Agustí Pons: ‘He contemplat la fallida de la modernitat’

El periodista Agustí Pons ha escrit ‘Temps indòcils’ (Angle), un llibre molt personal, entre la crònica i el memorialisme, i amb voluntat literària. Per més que afirmi que no ha volgut polemitzar, el llibre és molt crític amb personatges ben coneguts, com Xavier Folch, Joaquim Molas i Antoni Tàpies, mancats, segons ell, d’una autocrítica necessària. Com que, diu, el llibre exercita una memòria incòmoda, li ha costat dos anys de publicar-lo.L’autor obre el relat l’any 1963, quan, als setze anys, entra a treballar al Noticiero Universal. Aprèn l’ofici en aquest diari, que deixarà força anys després per formar part del primer equip del diari Avui, l’any 1976. Entre els episodis que viu en primera línia periodística i vital, i que relata a ‘Temps indòcils’, hi ha la Caputxinada; París a punt d’esclatar, el maig del 68; l’execució de Salvador Puig Antich; una visita a Frederica Montseny a Tolosa de Llenguadoc; les manifestacions de l’1 i del 8 de febrer de 1976; una entrevista amb Josep Tarradellas i el seu retorn a Catalunya. Pons deixarà durant quatre anys el periodisme actiu per convertir-se en cap de gabinet del conseller de Cultura Max Cahner.

El relat d’aquestes vivències recollides a ‘Temps indòcils’ s’acaba l’any 1984, amb el final de l’època Cahner. I tanca el llibre amb aquestes frases: ‘Feia una mica més de vint anys que havia entrat a El Noticiero a demanar feina. Durant aquest període, el país havia experimentat uns canvis polítics, culturals i socials decisius; uns temps indòcils, apassionants. Jo havia tingut l’oportunitat de veure’ls, i viure’ls, de prop.’

—Quina voluntat o voluntats tenia a l’hora d’escriure el llibre?

He fet una cosa bastant vulgar: quan els periodistes tenen una certa edat i miren enrere, escriuen allò que han vist (encara que aquest llibre no esgota la meva mirada enrere). Aquí, a Espanya, això no passa tant, perquè el periodisme és molt complicat, però a França és molt habitual: Jean Lacoutoure és un escriptor francès, nascut l’any 1921, que va començar d’enviat especial a la guerra del Vietnam i que ha esdevingut un dels grans biògrafs del segle XX. Ha biografiat De Gaulle, Malraux, Mendes France, Mitterrand… Va venir a Barcelona fa uns quants anys per presentar una història dels jesuïtes, també escrita per ell. El que he fet és un pas bastant lògic. Jo sempre dic, com una mena d’epitafi: el periodisme comença quan acaba la història. I, per tant, el periodistes bons tenen un peu en la història. En aquest sentit, aquest llibre també intenta de tenir un peu en la història.

—Però, quina és la voluntat?

La voluntat és d’aixecar acta. La mateixa cosa que he fet quan he escrit les biografies de Néstor Luján, M. Aurèlia Capmany, Joan Triadú, o el llibre de retrats literaris, ‘Daus’.

—Hi ha dos grans temes al llibre: passa comptes amb la generació anterior a la seva i parla molt del seu ofici, el periodisme.

Quan, abans de morir, Josep Faulí, que era un home molt seriós, va llegir el llibre, em va dir: ‘Si ho hagués de resumir diria: Agustí Pons passa comptes amb la seva generació.’ I és veritat, encara que també passo comptes amb mi mateix: no estic gens satisfet dels meus articles en favor de Mao, per exemple. I em penso que això és bo. No ens hem de tirar cendra al cap, això no, però no hem d’enganyar la gent jove. I en aquest sentit, jo sí que trobo en algunes autobiografies, biografies i memòries que comencen a sortir, que els temes espinosos es passen de gairell. Les coses s’han de dir tal com han estat.

