15.03.2007 - 06:00
Lluny encara d’allò que seria desitjable
No fa ni quatre dies que les catalanes tenim dret de vot. De fet, quan l’agost del 1931 es votava en referèndum sobiranista l’Estatut de Núria, les dones continuàvem sense poder votar. Tot i així s’estima que més de 400.000 catalanes van participar en una recollida de signatures ena favor d’aquell estatut que impulsava el president Francesc Macià, gràcies a la majoria social que havia aconseguit Esquerra Republicana de Catalunya.
En poc temps, és un fet, les coses han anat canviant. Les dones no sols tenim dret de vot sinó que també som electes i la presència de parlamentàries, alcaldesses o regidores ha augmentat gradualment elecció darrere elecció. Tot i així, segons dades de la Unió interparlamentària, només un 16,4% d’escons dels parlaments de tot el món és ocupat per dones. El balanç és, per tant, clarament deficitari, malgrat que s’ha avançat. La paradoxa, això no obstant, és que aquest major nombre de dones que s’incorpora a la vida política no les fa més visibles. Els rols tradicionals laborals que assignaven a les dones unes feines i als homes unes altres de més significades té una traducció clara en el món de la política: són els polítics els que retenen i detenen els llocs de més responsabilitat. Ni una sola dona no ha estat mai presidenta del govern o del Parlament a Catalunya. De fet, ni tan sols hi han pogut optar.
Per si fos poc, les dones continuen havent de pagar un alt cost per poder participar en la vida política. Perquè a l’hora de la veritat i majoritàriament són les dones les que tenen les dificultats de conciliar la vida familiar amb la laboral.
S’ha avançat, sí. Però lluny, molt lluny encara, d’allò que seria desitjable.
