Infants txetxens cauen amunt

Carta que l’escriptor Carles Torner va escriure a Anna Politkòvskaia i que es recull en el llibre ‘L’arca de Babel’ (Proa).Infants txetxens cauen amunt

Barcelona, 28 de desembre de 2001

Estimada Anna Politkovskaia,

Sempre recordaré la teva dignitat vermella, la teva soledat incandescent. Asseguda al bar, escoltant-te, finalment podia reposar en tu la meva mirada. Era fa a penes un mes, i al carrer plovia amb aquell plugim de Londres tan insistent, que tot ho amara sense fer fressa. Recordo bé la noia que em traduïa les teves paraules del rus a l’anglès: era de Bielorússia, es deia Anna com tu, i a mesura que anava avançant la conversa semblava que es fes més i més petita, que volgués desaparèixer, com faria un àngel traductor, fins que desaparegué del tot.

Fins al final de l’entrevista, quan em preguntares per què estava interessat en Txetxènia, no et vaig explicar que l’últim semestre de l’any passat vaig fer un curs a la universitat d’un parell d’hores per setmana, i que hi vaig demanar als alumnes que paressin l’orella al silenci imposat a Txetxènia. Un silenci insistent, com aquella pluja de Londres, incessant, de tan quotidià gairebé transparent, invisible. Setmana rere setmana, els estudiants que seien a classe van anar constatant l’absència de notícies sobre els crims de Txetxènia als nostres diaris. Jo els duia alguns retalls breus de la premsa estrangera: la notícia que el Consell d’Europa havia aixecat les sancions que implicaven una mínima vigilància envers l’acció de l’exèrcit rus, un article del president de la Federació Internacional de Drets Humans que denunciava la complicitat europea en el crim…

De l’altra banda de la muralla dels mitjans de comunicació, amb aquells estudiants, maldàvem per escoltar-te, Anna. Per això em va colpir tant la teva presència vermella, al bar de Londres. Perquè et poguéssim escoltar havies hagut d’exiliar-te. És una de les noves lleis de la física: els silencis s’atreuen, a banda i banda de la muralla de la comunicació, fins que acaben ajuntant-se. En efecte: la traducció a l’anglès del llibre que recull els teus tres anys de reportatges era damunt la taula.

«Només tinc un llibre publicat», va ser el primer que em vas dir, «però sóc una escriptora especial, perquè la majoria dels personatges del meu llibre ja són morts. Això fa la meva vida atípica, perquè he considerat que havia de ser-los fidel i intentar que la comunitat internacional aturés aquesta guerra». Òbviament, el fet que siguis russa i que en els teus reportatges denunciïs l’exèrcit rus, però també l’ús de la tortura i del segrest pels guerrillers txetxens hauria de fer que la teva veu fos especialment escoltada. «Jo no haig de prendre partit, perquè el meu principi és recollir fets i informar del que fan les dues bandes als civils. No he estat mai corresponsal de guerra. La primera vegada que vaig anar a Txetxènia, l’octubre del 1999, era per a un reportatge sobre els efectes de la guerra en els civils. El que més em va sobtar llavors va ser que jo no veia per cap banda una lluita contra el terrorisme, sinó massacres, i en canvi cap periodista no cobria aquesta guerra. No tan sols la situació a Txetxènia és complicada, sinó que tot Rússia ignora què hi passa de veritat.»

Et vaig preguntar per Victor Popkov, que era corresponsal a Txetxènia. El vaig conèixer fa un any, en un congrés, i vaig publicar una foto seva sostenint un cartró amb un breu text: «La nostra esperança en un futur millor només pot fonamentar-se en l’amarg sofriment dels pobles, el dolor passat i present. Que Déu ens ajudi a sentir aquest dolor.» Em vas dir que a Popkov li van tirar un tret per l’esquena mentre feia la seva feina de periodista a Txetxènia i que morí poques setmanes després en un hospital de Moscou, deixant del tot desemparats la dona i quatre fills.

Quan et vaig demanar que em contessis la història d’un dels personatges del teu llibre, no t’hi vas pensar dos segons per triar quin: les dues persones que et van salvar. «Vaig ser arrestada a Txetxènia per l’exèrcit rus perquè estava aplegant informació sobre la vida i els sofriments dels civils. Recollia dades. Dues persones que vivien al poblet on érem van veure que em detenien. Era una zona aïllada, les comunicacions havien estat tallades. Sense telèfon, doncs. Sense electricitat. Ningú no podia comunicar amb l’exterior. Com si fos un gueto. Però aquelles dues persones em coneixien i van arriscar les seves vides: caminaren de nit per no ser vistos i aturats, tota la nit caminaren. Fins a arribar al primer lloc amb telèfon, des d’on trucaren a Moscou i avisaren que m’havien arrestat. Cal tenir present que l’exèrcit rus havia informat, senzillament, que jo estava desapareguda. I en aquella guerra, quan l’exèrcit anuncia que has desaparegut, ja et pots considerar morta. Però les dues persones van poder dir qui m’havia detingut, a quina hora, i on, exactament, em tenien arrestada. Gràcies a aquella trucada, els de la meva revista, Novaja Gazeta, i altres companys de Moscou es van moure. Al cap de tres dies em van deixar lliure. Però l’exèrcit va fer una recerca en aquell poblet, va interrogar la gent i va descobrir qui eren els dos que havien caminat de nit fins a trobar un telèfon i trucar a Moscou. Van ser immediatament executats. És només un exemple entre molts altres, però és potser el cas més difícil per a mi, perquè sé que els dec la vida. Visc perquè ells van morir.» Més tard, gràcies a un escriptor rus, vaig saber que el primer vespre que et tenien detinguda els soldats russos et van treure al pati i van simular una execució. Dispararen, però sense tocar-te.

