22.01.2007 - 16:45
La psicologia col•lectiva de les nacions llatines és bastant mal parida. D’unes més que d’altres, és cert, però, per començar, ens pot servir prou i de sobra aquest aforisme italià. Que quan plou, diuen, enlloc de mirar el cel miren directament el govern doncs, qui si no, n’ha de tenir la culpa.
Si a aquesta percepció de l’espai públic com quelcom que depèn del governant de torn, a qui se’l pot responsabilitzar de qualsevol cosa fins a límits insospitats, se li uneix la no menys arrelada tradició de no participar (siguem sincers: i encara que volguéssim, no és senzill de fer-ho), el resultat és espectacular: “jubilats mirant les obres” seria una imatge poètica del tot adient. Bé, res massa greu, o res que ens diferenciï en excés dels països veïns, però sens dubte unes característiques que condicionen, i força, la manera d’exercir la política al nostre país.
En l’àmbit local aquestes dinàmiques es reprodueixen, a escala. Però a la gentola això ens és ben igual: ja ho voldrien, els polítics locals, tenir tant de poder real com acostumem a atribuir-los (però no està malament el que ja tenen). Amb l’apunt sense importància que, com que són els que ens cauen més a mà, és difícil de reprimir-se el plaer de carregar-li el mort a algú de qui en coneixes els noms, els cognoms i la cara que fa (fins i tot quan fa ja hores que hauria de ser a dormir). Coses dels pobles.
Per mitigar aquest error tan estès, no estaria de més que els ciutadans dediquéssim una estona a la lectura: els proposo empassar-se les apassionants lleis de bases del règim local (aquí la Federació de Municipis de Catalunya ens simplifica la feina, sota l’epígraf de Codi de Règim Local), no per res, si no per allò de poder criticar amb fonaments. Des d’aquí ho farem, però no podem garantir-los la crítica raonada, raonable, mesurada i continguda que de ben segur que no esperen. Aquí hem vingut a fer altres coses.
A veure, resumim: vivim en un entorn en què la gent, malgrat (sobre)valorar l’àmbit públic, tenim escasses ganes d’implicar-nos-hi i, per contra, unes ganes enormes de criticar els servidors públics (sic). Déu n’hi do. Jo, ja ho veuen, no sóc pas polític. Però si ho fos correria a comprar-me un paraigua. Tot i que alguna cosa em diu que aquesta remor que se sent, no és de pluja…
Professor Krit i Kant, Universitat de Katowice
“Omnia scio; si forte quid non scio, comminiscor”
