08.03.2007 - 18:45
Dotze del migdia a l’edifici Rambla de la Universitat Pompeu Fabra, a Barcelona. Els cartells anuncien dues convocatòries: unes ‘pruebas de habilitación nacional’ i un homenatge al periodista Jordi Vendrell. També hi ha una pancarta que reivindica un ensenyament antipatriarcal, suposo que en referència al Dia Internacional de la Dona. No vull posar a prova les meves habilitats nacionals i entro a l’auditori.Una seixantena d’estudiants esperen els oradors. Aquests, com que no es tracta d’un programa de ràdio en directe, arriben tard. Mitja hora tard, concretament, que és el doble del famós quart d’hora acadèmic. Els protagonistes són l’escriptor Quim Monzó i el director de les emissores de la Generalitat, Oleguer Sarsanedas. Tots dos van conèixer bé Jordi Vendrell i van entrar al món de la ràdio gràcies a ell. Avui, tots dos han parlat de ràdio i de Jordi Vendrell. Han fet ‘teòrica’, que és l’expressió que Vendrell utilitzava per referir-se a les converses amb els convidats del programa.
Jordi Vendrell, mort fa sis anys, era un home de ràdio. Un animal de ràdio, dirien alguns, per subratllar la seva passió. Gastava un estil fresc i directe i tenia un riure contagiós. Li van encarregar de fer el primer programa de nit a Catalunya Ràdio, en una època (principi dels vuitanta) en què la dictadura encara era a tocar en la memòria de la majoria i qualsevol illa de llibertat era benvinguda.
Vendrell va exercir la llibertat i va crear ‘El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico’, un programa mític en què Ramon Barnils, el ‘doctor’, i Quim Monzó, el guionista oficial, completaven l’equip. Per no haver de repetir els noms contínuament, es van autobatejar amb el nom de ‘La Mercantil Radiofònica’. Després van seguir ‘El mínim esforç’, ‘L’orquestra’ i, després de l’expulsió i l’exili al Montseny, ‘L’internauta’.
Monzó ha explicat que va conèixer Vendrell a Ràdio Joventut, on el va entrevistar arran d’un dels primers llibres que va publicar. ‘Pots anar a comprar sis cerveses fresques al bar que hi ha aquí al costat?’ va ser una de les primeres frases que va sentir en boca de Vendrell. Monzó ha explicat que Vendrell devorava llibres i tenia una curiositat inesgotable, com correspon a tot bon periodista. També ha dit que el ‘Lloro’ va ser un programa boníssim a la seva època, però que és irrepeteible i avui, fora de context, seria un fracàs. La clau de l’èxit, segons Monzó, era el bon rotllo entre els tres que el feien: ‘No hi havia cap Eto’o que volgués fer el gol’. Els ‘gintònics de motxilla’ que anaven a carregar al bar del costat de la ràdio mentre sonava ‘Caballo Viejo’ (versió llarga d’un quart d’hora) potser hi ajudaven.
L’única llei que imperava entre els tres integrants de la mercantil era l’escaqueig, ha explicat Monzó. No és estrany que el següent programa que fessin portés per nom ‘El mínim esforç’: ‘És una declaració de principis fantàstica, encara que després penquis molt’. Vendrell dirigia els programes, Monzó n’escrivia els guions i Barnils pontificava i parlava de política. En una època en què google encara no existia, el periodisme es feia fora de les redaccions: ‘Barnils era un periodista fresc, que passava hores als bars, que gaudia amb les xafarderies polítiques i que era capaç de pontificar amb total desvergonyiment sense tenir ni la més remota idea sobre un tema’.
Per la seva banda, Oleguer Sarsanedas ha definit Vendrell com un home d’acció i ha rememorat un dels primers consells que en va rebre: ‘per parlar a la ràdio, cal escriure amb l’orella’. L’actual director de Catalunya Ràdio ha recordat també com Vendrell va ser apartat de l’emissora per una decisió política, quan ‘L’Orquestra’ feia sonar notes discordants amb la fanfara monocorde pre-olímpica. Censura pura i dura, en connivència amb la sociovergència. Això va ser un cop molt dur per a ell, ha explicat Sarsanedas, i només va tornar a fer ràdio tres anys després, quan va ser un dels pioners en parlar d’internet al programa ‘L’Internauta’.
S’acaba l’acte. Els estudiants (la clientela, com Vendrell anomenava els oients) aplaudeixen. Fan cara d’haver-s’ho passat bé. Monzó els ha fet riure amb ganes, Sarsanedas els ha traspassat la recomanació que si mai treballen a la ràdio escriguin amb l’orella i, per si no ho sabien, han descobert la relació entre els gintònics i el periodisme.
Martí Estruch Axmacher
Enllaços
Àudio: Mp3 amb el darrer programa emès de ‘L’Orquestra’.
