Contes d’agost (16)

Aprofitant que les vacances són una època propícia a la lectura, VilaWeb Lletres us ofereix cada dia un relat original, publicat de mitjan 2005 fins ara. Entre aquests relats, n’hi ha que han estat molt celebrats, però també n’hi ha que han passat més desapercebuts. Avui proposem ‘La vacant’ d’Antoni Mas, que forma part del llibre ‘Terra cremada’ (Quaderns Crema).LA VACANT

Em van destinar a l’oficina d’un poble del litoral, gris, lleig, malalt dels gasos d’una fàbrica de productes de neteja. La malaltia s’havia instal·lat insidiosa en l’aire, al carrer, a les cases, a la sang. La sucursal no era una excepció. L’ambient era llòbrec; els tres empleats semblaven reus. Per sobreviure, cultivaven la curiositat pels petits esdeveniments del seu món amb la passió voraç del col·leccionista.

L’expectació amb què em van rebre em va deixar perplex. Jo esperava que em tractassin amb aquella indiferència tenyida de paternalisme que s’adeia amb la meva condició de novici, d’empleat eventual amb contracte de tres mesos destinat a cobrir una vacant imprevista. Potser era aquest, el re de l’assumpte: la vacant. No en vaig acabar de treure l’aigua clara. Els empleats—el delegat, el subdelegat i en Miquel, que tot i portar-me deu anys feia cara d’al·lotot—detestaven les preguntes. Si en feies, et venien a dir que no estaves a l’altura, que veiessis com n’eren, ells, de refinats, que no els calia fer-ne per saber, i tot seguit, volent conèixer l’abast de la teva obstinació, força o llestesa, deixaven caure alguna informació indirecta o lateral per fer-te gruar, per renovar-te el desig d’obtenir el que t’amagaven. Per no morir d’avorriment treien punta, vaig pensar, a qualsevol cosa. I com que en mi veien la possibilitat de trencar la rutina, d’entretenir-se una temporada, em van desafiar a treure l’entrellat de no sabia què. Van fer mans i mànigues per encaminar-m’hi. Volien saber fins on podia arribar. Això els divertia. Sospesar-me l’astúcia, la casta, la resistència. Potser van creuar apostes i tot.

L’únic que em van fer saber era que la meva predecessora havia embogit. D’una bogeria, per cert, de la mena més estranya, ja que no havia estat causa de baixa laboral, sinó d’expulsió. La primera expulsió—van precisar—d’un empleat en els setanta anys d’història del banc. Era normal, doncs, que em rebessin amb una certa expectació. Els últims mesos en devien haver vist de tots colors. Tensió, trucades, plors, dramatisme. El dia a dia del contenciós entre l’empleada i la direcció del banc. Ells eren al mig, entre la seva companya i la direcció, se’ls devien rifar. ¿Qui enviarien per substituir-la?

Jo era una frase del diàleg iniciat entre els empleats de la sucursal i la direcció arran de l’incident. La curiositat—estranya, intensa, mal dissimulada— amb què em van rebre em feia pensar que l’expulsada, abans de ser-ho, els havia contagiat. Però no, l’únic que passava era que estaven a l’aguait, esperaven un senyal per, després de la tempesta, recompondre la rutina. La prevenció, la reticència, la cortesia distant amb què em van tractar els primers dies formaven part del tempteig, de l’interrogatori del senyal.

Va ser un xoc. Estava una mica espantat. Allò devia ser com la por tribal dels ancestres. Por al poder, a qui et pot fer mal, usar, dirigir, canviar de cop, a plaer, el destí.

L’ensurt em va fer reaccionar. Era el que hi havia, la seva realitat, però jo també comptava. Comptava amb el que tenia: vint-i-quatre anys, els últims cinc a Roma, llicenciat en econòmiques, ganes d’emancipar-me i gens ni mica de fer de senyal o missatger de ningú.

Tot sol, però, no me n’hagués sortit. El padrí em va ajudar. És el meu salvavides, en les situacions difícils em tira un cable, me’n sobrevé un record. O dos, com durant aquells dies.

En el primer tenc quatre anys. És migdia, fa calor. El padrí ha vingut a recollir-me al parvulari. Avançam per un caminoi cap al Turó. Li dic que tenc set. Ell s’atura, deixa la bossa en terra i s’acota, amb els dits de la mà esquerra talment com si agafàs un tassó. Amb la dreta, una mica més amunt, obre un grifó tan invisible com aquest. Després m’acosta el tassó els llavis. És ben fresca, ja veuràs. Bec tota l’aigua, fins a l’última gota. ¿Eh que és bona? Somriu amb els seus ulls petits, alegres, molt oberts. Em torco la boca amb el puny de la camisa. Ell guarda el tassó a la bossa (per si el tornam a mester, diu) i continuam caminant.