—Vostè passa comptes amb la generació que el precedeix. En surten malparats els artistes Antoni Tàpies i Joan Brossa, l’editor Xavier Folch, el doctor Joaquim Molas…

Tinc seixanta anys, quan en tenia disset ja manaven, eh! I com que la societat catalana és petita, en general, la societat literària i periodística és molt tancada. I jo he intentat d’airejar-la. En aquest sentit, al llibre hi ha un element latent, que és la fallida de la modernitat. Això és crucial. Si em demanen quin és el fet cultural més important i ideològic de la meva vida, diré: Haver contemplat la fallida de la modernitat.

—A què es refereix?

Posem des de Zola, amb el seu ‘J’accuse’, els intel·lectuals i els polítics han dibuixat un món futur on el progrés material, moral i polític anaven de bracet. Que amb el comunisme tots seríem feliços. La idea que la història sempre va endavant. Aquesta és la idea de la modernitat, i ha fallat estrepitosament. Quan s’ensorra el mur de Berlín, s’enfonsa tot això. S’ha estudiat molt i és molt important. És el descrèdit de les ideologies, el descrèdit de l’estat de la Il·lustració, el fet que, en aquests moments, qualsevol ONG té molta més credibilitat que no qualsevol polític, que allò que és important ara no són les idees que tens sinó allò que fas… D’això, en diem postmodernitat. El fet ha sacsejat tota l’estructura cultural a França i a Itàlia també, però aquí ha passat inadvertit, no se n’ha parlat. Jo no sóc un teòric per a explicar-ho, però sí que ho he viscut.

—Vostè és un clar exponent de la crisi de la modernitat: de jove flirteja amb el maoisme, després es vincula amb l’anarquisme, per acabar avui dient que en aquest món sols es pot ser liberal.

Jo em pensava que un altre món era possible, una altra manera d’organitzar la societat era possible. Però ara em sembla un exercici d’honestedat dir que això no va així: ni el feixisme, ni el comunisme, ni l’anarquisme no han funcionat. Tot això ha anat fatal. En canvi, els models que han aconseguit de crear la societat del benestar (amb injustícies i amb molta feina a fer, és clar) són la socialdemocràcia, el liberalisme i la democràcia cristiana, les societats capitalistes obertes.

—Vostè creu que en general en aquest país la intel·lectualitat d’esquerres no ha fet autocrítica?

Crec que no. Per mi, qui realment té mèrit és, per exemple, el senyor Semprún. Li posaria un rètol a cada cantonada. I, en canvi, en el cas del senyor Vázquez Montalbán, m’ho pensaria. Té més mèrit el primer senyor que va baixar del tren. Ara, l’últim que baixa del tren quan no hi ha ni estació… En Pla, d’això, en deia el casino: quan el casino comunista ja s’ha acabat, no té gens de mèrit. En canvi, sí que té mèrit que l’any 1964, en un castell a trenta quilòmetres de Praga, Semprún digués que el comunisme no funcionava. Això sí que té mèrit. Ara, també vull dir una cosa, i és que no vull fer judicis personals. A mi, m’interessa el debat de les idees i crec que en aquest país no n’hi ha o n’hi ha molt poc.

—Home, sí que critica…

Sí, però tan poc com és possible. I m’he guardat moltes coses perquè no tenen significació política. No m’interessen els temes personals; a mi, m’interessa el debat de les idees. A mi, m’agradaria que ningú no s’enfadés. Però hi ha un dèficit de pluralitat en aquest país. Imagina’t que el meu llibre fos del tot equivocat. Doncs, si més no, serviria perquè algú en discrepés. Ja estàvem una mica asfixiats i últimament hi estem molt més.

—Per què?

Tot això s’escapa molt del llibre, però crec que hi ha un ambient de pensament únic bastant accentuat. A les publicacions i en tot això.

—Diu que ara hi ha un pensament únic, però, de fet, al llibre critica les coses que passaven els anys seixanta i setanta.

És que em penso que hi ha hagut molt poca evolució.

—Quines són les gràcies i desgràcies de la seva generació, que balla entre la dècada dels seixanta i la dels setanta?

