12.06.2015 - 06:00
Josep Garganté és regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la CUP, cosa que el va sorprendre. ‘Em pensava que no entraria. Ha estat una sorpresa. I m’he hagut d’afaitar la barba per una aposta’, diu, somrient. Garganté és conductor d’autobús i activista laboral, amb una llarga trajectòria a la CGT i ara a COS. En aquesta entrevista explica quin propòsit té per a aquest mandat, per què no vol deixar del tot la feina de conductor i com seran les relacions amb Barcelona en Comú, la formació d’Ada Colau. El nou regidor rep VilaWeb poca estona abans d’agafar el volant de l’autobús de 114 al carrer Gran de Gràcia.
—Ja sabeu quines àrees portareu com a regidor a l’oposició?
—D’aquí a un mes aproximadament farem una assemblea política per decidir les nostres línies de treball més essencials. Ara tot just radiografiem l’Ajuntament de Barcelona. L’ajuntament té 5 àrees de treball, 6 comissions, 13 instituts municipals, 41 consorcis, 52 fundacions i 13 empreses municipals. A part, participa en l’AMB, amb les seves empreses. I a més a més hi ha el consell comarcal i la Diputació de Barcelona.
—Quin és el màxim objectiu que teniu per als quatre anys vinents?
—Entrem amb martell i escarpra. Hi ha un sediment de lògiques i un funcionament des de fa trenta anys i escaig i, per tant, remoure alguna cosa ens costarà Déu i ajuda. Et posaré un exemple de model o marca Barcelona que ens trobarem –model que rebutgem de ple, i per això parlem de ruptura: el vice-president executiu de TMB és Dídac Pestanya, vint anys alcalde del PSC a Gavà. Doncs després li van fer un càrrec a mida, que no existia abans, i cobra 120.000 euros l’any. Això és molt comú. No és cap excepció. De casos com aquest, n’és ple. Menjadores com aquesta, gent amb càrrecs als ajuntaments que acaben a la Diputació, n’és ple. D’aquí a quatre anys esperem haver aixecat prou casos.
—Voleu continuar essent conductor de bus. Per què?
—Perquè vull tenir un peu a l’autobús i un altre a l’ajuntament. A mi m’agrada la feina que faig. He treballat de muntador mecànic, d’impressor a Londres, de tècnic administratiu. I durant tres anys vaig fer seients per al Seat Ibiza. Una feina que no em suscitava gens d’interès. En canvi, la feina de conductor veig que té conseqüències. Jo transporto gent, la conec, i em coneixen. I al bus de barri, més. Si veig que falta algú a la parada, doncs l’espero perquè sé que vindrà. Pensa que hi ha dues persones que són tan grans, però tant, que els deixo davant de casa, tot i que no hi ha parada. Amb tot això et vull dir que a mi m’agrada la meva feina. I tinc la intenció de pactar una reducció amb l’empresa.
—I com us dividireu el temps?
—Falta que ho acordem. Però m’agradaria fer un 25% de la jornada a autobusos, i un 75% a l’ajuntament. Per codi ètic intern de la CUP, jo no puc cobrar més d’uns 1.600 euros el mes. Això és així. Per tant com a regidor ara cobraria menys que no pas de conductor d’autobusos. Perquè tot allò que cobri de més de 1.600 euros, si al final la llei no ens deixa reduir el sou, ho donem a la CUP, que ho transfereix a moviments socials.
—Jordi Martí Font és el mateix cas. Cobrarà menys ara de regidor de la CUP a Tarragona que de professor d’institut. No és paradoxal?
—No. La militància a la CUP no es fa en benefici propi. Ho fem per defensar el que és col·lectiu. Una de les queixes i reclamacions, una de les coses que més indignen les classes populars són els sous desmesurats de les elits polítiques. Elits que després demanen a les classes populars que ens ajustem el cinturó. Els que ens donen lliçons d’austeritat tenen sous increïbles.