En l’altre han passat cinc anys. Hem sortit de pancaritat amb la meva germana petita. Caminam per la vall, al peu del Turó. En trobar un redol que ens agrada, pla, a tocar d’un ametler, el padrí obre la cistella, treu les tovalles i les estén. La meva germana i jo fixam els angles amb pedres. Ens asseim i berenam. En acabar el padrí diu: ara menjaria una taronja. Jo també, diu la meva germana. El padrí es posa a rebostejar dins la cistella. Llàstima, diu, no n’hem duit cap. Però… deixa’m pensar—es posa un dit a cada templa—. Provem una cosa; de vegades funciona. La fa aixecar, li dóna el seu bastó i li diu de pegar a una branca de l’ametler. Ell, al seu darrere, es treu una taronja de la butxaca i la llança cap a la branca en el mateix moment que ella hi pega bastonada. La taronja cau als peus de la meva germana. La mira, i després aixeca els ulls cap a la branca, però sense estranyesa, com per comprovar només que no en queda cap altra. La força del padrí fulgura en la naturalitat amb què ella, en la seva presència, accepta el prodigi.

El padrí no es barallava amb la realitat. Hi ballava, la construïa, la feia anar al seu pas. De jove, acabat de casar, havia fet d’amo d’una gran possessió de la Serra. Fins que—contava que amb la venda d’un esplet d’olives, però vés a saber—va poder comprar el Turó. Tenia idees pròpies, no concebia treballar només amb les mans. Va tenir el primer tractor de la comarca, va introduir la cria del porc blanc, va comprar vaques sud-americanes, va aixecar hivernacles. Tot plegat, en aquella època, per a la gent del rodal, eren heretgies, ganes de fer-se notar. Els pagesos l’observaven amb suspicàcia. Però els comentaris sardònics i les rialletes indulgents que suscitava la seva gosadia no li arribaven. Passava molt alt, el padrí, provava i experimentava per si mateix, sense demanar permís al ramat.

Va acumular una petita fortuna que els fills van malbaratar jugant a l’ascens social. Mon pare va ser el botxí del Turó. Malfeiner, creia que limitant-se a no fer res, a no entrebancar la inèrcia que li havia encomanat el padrí, la finca donaria de llarg per viure de rendes. Feia de senyor, s’aixecava tard, els matins llegia els diaris, de vegades, abans de dinar, despatxava una estona amb el majoral, els horabaixes divagava pel casino, els vespres, quan arribava d’hora, suportava impàvid els retrets de mumare, que notava la deriva del barco i pretenia que cercàs una feina. Però mon pare sempre havia fet el mateix, res, endoiar, anar passant, i això imprimeix caràcter. Tant, que ni sota l’amenaça de la penúria es va veure amb cor de moure un dit per canviar. A més, ¿què dirien els companys del casino si de cop es posava a treballar?

Un d’ells era promotor, o constructor, no sé, un d’aquesta espècie. Una prospecció va confirmar que la pedra del Turó era apta per treure’n grava. Mon pare va cedir a l’afalac dels diners i en un parell de mesos van muntar una pedrera. L’acord el va salvar de la ruïna a costa d’arruïnar la finca. Hi vam continuar vivint un any, fins que ens vam traslladar a Palma. Un any de malsons: la pols, els barrobins, els camions, la maquinària, la por que se’ls anàs la mà i una explosió ensorràs la casa. I després… Perquè el pitjor va venir després. Feia deu anys, d’allò, i la ferida no havia parat de créixer. Cada estiu, en tornar de Roma, l’anava a veure, no sé si per masoquisme o per ganes de ser instruït en economia pràctica. Les queixalades dels barrobins mutilaven el Turó, se l’anaven menjant a poc a poc, sense pausa. El camí que menava al parvulari ja no existia; l’indret de la vall on un dia la gràcia alada del padrí havia fet donar taronges a un ametler s’havia convertit en un esplanada polsosa, amb tot de perforadores, bolquets, martells pneumàtics, cintes transportadores.

Vaig agafar tírria a mon pare, no en volia saber res, me’n vaig distanciar, a penes parlàvem. Desitjava allunyar-me’n, fugir, oblidar. En acabar el batxiller em vaig matricular a Roma per tranquil·litzar mumare. Hi tenia família (la meva padrina era italiana) i un bon pretext, en no conèixe’ls, per no visitar-los. Vaig passar-hi cinc anys mirant d’aprendre, més que no pas economia, la lliçó d’amplitud de mires que sempre imparteix el gran món.

