28.08.2006 - 06:00
Aprofitant que les vacances són una època propícia a la lectura, VilaWeb Lletres us ofereix cada dia un relat original, publicat de mitjan 2005 fins ara. Entre aquests relats, n’hi ha que han estat molt celebrats, però també n’hi ha que han passat més desapercebuts. Avui proposem ‘La memòria del mar’ d’Enric Sòria, que forma part del llibre ‘Cartes de prop’ (Editorial Moll).LA MEMÒRIA DEL MAR
A Barcelona, la tardor arriba més prompte i s’imposa d’una manera més abrupta que a València. Ara ja estem dins d’ella. Alternen els dies núvols amb altres d’una lluminositat melosa, com cohibida, que presagia l’hivern. Fa frescor a la nit. És un temps que convida ja al recolliment i la contemplació, a les finestres àmplies davant la pluja, com cantava Serrat: “temps d’estimar-se a mitja veu”. En aquestes transicions suaus de la temperatura i de la llum, el barceloní reconeix el seu paisatge sentimental, es troba a casa.
Les platges de Barcelona han quedat desertes en poc temps. No era així fa uns dies. Després de les remodelacions olímpiques, Barcelona s’ha dotat d’un llarga línia de platges, compartimentada per un seguit d’esculleres que forma com menudes cales artificials. A l’agost s’hi aglomeren els banyistes. De fa uns anys, la platja de Barcelona compta entre les més netes del litoral, i aquella part de la ciutadania que no se n’ha pogut anar de vacances s’hi aboca en massa. S’hi afegeix un turisme atret per aquesta enorme platja urbana. Ara, els banyistes d’agost s’han convertit en vianants. Realment, fa goig perdre el temps pel llarg passeig que voreja la mar. Llevat de les dimensions, s’assembla prou al passeig marítim de València. Potser el de Barcelona té més zones verdes, però la sensació de grata ociositat és la mateixa, com l’oratge marí. Abans, també les dues línies de platja s’assemblaven, amb els típics merenderos sobre l’arena, l’olor de fregitori i l’aire d’informalitat deseixida en què la nostra mesocràcia es complaïa a l’hora de dinar.
Tot això ha desaparegut, tant ací com allà; els merenderos s’han convertit en restaurants i han fugit de l’arena, la clientela va més vestida i estira més el coll, i aquella impressió de barreja social poc maniosa, de popularitat i populatxeria, s’ha esvanit. A València, almenys, en els restaurants de platja es menja millor. A la platja de Barcelona, especialment al voltant del port olímpic, es corre massa el perill de caure en algun local on el disseny d’última hora només serveix per a ocultar l’escassa qualitat de la vianda i l’abusiva elevació dels preus. És clar que també hi ha restaurants excel·lents. Cal saber distingir-los, i la gent disposada a guanyar diners fàcils compta amb el probable error dels passavolants poc informats.
Sobta la rapidesa amb què han anat desapareixent algunes de les estampes més populars de les nostres ciutats, com si la gent haguera deixat de reconéixer-se en el que abans la divertia o l’emocionava, o més aviat com si li féra vergonya, perquè associa “popularitat” amb pobresa, o amb retard. Ens hem fet més burgesos, almenys en les formes, i ningú vol ser menys, o ningú vol trair que ve de “menys”. És una llàstima, què volen que els diga. A Barcelona, el procés és encara més veloç que a València, i ha sigut incentivat per les autoritats. Encara avui, siguen socialistes o convergents, les quatre famílies que dirigeixen els destins de la ciutat tenen una cosmologia pètriament noucentista i odien tot el que fa massa olor a poble. Potser és una qüestió d’estètica, perquè troben que el poble va sempre massa despitralat, o potser hi ha també el recel atàvic dels que manen davant dels manats. En un país sempiternament ofuscat per l’autoritarisme com el nostre, entre la “gent de bé” i el poble díscol, que no sobirà, hi ha unes reticències profundíssimes.
En pocs anys han desaparegut els merenderos de la platja, el Molino, les antigues atraccions del Tibidabo i Montjuïc i fins la trama urbana d’un barri obrer amb una personalitat tan acusada com Sants ha quedat greument ferida, mentre continua la destrucció, disfressada de sanejament, del centre històric, per no parlar del constant tancament de locals famosos, una xarxa de llocs que conferien a Barcelona un color propi, una mena de “castissisme” diferent del madrileny, però també altament peculiar. Tot això s’ha esfumat, substituït pels restaurants de disseny per a turistes i per un cert cartesianisme de plaça dura que de vegades permet perspectives de torbadora bellesa, freda i entotsolada, però que no podrà ser mai popular, perquè per a apreciar l’encant esquiu de la desolació cal tindre una certa tirada per l’individualisme i la sobergueria. En aquesta ciutat, doncs, els mitjans dels que manen s’han fet molt poderosos. Volen que la ciutat sencera reflectesca els seus gustos, els seus somnis i també els seus oblits, o les seues rancúnies. Volen i poden. El fet és que ara manen més que mai.
Amb tot, el qui s’estime el desguitarrament popular, encara pot trobar les golondrinas del port o el barri sencer de la Barceloneta. La Barceloneta, arraulida entre el port i les platges, sembla un lloc destinat a la marginació des del seu mateix plànol. Una altra forma d’odi al poble, per acció i no per omissió. La Barceloneta, amb els seus carrers estrets, llençols penjant, bars i comerç de droga, sense ser literalment miserable, és d’una sordidesa de fons escruixidora, opriment, sense horitzó. Un hi troba a faltar l’alegria interior del Cabanyal i de la Malvarrosa, tan present com l’amable modernisme rural de les seues façanes. Com les places, els espais que a Barcelona es reserven al poble són espais durs.
Passa també que la tardor és un temps propici a l’enyorança, i que un, mentre passeja per les àmplies avingudes cartesianes, troba a faltar la humilitat de les coses no buscades, les sorpreses menudes i gratuïtes. O els vestigis d’una altra altaneria, com ara l’embalum entre còmic i solemne de l’antic balneari de les Arenes projectant el seu somni de cartó classicista vora el mar. El mateix que brillava en el cartell atlètic de Renau o en la nostàlgia de El tranvía a la Malvarrosa de Manuel Vicent, i que ara no és més que una ruïna. I és que ja s’ha escrit que, sovint, el territori de la memòria és el mateix que el del dolor.