No crec pas que sigui una generació especial. De fet, tampoc no crec gaire en això de les generacions, encara que serveixin per entendre’ns. La meva generació té aquesta característica: que el materialisme històric se’n va enganxar, incrustar, com un musclo a la roca. És de les frases que trobo més felices del llibre. És fals que el materialisme serveixi per explicar-ho tot. És mentida i no vull que sigui veritat. No tot és dat i beneït i jo crec en la iniciativa personal i que cadascú sigui responsable de la seva vida.

—Vostè en algun moment ha dit: ‘La meva generació volia canviar el món i ens van matar Puig Antich.’

La mort de Puig Antich ens va marcar molt, perquè Puig Antich hauria pogut ser el meu germà, el meu cosí o jo mateix, si hagués estat més boig. No és tant per defensar la posició de Puig Antich, sinó perquè tot plegat va ser molt barroer, com un assassinat a traïció. No el van ni explicar a la premsa, de la vergonya que els feia. En aquella època la gent es drogava, anava amb els cabells llargs, feia l’amor, prenia pastilles, la gent ja no vivia a casa… Osti, tenies una sensació fantàstica. I va i maten en Puig Antich. Era com dir-te: ‘No et pensis pas que has aconseguit res, aquí som nosaltres que manem.’ Va ser una humiliació molt profunda.

—En aquell moment vostè encara estava vinculat a l’anarquisme.

Sí, però la meva vinculació sempre va ser bastant intel·lectual. Vaig escriure el llibre ‘Converses amb Frederica Montseny’, vaig intentar de tirar endavant la revista Catalunya i no vaig fer res més.

—De ‘Temps indòcils’ es desprèn que vostè no era un activista, però que se sentia hereu de l’anarquisme d’abans de la guerra.

Quan vaig descobrir el Noi del Sucre hauria començat a proclamar-ho pertot arreu. En la meva vida hi havia zones obscures, veia per exemple l’anunci del Cacaolat que deia: ‘Cacaolat igual que en 1936’, i tothom sabia de què anava, tret de mi i de tots els nens com jo. I quan vas descobrint que abans de la guerra hi havia uns sindicats que ja parlaven de nudisme i parlaven dels vegetarians i de si l’escola havia de ser neutral, dels drets de les dones… Això era l’anarquisme que, a mi, m’interessava. Després vaig descobrir totes les altres facetes de l’anarquisme.

—Com es va decidir a entrevistar Frederica Montseny, que llavors estava exiliada a Tolosa de Llenguadoc? Deu ser un dels seus grans moments periodístics.

Vaig anar a veure Frederica Montseny i no gosava interrompre-la, era com estar davant un primer ministre. Amb en Tarradellas em va passar igual. Tota aquesta gent de la Segona República parlava un llenguatge, amb una autoritat i amb una convicció… Però bé, a través d’un llibre d’Albert Balcells, ‘El sindicalisme a Barcelona (1916-1923)’, vaig descobrir que hi havia uns obrers que parlaven català, la CNT i tot això… I llavors vaig voler conèixer la Frederica, perquè per mi era molt important de veure el lligam entre el catalanisme d’esquerres i l’anarquisme, la classe obrera, i que els anys setanta el catalanisme bàsicament era d’esquerres. Quan va venir a Barcelona va veure l’efervescència catalanista i va fer un cant al federalisme. Ella deia: ‘El meu pare en comptes del ‘santcristu’, al capçal del llit, hi tenia en Pi i Maragall’. Quan va sentir això, amb la M. Aurèlia Capmany gairebé que s’abracen, perquè pensaven igual, i completament al revés dels marxistes. Per tant, la meva evolució no ha estat tan estrident, tampoc no és tan inexplicable. Hi ha unes constants a la meva vida que s’han mantingut.

—Amb aquestes constants vostè podria continuar essent una persona d’esquerres i no s’hi considera.