L’últim curs vaig aconseguir el llorer més preuat: seduir na Lucia. Li anava al darrere des de primer (com mitja dotzena d’altres més vius o ben plantats que jo). Tot i que no li treia els ulls de sobre, mai ensopegava amb els seus. Apunta més baix, em deia la seva no-mirada, no perdis el temps. Un vespre, però, en un pub, després del sopar de comiat del primer trimestre, quan ja havia perdut tota esperança, se’m va acostar i, sense dir res, em va besar. No m’ho podia creure. A mi… Era el dit de Déu, que m’assenyalava. Ara sabia que, passàs el que passàs, estava en bones mans. Podia pitjar l’accelerador, anar contracorrent, apostar fort al que fos, arriscar-me. Al febrer em vaig instal·lar al seu apartament. ¡Quin final de carrera! Llàstima que no duràs.

En tornar, l’enyorava. Ens trucàvem cada dia. Vam quedar que li buscaria una feina a Palma. En trobar-la, vindria; per quedar-se.

Per feina, la que em tenia preparada mon pare. El cercle de coneguts del casino li resultava productiu: primer l’havia salvat de la ruïna i ara proporcionava al fill una plaça d’eventual en un banc. En una sucursal insana, això sí, que supurava estretor, misèria, mal rotllo, tibantors. El llegat de mon pare, el seu món, tornes a ser nostre, ¿què esperava, si no? La seva manera de dir-me una cosa que, atesa la meva poca disposició a escoltar-lo, no em podia dir amb paraules. Un signe, com el que jo mateix em sembla que representava—de la direcció, a més, de la qual no tenia cap notícia—per als companys de la sucursal. En fi, donades les circumstàncies, el més difícil seria conservar el seny. O no acabar de perdre’l.

Sort del padrí, ja dic, del seu record. El tenia ben present quan, després del desconcert inicial, vaig resoldre procedir per elevació. No sucumbir o deixar-me enredar en el foc creuat de tensions larvades, en l’ambient malsà que, com un reflex del que es respirava a fora, s’havia instal·lat a l’oficina. A mi tant m’era que l’anterior caixera hagués estat expulsada per boja, o que tan sols ho fessin servir de pretext per treure-se-la de sobre, fos perquè sabia massa i no volgués vendre el seu silenci, fos per desactivar a la bestreta les conseqüències del que pogués dir. No la canviaria, aquella història, ni qualsevol de les que s’acumulaven, en estrats més o menys sòrdits, en l’ànim dels empleats. L’únic a què podia aspirar era que no em fessin malbé. I per això res millor, vaig pensar, que sobrevolar-les.

Em van assignar una de les dues caixes obertes al públic, i m’hi vaig instal·lar amb el propòsit de passar el millor possible els tres mesos de contracte. Va ser complicat, sobretot al principi. Els clients m’estudiaven. Em feien preguntes de les quals ja coneixien la resposta, només per provar-me; em demanaven extractes i m’allargaven llibretes i talons amb la prevenció dels pares que deixen per primer cop el fill a la guarderia. Poc o molt sabedors del que havia passat amb la meva predecessora, m’hi comparaven. I aquell escrutini, per més que volgués mostrar-me’n insensible, m’afectava, fins al punt d’adoptar el comport contrari del que m’afigurava que feia servir ella. Me l’afigurava a partir del que feien servir els altres empleats, ja que cada cop estava més convençut que s’assemblaven. Vaig decidir que eren el meu negatiu, un punt de referència invers, allò que no volia ser.

El subdelegat m’enviava senyals amb l’anell d’or que li cenyia el dit petit de la mà esquerra. La primera setmana el vaig haver de tractar bastant, m’ensenyava l’ofici, jo no havia fet mai de caixer ni de terminalista. Sempre que em feia parar esment en algun detall (del full de caixa, d’un resguard, d’una columna de registres al paper continu de la impressora) l’assenyalava amb el dit petit, no sé si perquè n’estava molt, de l’anell, i aprofitava qualsevol pretext per mostrar-lo, o per enviar-me alguna mena d’indicació oculta que em quedava amb les ganes de desxifrar. En observar de més a prop no tant el dit anellat com l’expressió amb què l’accionava, vaig copsar el desig de fer-me saber que era més viu del que em pensava, que n’estava al cap de carrer, del meu joc, que a ell no l’enganyava.

En Miquel, l’altre caixer, era un personatge no sé si dual o escindit o simplement contradictori. Tot i ser el més jove (trenta-quatre anys) semblava el més cremat. Potser el fet de ser jove i ja portar molts anys al banc feia que aquells estrats de sordidesa li pesassin més que als altres. No s’hi acabava de trobar, en el seu paper. Li hauria agradat dur una vida nòmada, viatgera. Odiava els lligams, i per això els alimentava, necessitava sentir que l’estrenyien més que als altres. Estava casat, tenia tres fills, vivia en un casalot heretat que, per mantenir-se dempeus, reclamava reformes a cada instant, no podia deixar la feina del banc, a les antípodes del seu ideal, al contrari, quan els oferien hores extres, mal que li pesàs, era el primer a apuntar-s’hi. Això m’ho contava en acabar la feina, mentre m’acostava a casa en el seu cotxe (jo no en tenia, anava en bus). Li queia bé, suposo que em veia com es veia ell deu anys enrere, ple de vitalitat, amb tota la vida per davant.

