Sebastià Alzamora: ‘He escrit una novel·la romàntica’

Sebastià Alzamora (Llucmajor, Mallorca, 1972) ha definit ‘La pell i la princesa’ (Premi Josep Pla 2005, Destino) com una novel·la romàntica: ‘Ja sé que darrerament és una paraula devaluada que s’associa a la cosa cursi, però per a mi és tot el contrari. Perquè el Romanticisme és el darrer intent en la cultura europea d’entendre el món i va suposar una revolució cultural i social. Per primera vegada hi ha una expressió de l’interior. I això és el que explica el llibre. Parla sobre la vida humana i exalta la idea de la vida’. El punt de partida de la novel·la és l’accident d’un home en una cantera, que fa que li hagin de tallar la cama. Puppa, el protagonista, compra aquesta cama perquè vol enquadernar un llibre (el cant tretzè de l’’Odissea’ d’Homer), amb pell humana. L’home coix s’assabenta d’aquest fet i va a trobar Puppa, que de mica en mica li explica la història de la seva vida. Segons Alzamora, la novel·la és la construcció d’un personatge que, de ser un home primari i gairebé salvatge, passa a viure el combat, com a soldat de fortuna a la Guerra dels Trenta Anys; l’amor, quan s’enamora fatalment de la princesa de la cort de Frederic V; i el món de la cultura i dels llibres, que li transmet el rabí Judà Loew. Tots aquests fets condicionaran la seva trajectòria. L’autor de ‘La pell i la princesa’ diu que la novel·la participa de molts gèneres: novel·la d’aventures, d’aprenentatge, gòtica, però alhora hi ha una paròdia d’aquests gèneres. Alzamora no creu que la novel·la històrica hagi de reproduir fidelment els fets: ‘M’agrada trencar aquest concepte i per això manipulo els fets històrics expressament’. Algunes escenes violentes poden sorprendre el lector. Sobre això diu: ‘El sexe i la violència sempre surten als meus llibres, perquè representen l’impuls vital més primari. I també hi ha una intenció de paròdia. Utilitzo la mateixa tècnica que el cinema gore, on la violència, per exageració, es converteix en un element escenogràfic, la sang esquitxa l’espectador però acaba essent de broma i per això no deixa taca’.

Sebastià Alzamora forma part del col·lectiu que s’autoanomena ‘els Imparables’i que arremet contra el postmodernisme i defensa l’alta cultura. En aquest sentit, ha comentat la crítica que li ha fet Julià Guillamon al suplement cultural de La Vanguardia, on el crític diu que utilitza tècniques postmodernes i que el sorprèn constatar la distància que separa les teories d’Alzamora amb la pràctica de les seves novel·les. Alzamora respon: ‘La crítica de Guillamon m’ha fet reflexionar sobre aquest terme de postmodernitat. Crec que la postmodernitat comporta una absència de voluntat mítica i, en canvi, jo he intentat recuperar aquesta voluntat’.

La idea del llibre va néixer d’una notícia breu que l’escriptor va trobar al diari, on es deia que existia un exemplar de l’’Odissea’ del segle XVIII enquadernat en pell humana, que es conserva a la Biblioteca-Museu de Pilsen. Es va obsessionar amb aquesta troballa i fins i tot va viatjar a Pilsen per veure el volum, però no el va poder consultar. Alzamora també ha explicat que per conèixer el procés d’enquadernació amb pell humana va consultar l’enquadernador barceloní Santiago Brugall, que el va documentar, no sense abans advertir-li: ‘És una qüestió delicada’.