02.01.2006 - 20:00
El periodista Llorenç Gomis (1924 – 2005), conseller de direcció de La Vanguardia, fundador de la revista ‘El Ciervo‘, juntament amb la seva dona, Roser Bofill, va escriure en els seus anys de maduresa dos poemaris en català, publicats a Edicions 62: ‘Sons i sonets’ 1984) i ‘Déu vol guard i passi-ho bé’ (1989). VilaWeb Lletres us ofereix una mostra d’aquests poemes. Del primer volum Marià Manent diu: ‘Els mots més senzills li serveixen per a l’emoció més intensa’.Manent també explica: ‘De l’atenció admirativa de la natura, el poeta sap derivar cap a la meditació religiosa sobre la caducitat de tota cosa’.
Ara i sempre (‘Sons i sonets’)
Feliç qui seure sap a una cadira sol
i al foc que crema veu el curs de l’obra d’art,
i li brillen els ulls quan contempla la llar
perquè viu del que veu i altra cosa no vol.
Feliç qui ara viu; ni gira el cap ni es dol
del que tenia ahir, ni a l’altre cap del mar
voldria ser pensant que el peix allà és menys car.
Feliç qui està bé on és, sota la llum del sol.
Tot el que ara puc fer només ho puc fer ara,
si ningú necessito no depenc de ningú,
el present és present, és presència que amara
de claror ara,a quí, el que ens dóna i ens du.
Avui voldria ser el que ahir fou el pare
i demà serà el fill. Tot és bo, tot és u.
Més alegre el vol (‘Déu vol guard i passi-ho bé’)
com més curta la vida
Tothom diu el mateix: és any de papallones.
A una mata d’orenga en compto cinc o sis;
als rams de la budleia dotzenes de llepones
les dolçors engoleixen i dibuixen rodones
entorn del paradís.
Pengen de llargues branques llangoroses espigues.
Durarà més la planta que l’insecte que en viu.
Budleia i papallones són com bones amigues
-vine, que jugarem; no vols venir? Ja trigues-
al bell mig de l’estiu.
Potser sigui d’un dia o de tres la durada.
Com més curta és la vida més bonic és volar.
Llepo sucre de flor a la taula parada,
volo amb vela de pols, tota l’hora és daurada,
ningú no viu en va.
Rebrotaran les blaves branques altra vegada
i noves papallones beuran de noves flors.
És etern el migdia i l’art de la mirada
és fixar la bellesa de l’instant, deturada,
a l’ull que viu al cos.