El delegat no era tan diferent. Però els anys (rondava els cinquanta) li havien ensenyat a fer compartiments estanc, a evitar que una part d’ell s’infiltràs en l’altra. Feia de delegat, però no ho era, no s’hi implicava, venia una part del seu temps i prou. Potser per això era un bon professional, amable, amb un punt de màquina. El seu gran moment era al final del dia, quan tancàvem l’oficina al públic i feia la caixa general. Comptava els diners tres vegades, posant les mans un cop i un altre sobre les piles de bitllets. Era un ritual, necesitava tocar-los, a l’hora de la veritat, abans de ficar-ho tot a la caixa forta, només es fiava del tacte. Esmerçava la resta del temps a viure una altra vida. Dissenyava i construïa velers. Petits, de quatre o cinc metres. Cada un l’ocupava un parell d’anys. En acabar-lo, hi navegava, venia el que havia fet abans i en començava un altre.

Gent d’allò més normal, vaja, agafats d’un en un. Junts, però, compartien una història, un conflicte, un passat immediat que m’excloïa i del qual no em deien res. Potser perquè no n’espatllàs el final, per no donar-me ocasió d’interferir amb el meu arbitri el curs de la seva història. Jo era un personatge nou que miraven d’encaixar no sabia on, ni com, ni per què. Estava a les fosques.

Per trencar el conjur em calia afirmar-me, demostrar que no era un home escrit o dibuixat, un personatge de ningú. ¿Com? El descobriment va ser sobtat, com un clic, l’ou que es trenca per la pressió interior, la fruita que cau madura. Només em calia una mica de lleugeresa, vet aquí, espolsar-me la sordidesa de l’entorn com si fos pols, caspa, una mosca.

El més difícil va ser donar el primer pas. Perquè tot em convidava a agrisar-me, mirar de passar desapercebut, amagar-me darrere la taula. Es tractava d’evitar l’aïllament, establir contacte, quan s’esqueia, amb algun client o company: res, un somriure, una alçada de celles, una salutació sentida, una frase banal, en fi, l’intercanvi de senyals bàsic de la humanitat. Senzill i efectiu. Treu pressió, alleuja el mal de cap, facilita el trànsit intestinal; indicat per a totes les edats.

Els efectes van ser immediats i quasi miraculosos. Els empleats van deixar de mirar-me com si fos un espia de la direcció. Els clients van passar d’entregar-me la llibreta amb recel a mostrar prou confiança per, un cop les hi tornava, guardar-la sense mirar el saldo. A poc a poc vaig assolir el més difícil: que em tractassin com a un d’ells. Alguns, si no hi havia coa, es demoraven explicant-me algun fet o capítol no sempre amè de la seva vida. D’altres, un projecte, desig o il·lusió que no es materialitzava mai però que els ajudava a viure.

Molts d’aquests es van focalitzar un temps en el Peugeot que se sortejava a l’oficina. El tenien a la vista, al mig del vestíbul, un  flamant, blau metal·lizat. Va costar molt d’entrar-lo (com que no cabia per la porta, un fuster va haver de desmuntar part de la vidriera), però des del punt de vista del banc valia la pena. Un cotxe és un bon reclam, sobretot si els clients poden veure’l. En entrar, li dirigien una mirada golafre i tot seguit ens entregaven els seus diners. Molts dels quals és segur que escatimats a la satisfacció de necessitats bàsiques, però el banc no n’havia de fer res, d’això, era un prestidigitador sense ànima que s’embutxacava il·lusions en forma de bitllets. Hi havia l’empleat de la papereria, per exemple, un jove que cada setmana em lliurava sis mil pessetes, que li donaven dret a dos números per la rifa. Vivia lluny i es desplaçava en un sis-cents tronat. El pobre passava ànsia que qualsevol dia el deixàs tirat i no pogués obrir la tenda. O la gitana que netejava escales (seixanta anys, nou fills, analfabeta). S’enorgullia que ningú de la seva família es dedicàs a la droga. Un fill acabat de casar—al qual pensava regalar el Peugeot, si li tocava—era l’únic que, de més jove, havia estat una temporada ficantse alguna cosa. Fins que son pare li va rompre el ‘cayado’ damunt l’esquena.

Un dia en Miquel no va venir a treballar. Tampoc va trucar per justificar l’absència. El delegat va parlar amb Personal: acabaven de rebre un volant de baixa per hepatitis.