—Ja s’ha anunciat que la CUP donarà un sí crític a la investidura de Colau (un vot favorable, dos vots nuls). I suports esporàdics?
—Sí. Sens dubte. Mà oberta en tot allò que sigui ruptura amb el model actual, i puny tancat amb el continuisme. El continuisme controlat per lobbys, com ara Barcelona Global o congrés del mòbils, que marquen l’agenda de l’ajuntament. Ho tenim molt clar. Tot allò que sigui aconseguir canvis, endavant, ens tindran al costat. La gent ha votat això. Amb el continuisme, no ens hi trobaran.
—La gent que jutja per l’aspecte físic es deuen pensar que sou un skin-head violent.
—Bàsicament. Ha ha! Als companys de feina també els passa igual. I quan em coneixen de prop s’adonen que una cosa és el mite i la llegenda i una altra, la realitat. Acabem fent la broma que faig vida més saludable que la Teresa Forcades. Pensa-hi: no bec alcohol, no fumo, no prenc drogues i sóc vegetarià. Una cosa és la imatge que han volgut donar de mi La Vanguardia, RAC1 o el Punt, la fera ferotge, i una altra és la realitat. I em sorprèn que la gent que publica notícies sobre mi, en canvi no diuen que el Trias va anar a Nova York amb Cuatrecasas, un dels caps de Barcelona Global, lobby empresarial, que ha hagut d’acceptar que va cometre un frau fiscal de milions d’euros. Diria que això és bastant més greu que no allò que pugui haver fet jo.
—Teniu una llarga trajectòria de sindicalista. A la CGT i ara a COS.
—Sindicalista i combatiu per mi és un oxímoron. Desgraciadament. El sindicalisme que coneix la gent a través dels mitjans és el sindicalisme de la patronal. Qui pacta les retallades, els ERO, la jubilació als 67, etc. Si formo part d’un sindicalisme, seria el de treballadors i treballadores de Movistar, el de les lluites dels conductors d’autobusos, que recordem-ho, no era únicament per a aconseguir dos dies de descans, sinó que vam tenir en contra CCOO i UGT. Els sindicats que feien joc a l’empresa. I no m’estranya. Boi Ruiz va dir públicament que havia estat delegat de la UGT. La consellera de benestar de Mas, també havia estat a la UGT. Jo sóc activista laboral. Sóc un treballador que en el temps lliure intenta defensar els nostres drets.
—Sempre us agrairé que em féssiu descobrir el llibre ‘A people’s History of the United States’ del gran Howard Zinn. La història dels EUA amb uns altres ulls.
—Cert! Té una història maca, aquest llibre. A 21 anys a mi m’havien fet fora d’una empresa per haver organitzat sindicalment els treballadors. Aleshores me’n vaig anar a Londres, que culturalment em cridava l’atenció i així aprenia l’idioma. Vaig treballar en una impremta, vaig participar en la lliga antinazi i anava a jornades marxistes. Un dia va venir en Howard Zinn, i allà el vaig descobrir. També vingué en Kean Loach, Panteres Negres dels Estats Units. Venia gent de tot el món a explicar les seves experiències i a teoritzar sobre el món actual des del punt de vista marxista. La lectura anglosaxona política d’esquerres la vaig mamar allà.
—Encara ara llegiu sense parar?
—Ja m’agradaria. Una de les coses de què parlo amb en Quim Arrufat, en David Fernández i la Isabel Vallet és de la falta de temps per a llegir. Ells ho troben a faltar molt. I a mi em passa ara, i em passarà més. Fa poc vam anar un mes a Cuba, i en un mes em vaig llegir quinze llibres. Vaig gaudir com feia temps que no ho feia. I ara, ja em veus, llegint la Carta Municipal de Barcelona, el cartipàs de fa quatre anys, i el ROM (Reglament Orgànic Municipal).