No em considero d’esquerres, però tampoc no em considero de dretes. Ja sé que molta gent es pensa que quan no et consideres de res és que ets de dretes. M’és igual. A la presentació del llibre que vaig fer a la llibreria Ona vaig dir que jo sols em veia amb cor d’assumir aquelles posicions polítiques o socials que era capaç de dur a la pràctica. Ho vaig dir així, i em vaig emparar en una frase del segle I, treta dels ‘Fets dels Apòstols’: ‘El profeta que no practica allò que ensenya és un fals profeta’. On diu profeta poseu-hi intel·lectual, periodista o, simplement, ciutadà. Però parlem molt de política i aquest llibre és literatura. Hi ha una construcció literària.

—El llibre té una construcció literària, però és un llibre que parla molt de política.

Sí, he fet un llibre polític, però no era la meva intenció. Era inevitable parlar de política, però el llibre parla de moltes coses que no són política.

—Vostè recupera alguns noms que semblen oblidats, com el d’Antoni Comas, primer catedràtic de literatura catalana de la Universitat de Barcelona durant el franquisme, que va morir sobtadament, abans d’hora.

Crec que una de les preguntes menys innocents del llibre és: ‘Què haurien estat els professors de literatura, si el gust de la lectura que tenia l’Antoni Comas l’hagués pogut traspassar? Potser tindríem uns altres estudiants de batxillerat. Era com un àngel. A part ser professor meu, també ens havíem trobat al jurat del Premi Lletra d’Or.

—Què fa que un periodista de raça, amb vint anys d’ofici a l’esquena, es decideixi a passar a l’altra banda de la trinxera, acceptant el càrrec de cap de gabinet del conseller de Cultura Max Cahner, durant el primer govern Pujol?

Això no va així. Jo no vaig decidir res. A mi, em van venir a buscar. Quina raó tenia per a dir que no? Jo era catalanista. Per mi, passar d’El Noticiero a l’Avui va ser una acció molt més contundent. Vaig anar a un diari a perdre diners, quan ja tenia una criatura i una altra en camí. En canvi, entrar a la conselleria amb Max Cahner, que pràcticament no coneixia, tenia una certa continuïtat. En aquell moment no eren tan delimitats els camps. I a mi, em van cridar i va ser un honor que em cridessin.

—Aquesta etapa de quatre anys el va marcar.

Si, em marca molt. Ho explico una mica al llibre. Sóc ingenu, però no tant com per a no saber on m’havia ficat. Sabia perfectament que la cultura era el camp de batalla d’aquell govern. La cultura era on l’esquerra d’aquest país tenia els dos peus posats. I sabia que seria molt complicat. Jo em vaig desenganyar molt de les esquerres, perquè jo me’n sentia.

—I aquí va començar el seu emmirallament en la figura de Jordi Pujol.

En Pujol no m’agradava quan feia sermons, però m’agradava la seva faceta d’antimalthusià, perquè, si fóssim malthusians, ja no existiríem. Amb això coincidíem. Al llibre, hi volia incloure un capítol sobre la gent que m’ha influït, però al final no hi va cabre.

—Un dels personatges que el marquen, a vostè i a tota la seva generació, és el poeta Salvador Espriu.

Home!, després de conèixer Espriu, jo havia d’anar a treballar a l’Avui. No és broma. Sí, Espriu va ser el personatge que ens va influir més. Quan es va morir, a l’Avui jo vaig ser el responsable de titular a cinc columnes: ‘Ha mort Espriu, poeta nacional de Catalunya’. Això va fer enfadar tothom, però jo reivindico que és un poeta nacional, com Verdaguer.

—Ha quedat força oblidat avui.

A part que el valor d’un poeta no és mai absolut, avui no agrada a una sèrie de gent que té poder. En aquest país crec que hi ha massa sectarisme. Per què no ens poden agradar Foix i Espriu alhora? Ens mutilem nosaltres mateixos.

—S’ha proposat mai d’escriure la biografia de Salvador Espriu?

M’ho he proposat. Ara, per a escriure una biografia no n’hi ha prou que t’ho proposis, sinó que t’ho han de proposar els qui tenen possibilitats; altrament, no serveix de res, perquè s’han de crear una sèrie de complicitats. I en el cas d’Espriu, em fa l’efecte que s’ha fet tard.

Montserrat Serra

Autor de les fotos: Martí Pons.