Hi va estar un mes i mig, de baixa. En tornar no feia gaire bona fila. Tenia el color trencat, parlava poc, caminava encorbat, arrossegant una mica els peus. El primer dia, en sortir de l’oficina, jo volia agafar el bus, però ell va insistir a acompanyar-me. Durant el trajecte em va dir que la seva dona em volia conèixer. ¿Què em semblava, doncs, d’anar-hi a sopar l’endemà?

M’hi vaig presentar amb una capsa de bombons. («Els agrada el dolç», m’havia dit en Miquel al matí, mentre em queixava d’una mosca que em feia la torniola.) Vivien en un casalot del barri antic. Mentre travessàvem una galeria amb retrats d’avantpassats il·lustres, en Miquel me’n va presentar alguns: un regidor, un general, un conseller, un dramaturg… Al costat de l’últim, emmarcada per la porta que donava a la sala, la seva dona. No era un retrat, però en tenia l’aire; o jo l’hi veia, condicionat per l’impacte d’aquells rostres severs, obscurs, de perfils difuminats. Na Lídia semblava instal·lada en un temps remot. Com si el que havia heretat (un cos llarg i prim, la cara angulosa, els ulls de peix, l’expressió austera, una parsimònia felina) pesàs més que l’anhel d’emancipar-se’n, de fer taula rasa, de provar el risc, la via inexplorada. Però l’anhel hi era, i crec que ella albergava la secreta esperança que algun dia destronàs el passat i se sortís amb la seva. Entretant li plaïa veure’l encarnat en qui suposava que, no compartint la seva, no patia cap altra condemna. Aquella nit em tenia a mi, i estic segur que em va posar bona nota. El seu desig de conèixe’m m’afalagava, i a canvi vaig mirar de complaure-la mostrant-me agut i desimbolt. Davant na Lídia em passava el mateix que m’havia passat els primers dies a l’oficina: les seves expectatives, com les dels empleats, per més que volgués obviar-les, em modelaven.

Però les aparences, ja se sap. L’endemà, quan tornàvem de l’oficina, en Miquel va desfer la idea que m’havia fet de la seva dona. Vivien junts, però no hi estaven gaire. Tenien encontres esporàdics. De vegades sortien plegats; d’altres, cada un pel seu compte. En posar-se malalt, na Lídia acabava de tornar d’una estada de dues setmanes a Bali. Per cert, allò de l’hepatitis, va dir, en realitat va ser una escopetada. Estàvem aturats davant un semàfor. Es va treure els davanters de la camisa i em va ensenyar una cicatriu horitzontal, sota el llombrígol, de banda a banda del ventre, com el cosit d’un camaiot. El semàfor es va posar verd i va arrencar. Va seguir un silenci que va durar fins que em va deixar davant de casa, rèplica del fragor que tenia lloc al meu cap. Pensaments de complexitat, de col·lisió d’expectatives, de les cartes de cada un, d’errors, enganys, estratagemes; i de les barreres toves que de vegades separen les víctimes dels botxins, de la seva confusió inextricable. ¿A què jugaven, aquells dos? ¿I els altres empleats de l’oficina? Tot plegat formava una massa tova, fosca, secreta, infecta. Era legítim, doncs, tenint en compte el poc temps que hi estaria, mirar de passar-hi per sobre sense embrutar-me.

Tanmateix, la mostra de confiança abrupta d’en Miquel em va desorientar. No sabia què pretenia, ni si pretenia alguna cosa. M’intrigava la seva elusió, que em mostràs els efectes de l’escopetada i me n’ocultàs—o no semblàs disposat a parlar-ne—els motius. El cop em va fer replantejar l’estratègia. D’evadir-me, de mirar per damunt de tot de sobrevolar aquella massa fosca i secreta, no en trauria res. Tot passava a prop, al costat mateix, arran de terra, era allà on calia lliurar la batalla del coneixement i la supervivència.

La mica de glaç que quedava es va fondre i es pot dir que des d’aquell dia em vaig sentir part de l’oficina. Faltava un mes per acabar el contracte. Les hores passaven falagueres. Un grapat de clients, mentre els feia les operacions, tractaven de fer-me més passadora la feina donant-me conversa. A mesura que s’acostava el dia del sorteig, el Peugeot galvanitzava il·lusions. El somni pesava més que la raó: malgrat els successius desenganys que els infligia participar en tota mena de rifes, no s’estaven d’atri

buir a l’atzar un component infal·lible de justícia (no debades era Déu que l’administrava), i com que tots creien posseir prou mèrits o dissort per merèixe’l…

Els empleats també van canviar d’actitud.

L’anell del subdelegat va emigrar del dit petit a l’anular i ara, quan s’esqueia, m’impartia indicacions amb l’índex. Un canvi tranquil·litzador.