No et cansaves de repetir que a Txetxènia, per molt que faci tant de temps que la fi de la guerra ha estat anunciada, s’hi duu a terme un genocidi: «Quan les persones són executades en un territori determinat i a causa de la seva nacionalitat, es tracta d’un genocidi. La destrucció inclou infants, dones, dones embarassades i tot, qualsevol persona. He estat present en l’obertura de fosses comunes secretes, hi he vist tots els cossos amb senyals de tortura. A molts d’ells els havien arrencat el cuir cabellut. Les mans i els peus eren lligats amb filferro. La gent havia estat torturada de les maneres més horribles, amb tortures medievals, eren cossos amputats. Puc entendre fins i tot que es pugui arribar a sospitar que tots els homes són guerrillers, però quan veus els cossos dels infants i de les dones a les fosses t’adones que és un genocidi.»

M’ensenyares una de les entrevistes publicades al teu llibre: «Quan vaig entrevistar el general Xamànov, em va dir que els homes executats eren tots guerrillers txetxens. Li vaig preguntar què eren llavors les dones, per què havien de morir. Respongué que eren dones de guerrillers txetxens, i per això calia executar-les totes. No hi ha dubte, es tracta d’un genocidi. Per cert, Xamànov ja no és general: va ser premiat per la seva crueltat a Txetxènia i ha estat elegit governador d’una regió russa, amb el 75% dels vots. És la regió natal de Lenin.»

Què pensaves de l’actitud dels europeus? Em vas mirar als ulls: «He vist moltes vegades com treballen els observadors enviats a Txetxènia pel Parlament Europeu. Suposadament, vénen per recollir dades sobre les violacions dels drets humans. Puc dir que sempre treballen de bracet amb l’exèrcit rus. Només veuen civils seleccionats prèviament. Ho saben, per descomptat, i, per tant, estan d’acord a treballar en aquestes condicions. És una traïció als drets humans. Europa ha dit que sí a aquesta guerra. El Parlament Europeu només adopta resolucions menors sense cap influència real a Txetxènia. Álvaro Gil-Robles té clarament una posició doble: visita bases militars russes a Txetxènia i allí s’adona que les coses no són tan terribles com alguns diuen. I, és clar, les matances segueixen igual.»

Tota l’estona que parlàrem no podia deixar de pensar que havies hagut de fugir del teu país a causa de les amenaces rebudes. «Des del 2 d’octubre sóc a l’exili. És el pitjor que mai m’ha passat, haver de fugir del meu país. És exactament el que volien les autoritats, perquè des de l’inici han fet tot el que han pogut perquè deixés de treballar. De fet, ho han aconseguit. Per això, tot el que faig actualment té un únic objectiu: tornar-hi. He tingut moltes propostes per quedar-me a Europa o als Estats Units. Però, fins que aquesta guerra no hagi acabat, jo haig de ser al meu país. No puc fer-hi res.»

I vas marxar. Em vas deixar en aquest món absurd on cal escriure cartes per poder escoltar, on per veure alguna cosa t’has de tapar els ulls. És difícil entendre-ho, tot es barreja: que tu, corresponsal de víctimes a Txetxènia, hagis hagut de fugir de Rússia a causa de les amenaces de la policia, no significa per a nosaltres, d’aquesta banda de la muralla, cap desplaçament, perquè t’has mogut només entre dues formes d’insignificança. Semblaria que vinguessis d’una mena diversa de món, perquè ens mirem Txetxènia com si fos governada per una altra llei de la gravetat, amb la qual els cossos dels morts no cauen a terra. Cauen amunt.

No et pensis, Anna, que sigui fàcil mirar les coses quan vius en aquest univers capgirat. Envoltat de pantalles, amb els ulls saturats, hi ha ben poques imatges que tinguin la força de fer-me recobrar el sentit de la realitat. Per això sempre recordaré la teva dignitat vermella, la soledat encesa, el teu gest en escriure, la teva veu greu i pausada dient, molt lentament, la veritat. Quan els cossos dels infants txetxens cauen amunt i la paraula d’una dona justa es mou entre el silenci imposat i la insignificança, és arribada l’hora de rentar-se els ulls. Que una icona ens alliberi la mirada. Una icona russa que ens pugui mirar als ulls per retornar-nos la dignitat i les paraules. Una imatge justa, encara que sigui una de sola, per reconstruir al seu entorn la realitat. Que sigui doncs la teva, banyada per la llum sense ombres del sofriment, com alliberada de les lleis de la matèria, del temps i de l’espai. Més enllà del consol i el desconsol, em vas aparèixer, tanmateix, infatigable: parlant, escrivint, parlant, escrivint, girant-te i apuntant vers el buit, vers la imatge negada, impossible de veure, dels innocents dallats pel sol crim d’haver nascut.

Per això t’escric avui aquesta carta, estimada Anna Politkovskaia, la primera que escric després que tot s’esfondrés altra vegada l’onze de setembre: per començar a reconstruir el món al teu voltant.