08.05.2006 - 19:58
Francesc Parcerisas ha presentat el recull ‘Dos dies més de sud’ (Quaderns Crema). Consta d’una cinquantena de poemes que parteixen d’un de Rainer Maria Rilke, ‘Dia de tardor’, on hi ha un vers que dóna títol al llibre. Per Parcerisas, la seva nova obra ‘és una meditació sobre el món contemporani, en l’actitud que expressa Rilke: allò que hi ha hagut ha estat bo, encara que pot millorar, però no s’han de demanar impossibles’.DIA DE TARDOR
Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l’estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer els vents per les planures.
Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de sud dóna’ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort la suprema dolçor.
Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes vagarà inquiet
d’aquí d’allà, mentre les fulles giravolten.
(traduït per Joan Vinyoli)
‘Dos dies més de sud’ és format per quatre parts molt diferents, amb alguns poemes força extensos i sovint amb imatges que apareixen i desapareixen de l’un poema a l’altre. Parcerisas n’esmenta algunes: ‘el pou, per exemple, on pots caure i és fosc, però que també porta l’aigua; o la rata, animal que és testimoni de supervivència d’allò que considerem dolent: les rates són espectadores del desastre de la humanitat; o la foca, un animal que apareix, treu el cap en alguns poemes, com una presència esperançadora quan no comptàvem trobar res; o els tres Reis de l’Orient, com a paradigma de la innocència tal com la viuen els nens’. I tots aquests elements, explica Parcerisas, són barrejats amb alguns poemes amorosos, que veuen l’amor com una cosa bona en si mateixa, però que no té futur: ‘De gran, l’amor el vius per moments, és fràgil i fugisser, que no trobes sempre’.
Francesc Parcerisas (Begues, Baix Llobregat, 1944) mostra en aquests poemes imatges del món contemporani de desolació: ‘Convivim amb les imatges de la guerra, penso en les matances del mercat de Sarajevo o les nenes de l’Àfrica violades i maltractades… Totes aquestes imatges que veiem per televisió, extretes del dia a dia, formen part també de la meva vida i me’n sento responsable’.
El poeta també parla de la llengua i la cultura catalana. La seva mirada se situa entre l’impossible i l’esperança, un espai malmès, però sense renuncia, perquè l’escriptor i el país continuen lluitant des de la fe i la tossuderia: ‘Si ens allunyem de la nostra perspectiva immediata, el nostre horitzó és difús i complicat. És una constatació, per exemple, que ara tothom parla en castellà. I malgrat aquesta tendència jo sento que escric des d’una tradició i em sento en el corrent de Riba, Papasseit, Espriu… I així com constato la dificultat, també constato que hi ha lluita, que és la fe, la religió (des d’una posició de no-creient). Som tan tossuts que no perdem la fe. Perquè, a diferència d’alguns altres pobles, no hem estat exterminats, però déu n’hi do, de com hem estat trinxats’.
Enllaços
Francesc Parcerisas a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