L’últim dia de recollida de declaracions de renda es va acumular la feina i vam haver de plegar una hora més tard. Com a empleat eventual no estava obligat a quedar-me, però em feia no sé què deixar-los plantats. El delegat, agraït, em va convidar a dinar. El restaurant era dos carrers més amunt, a tocar de la plaça. Cap al final, mentre preníem cafè, ell també, induït sens dubte pel litre de vi trascolat al llarg de l’àpat, em va mostrar la seva ‘cicatriu’. Feia un any, a l’igual que en Miquel, havia estat prop de dos mesos de baixa, en el seu cas per problemes psíquics. Relacionats, em va insinuar, amb els intents—infructuosos però molt desagradables—d’un tal Collado de lligar amb la seva dona. Collado… El nom va tenir la virtut de fer-me comprendre a l’acte per què havia anat a raure en aquella oficina. La incomoditat, el sentiment d’incongruència, de no ser al lloc que em pertocava, que m’havia assaltat els primers dies de feina, es va dissipar. Tot era tan estrany, i a la vegada tan coherent: l’empleada expulsada per boja, l’escopetada d’en Miquel, els problemes psíquics del delegat a causa del mister… Jo era més jove que ells, i no obstant els feia de confident. ¿Per què? Alguna cosa hi veien, en mi, alguna feblesa, alguna afinitat, amb ells o amb la meva predecessora. Em demanava si la relació que mantenien amb ella era la mateixa que mantenien amb mi. Les seves mostres de confiança, en comptes de fer llum, enfosquien el que ignorava encara més. El seu dolor era el meu far; vigila, em deia, guarda la distància.

El ‘mister’ era gallec. En retirar-se del futbol professional, va començar a entrenar equips infantils i juvenils. El seu fill i jo jugàvem al mateix. Ell es deia Ramiro Collado, com son pare, i jugava d’interior. Jo d’extrem, per la mateixa banda. El ‘mister’ tenia les seves raons per fer-nos jugar l’un a prop de l’altre. No érem amics, però ens compenetràvem. En Ramiro era volenterós, tenia molta resistència, corria amunt i avall, atacava i defensava. Jo esperava a la meva banda, atent però no gaire suat. Quan ell era a prop amb la pilota ens miràvem, feia una correguda per desmarcar-me i quasi sempre rebia en condicions de fer una bona passada, que de vegades era l’última. A l’àrea contrària aprenia la importància del factor sorpresa, la possibilitat de guanyar amb un gest, una finta, un xut, una revirada imprevista. Però tota aquesta gràcia, economia i reflexos de l’últim segon, l’anomenada ‘màgia del gol’, només era possible gràcies al sacrifici de gent com en Ramiro. La màgia, la sublimitat, el toc genial, no sorgien per generació espontània, sinó com a resultat del treball.

Tot i que no en parlava mai, tothom sabia que la mare d’en Ramiro havia mort quan ell era petit, si no acabat de néixer. Potser en Collado pensava que lluny de Galícia, on tot devia recordar-l’hi, es refa

ria millor de la pèrdua. Va aprofitar una oferta per entrenar els equips inferiors d’un club d’aquí per avançar la seva retirada. Es va consagrar a la feina i al fill, i en Ramiro, a canvi, mal que li pesàs—a ell li agradava la música, tenia aptituds, tocava l’harmònica en una banda de blues—es va anar convertint en una rèplica del pare. Mentre el delegat amollava pestes d’aquest, jo pensava en el sacrifici del fill. I em venia una esgarrifança. Per primer cop m’adonava que la vida d’en Ramiro no havia tingut altre objecte que el de consolar son pare de la pèrdua de sa mare. Ho havia sacrificat tot—la vocació, l’autonomia personal—per administrar-li aquest consol. Va consentir ser modelat, donar forma al que en Collado esperava d’ell. Ara era un futbolista cotitzat. El comentari dels excompanys d’equip, quan me’n trobava algun, era sempre el mateix—«¿En Ramiro? Igual que son pare»—, formulat en un to invariablement despectiu, perquè ja se sap que avui dia només els dèbils, beneits o desesperats transiten el camí patern.

