlo al meu llibre. Finalment, jo tracto de la història de l’MDT fins l’any 2002, quan vaig acabar d’escriure el llibre; si, com he dit abans, vaig plegar de l’MDT el 1992, en aquest punt tracto de la història d’una organització de la qual jo no formava part. Naturalment, els meus records com a militant de l’MDT em van condicionar a l’hora d’escriure el llibre, però no es pot dir pas que jo parli únicament d’allò que jo vaig fer o d’allò en què jo vaig participar o en què hi vaig ser present. El Social em va ajudar a escriure el llibre, però l’autor sóc jo.
No estic disposat a desmentir que tingui fòbies anticomunistes perquè les tinc; un dels drames de la història mundial del segle XX és que l’aplicació pràctica d’una ideologia concebuda per posar fi a totes les opressions i dur la Humanitat cap a un paradís d’harmonia i llibertat, no va dur a això sinó a tot el contrari; bastants dels exemples més patètics i perversos de tirania i opressió els trobem en els règims comunistes; personatges com Lenin, Stalin, Ceaucescu, Mao, Pol Pot, Kim Il Sung, Castro, etc, podrien figurar en un llibre que, manllevant el títol creat per Albert Sánchez Piñol, es podria dir “Pallassos i monstres” perquè eren totes aquestes dues coses. Que a tot arreu del món el comunisme hagi acabat sent un sistema tirànic i opressiu no és pas culpa meva, com tampoc no ho és que l’únic governant que es pugui comparar a Stalin sigui Hitler. Era mogut per aquesta fòbia anticomunista, que en l’MDT jo em definia com a anarquista; una afirmació que jo feia aleshores com ho era dir que Gorbatxov –màxim dirigent de l’URSS entre 1985 i 1991- no era res més que un tsar sense corona la trobo del tot vigent. La idea de Marx que de l’estat socialista es passarà a la societat comunista, caracteritzada per l’absència d’estat i de classes socials, jo la trobava absurda perquè no m’imaginava pas les cúpules dirigents del Kremlin –o de qualsevol altra règim comunista- dient que, com que ha arribat el moment de passar del socialisme al comunisme, ara ells renunciaven voluntàriament al seu poder i als seus privilegis. Per cert, una cosa que no menciono al llibre; durant l’estiu o la tardor de 1989, és a dir, quan ja es veia que els règims comunistes de l’Europa de l’Est tenien els mesos comptats, uns quants militants de l’MDT van donar el patètic espectacle d’estar a Barcelona en una manifestació cridant visques a Erich Honnecker, el dictador comunista de l’Alemanya de l’Est.
Quant a la meva incursió en la història contrafactual, recordo que, en la declaració de l’MDT aprovada el 1984, i, doncs, vigent fins que el 1998 es va aprovar l’actual, l’MDT declara lluitar per “una nova societat catalana unificada, independent i socialista”; ja sabem què ha passat a tot arreu on s’ha instaurat una societat socialista; per altra banda, a l’MDT ningú considerava que “socialista” volgués dir “socialdemòcrata” ni seguir el mateix tipus de política que el PSOE o el PSF han seguit amb Felipe González, Zapatero, Jospin o Miterrand.
Queda només la qüestió que el meu llibre és molt dolent; això només pot ser perquè o bé el meu estil sigui pesat i avorrit, que podria ser, o bé que el meu relat estigui farcit d’errors factuals, cosa que el meu crític no demostra en cap cas.
Xavier Deulonder Camins (13-5-2007)
(Podeu opinar, preguntar, discrepar…. o donar opinió pròpia sobre qualsevol altre tema al “Fòrum Nord-Català (FNC)”)