La despesa, el sacrifici incansable, feien d’en Ramiro el jugador més valuós de l’equip. Jugava la pilota, controlava el centre del camp. Jo em limitava a veure’l venir, ja en aquella època preferia seure i veure-ho venir tot per, a l’últim, mirar de fer forat amb un gest, una finta, una revirada imprevista. Estil Reixac, com si diguéssim. No sabia si continuava igual perquè m’havia anat passablement bé o perquè no en tenia d’altre, d’estil. Fos com fos, no em podia queixar. Havia viscut cinc anys a Roma, havia lligat amb la més guapa de la classe i ara sobrevivia amb relativa elegància en un ambient que al principi—ara ja no—em resultava hostil. A més, el pare, amb tots els seus defectes, no era vidu, com en Collado, ni estava sol, ni havia hagut d’emigrar, tenia recursos, no necessitava, per sentir-se viu, annexionar-se la meva vida. En fi, no és que no em pogués queixar, sinó tot al contrari, de fet n’estava molt, de mi, havia sabut donar un cop de timó—un gest, una finta—en el moment oportú i havia agafat prou altura perquè no m’arribassin els esquitxos de la massa fosca i secreta que m’envoltava.

Això era el que pensava. De joves no ens estam de fabricar miratges que ens afirmin. La confiança que em demostraven en Miquel i el delegat, les ganes de conèixer-me de na Lídia, m’afalagaven fins a fer-me’ls confondre amb la realitat.

Per anul·lar o contrarestar els efectes de l’assetjament d’en Collado a la seva dona, el delegat va concebre la idea d’allunyar-los amb un viatge a les Bahames. Un viatge de somni, un mes sense mirar prim ni estar-se de res: creuers, restaurants de luxe, hotels de cinc estrelles. La dona era molt sensible a la quantia dels regals, a les mostres d’opulència. Combinar les Bahames amb una alta disponibilitat de la targeta de crèdit era el remei idoni per ofegar les pretensions del ‘mister’. El problema era el crèdit. Encara pagava el que havia demanat al banc per finançar el material de l’últim veler i estava escurat. No és que te’l denegassin, però estava mal vist sol·licitarne un altre mentre no haguessis liquidat l’anterior.

Et posaven l’ull a sobre, t’hipotecaves la carrera, en algun informe intern et qualificaven de consumidor compulsiu, et posaven a la llista negra i adéu-siau ascensos. Sol·licitar-lo en un altre banc tendria el mateix efecte, l’illa és un mocador ple de moc, tothom es coneix, tothom demana i emet informes i molts prosperen evitant que ho facin altres a base de travetes.

S’imposava, doncs, la discreció. A l’hora de berenar sempre substituïa els terminalistes. Primer un, després l’altre. Era la seva oportunitat. Un joc, va calcular, per sota el llindar del risc. O de l’alt risc. Es tractava d’agafar d’estranquis les imposicions d’un cert volum i els seus resguards. Així les operacions només quedaven registrades en la memòria i en el paper continu de la terminal. Als quals cap terminalista no acudia si no era per mirar d’aclarir una diferència de caixa. I com que quadraven les caixes amb els resguards, i d’altra banda tant en Miquel com la noia que després seria expulsada no solien cometre errors, per aquest cantó estava tranquil. La caixa general la quadrava ell. Per curar-se en salut (no descartava que un dia es posàs malalt i l’haguessin de substituir), justiticaria la diferència amb l’emissió d’un préstec fictici.

Va aconseguir els diners, va anar a les Bahames amb la dona, en Collado va deixar d’emprenyar i a hores d’ara ja havia restituït al banc el que havia manllevat. Però…, el maleït emperò de sempre. Un dia l’excés de confiança el va trair. Un client que feia coa a l’altra caixa va veure com s’embutxacava un

feix de bitllets. Era un client antic, no hi havia parlat mai ni sabia a què es dedicava, però sempre li havia cridat l’atenció el moviment erràtic del seu compte, els assentaments imprevisibles, rebecs a qualsevol patró de freqüència o quantitat. N’hi havia pocs, d’aquests. Podia ser un venedor, un contrabandista, un lladre, un traficant. L’endemà va irrompre al seu despatx amb una proposta impossible. Ell va provar d’estovar-lo amb la història d’en Collado. Va ser com picar ferro fred. Llavors li va oferir el veler; era nou, fet a mà, en podia treure una bona picossada. L’altre va dir que no bastava, volia alguna cosa més. El delegat s’avenia a parlar de tot tret de diners, estava escurat i no volia tornar a manllevar-ne. Encara negociaven.

Ja feia estona que la nostra era l’única taula ocupada del restaurant. El delegat va demanar el compte i va pagar amb una de les targetes escalonades al compartiment específic de la seva cartera. Abans d’acompanyar-me a casa, va insistir a passar pel Club Nàutic per ensenyar-me el veler. Semblava tenir moltes ganes que el veiés. Estava amarrat en un espigó flotant. En passar-hi notaves un lleu balanceig. De vegades basta una impresió minúscula. Mentre el delegat m’explicava com s’ho feia per decidir el grau de curvatura del buc, el tipus de cable de l’orla o el revestimest interior de la cabina, jo flotava. I alhora m’adonava que no era l’únic. El veler, l’espigó, el delegat, tot flotava. Com marea negra en un mar d’aflicció. La meva predecessora perd o li fan perdre la xaveta, en Miquel s’obre el ventre d’una escopetada, el delegat delinqueix per conservar la titularitat de la seva dona. No calia gratar gens, tan sols ser amable, o ni això, considerat, per entreveure el dol, el turment, la taca de marea negra assignada a cada un.

Com na Maria, una clienta envellida, afeixugada per la pobresa i la ignorància, que no obstant es batia com una moixa panxa enlaire per conservar la casa i mantenir a ratlla el fantasma de la marginació. No li recava donar per perduda, per insubstancial, la batalla de la imatge. Deixada, bruta, malsofrida, esdentegada, cobrava una pensió exigua d’incapacitat que el seu home volatilitzava amb màquines de premi i vi barat. Deien que algun cop, en negar-se a cedir-li els diners, l’havia maçolada. Un dia, mentre retirava l’import de la pensió (no en deixava ni cinc, ala llibreta, anava de net a net), em va dir que la nit abans havia arribat a casa fet una fúria i ho havia destrossat tot: la tele, una aparadora, làmpares, plats, tassons. Na Maria era poc donada a queixarse, però aquell matí la seva veu tenia un trèmolo suplicant. «L’has de calmar», vaig dir tot d’una, mentre li tornava la llibreta, mirant-la als ulls. Ella em va sostenir la mirada, expectant. En veure que no tenia res més a dir-li, va mussitar unes paraules d’agraïment i va partir.

Detersiu, emol·lient. M’hi començava a trobar, en el paper que m’assignaven. Era alhora l’actor i l’espectador sorprès del desplegament de mi mateix. Em deien com era i m’afanyava a ser-ho. Devia ser que ja tocava assumir alguna mena d’identitat

que els altres, atesa la mandra que em feia decidir, escollien per mi. Jo l’adoptava convençut, fins al punt d’arrogar-me el dret d’aconsellar na Maria i ella d’acceptar-ho com la cosa més natural del món. Llàstima que aquest període d’harmonia amb l’entorn expiràs al mateix temps que el contracte que m’unia amb el banc.

Una setmana abans es va sortejar el cotxe. Molts clients ho esperaven amb candeletes. Per evitar aglomeracions, el delegat va fer córrer que ho faríem quan no hi hagués gaire feina, i si n’hi havia tot el dia, a l’hora de tancar. A les onze, quan m’aixecava per anar a berenar (on solíem fer-ho, en un quartet sense finestres que també servia de magatzem), va entrar na Lucia. O va aparèixer. Durant uns segons, em va fer l’efecte que tot s’immobilitzava per esdevenir espectador atònit de la seva irrupció. Portava una falda llarga, hippiosa, estampada amb tons malves i ocres, i una camisa de seda fúcsia, curta i escotada. Però no era el que portava, sinó el que era. Desig, bellesa, joventut, aquesta combinació eruptiva. Ens vam besar per damunt del taulell. Vaig dir al delegat que sortia una estona—no l’hi vaig demanar, m’ho podia permetre, davant na Lucia no tenia superiors, anava sobrat.

Mentre caminàvem, havia de refrenar les ganes de tocar-la, de besar-la, no estava bé en hores de feina, els veïns em coneixien. Havia trucat a casa el dia abans; va demanar a mon pare l’adreça de l’oficina i li va dir que no em digués res, no es volia perdre la meva cara de sorpresa. S’hi estaria una setmana, a Palma. S’allotjava en una habitació—doble, va remarcar—d’un hotel del centre. Vam quedar que m’hi mudaria aquell mateix horabaixa. La vaig acompanyar a la parada del bus i vaig tornar a l’oficina.

Se’m va fer estrany veure el subdelegat assegut a la meva terminal. Em va dir que el delegat estava amb un client.

Vaig passar la resta del matí visualitzant l’habitació de l’hotel, na Lucia, el llit gran (¿o serien dos petits?). Estàvem a final de mes, la gent encara no havia cobrat, hi havia poc moviment. A les dues vam tancar, i al cap de deu minuts ja havia quadrat la meva caixa. Vaig unir cada pila de bitllets amb un elàstic i els talons amb un clip, vaig grapar els resguards i ho vaig deixar tot a la taula de davant la caixa forta. El delegat encara no l’havia obert. Em vaig acostar a en Miquel. Repassava una suma del seu full de caixa.

¿I el sorteig?, vaig demanar-li fluixet.

Ja s’ha fet, mentre eres a berenar.

¿On?

Al seu despatx.

¿Hi havia qualcú, a part d’ell?

En Miquel em va mirar de cua d’ull, no per estudiar-me sinó perquè m’adonàs que ho feia, i va continuar repassant la columna de xifres. Normalment no s’hi estava tant, es devia haver distret, alguna cosa no li quadrava.