19.05.2015 - 12:30
L’adopció encercla un binomi de pèrdues i guanys. D’una experiència vital traumàtica sorgeix l’esperança en una segona oportunitat. Els pares s’enfronten a un llarg i difícil procés, però els veritables protagonistes són els nens, que han de construir la pròpia identitat sobre una base dual.
L’Eva Gispert té 48 anys i va ser adoptada als 2 mesos. Quan tenia 6 anys va saber, per accident, que era adoptada. Actualment és directora de l’Institut Família i Adopció i mare de tres fills, un d’ells adoptat a Etiòpia. L’Eva com molts nens (aquest també és el cas d’en Gerard i en Toni Cornell) va ser adoptada sent un nadó i per tant no recordava res dels seus orígens. La seva identitat estava per formar-se, des de zero, o això és el que molts pares tendeixen erròniament a creure. Però l’Eva apunta que el menor no és una “tabula rasa” i tot i ser adoptat des de molt petit “la memòria emocional”, que no la racional, hi és present.
L’Eva va créixer amb sentiments que no sempre entenia: por, tristesa, angoixa… “Els meus pares pensaven que l’estimació que em tenien era molt més forta que la biologia”. I l’amor és la condició bàsica, però sense perdre de vista que tenir un nen adoptat no és el mateix que un biològic. “El vincle afectiu és aquell que el nen acostuma a construir amb la mare durant l’embaràs de forma genètica per assegurar la pròpia supervivència”, explica el psicòleg Sergi Banús Llort. En Suresh, que va ser adoptat a l’Índia amb quatre anys, sent que “a un fill adoptat se li ha de mostrar més estima que a un fill biològic, perquè es sent sol i és molt difícil que progressi sense aquest afecte”.
Memòria i identitat
La memòria emocional de l’Eva es va despertar als 30 anys quan la seva mare biològica va presentar-se a casa seva. “Vaig patir una crisi d’identitat que vaig superar gràcies a la teràpia”. Cada nen s’enfronta de forma diferent davant la qüestió dels orígens. Hi ha qui ho fa de forma més distanciada com en Toni, que té curiositat per visitar Colòmbia, però no vol conèixer les seves arrels biològiques, o en Flavi, que tampoc sent aquesta necessitat. En canvi, en Gerard vol saber més i en Suresh té clar que vol viure una temporada a l’Índia, conèixer a fons la cultura i investigar el seu arbre genealògic. Totes les actituds són vàlides i naturals, però molts cops la por per no fer mal als pares adoptius o per no fer-se’l a un mateix amb descobriments dolorosos impossibilita aquesta recerca, “pot sortir molt malament, però és una cosa que s’ha de saber” creu en Gerard.
Les vivències del nen, independentment de l’edat d’adopció, l’acompanyaran sempre, influint en el desenvolupament de la personalitat. L’Eva ho sap gràcies a la seva experiència i així ho intenta transmetre als pares, que “han fer tot un procés d’educació i aprenentatge”. Però tot i que el fet de ser adoptat és inherent a la persona, és cert que l’edat de l’adopció és determinant: “En general, el procés d’adopció hauria d’efectuar-se el més aviat possible per evitar factors de risc”, explica Sergi Banús. A mesura que el nen creix també ho fa la càrrega emocional, en especial si ja ha estat vinculat a diferents adults o centres”. En Flavi va ser adoptat als quatre anys, a Romania, i encara se’n recorda de l’orfenat, “del pati, del gran passadís, de la rutina…També me’n recordo de com em vaig fer el trau que encara duc al cap”. En el seu cas, l’edat no va ser un inconvenient alhora d’establir vincles afectius amb els pares.
Reabandonament
L’amor és un requisit sine qua non, però no l’únic. Les estadístiques assenyalen que el 8% de les adopcions a Espanya acaben en reabandonament, sobretot quan els nens són majors de 6 anys. “Les adopcions que he vist que més han fracassat són les de menors que presenten alteracions en la vinculació i trauma per abandonament, maltracte i abús sexual en els seus llocs d’origen”, apunta el psicòleg José Luis Gonzalo. Si no s’aconsegueix establir un vincle afectiu, el menor pot presentar atacs de ràbia, ansietat, que sovint els pares “no saben interpretar” diu l’Eva, que s’ha trobat molts casos de pares esgotats que s’han quedat sense recursos per fer front a aquesta situació. “Jo no advoco per una concepció negativa de l’adopció. Tot el contrari. Però si per una preparació major dels pares”.
La mateixa il·lusió de ser pares porta a la inconsciència. “Passa el mateix quan et quedes embarassada. Et diuen que alguns cops pot anar molt malament, però tu ni t’ho planteges”. En aquests casos, l’administració es fa càrrec del menor. “Un nen adoptat no es pot tornar, com no es pot tornar un nen biològic. El que passa és que si la relació entre pares i fills és conflictiva pot intervenir l’Administració i retirar la pàtria potestat definitiva o temporal” assegura Miguel Góngora, fundador i president de l’associació ADECOP.
L’adopció a les xarxes socials
Fa anys que les xarxes socials van arribar a les nostres vides, canviant, entre d’altres coses, la manera en què ens relacionem entre nosaltres. L’adopció no ha estat aliena a aquest fenomen. Facebook, Twitter, YouTube, i diverses plataformes web han permès que qualsevol persona del món pugui publicar contingut que, posteriorment, pot ser visualitzat per gent d’arreu del món. La creació d’aquestes xarxes, doncs, ha proporcionat un espai on es poden compartir i consumir continguts molt diversos de qualsevol racó del globus, i en què per trobar a una persona ja no és necessari buscar-la durant hores a les “Pàgines Grogues”: només cal teclejar el seu nom al buscador.
En aquest sentit, si abans la persona adoptada volia fer recerca sobre la seva família d’origen, havia de desplaçar-se al país on havia nascut o acudir a l’entitat que s’havia encarregat de l’adopció. Avui en dia, però, en moltes ocasions només cal un informe amb noms i cognoms per a poder buscar a algú. A més, s’han donat casos curiosos com el de la Sam Futerman una noia sud-coreana que va saber que tenia una germana bessona després de penjar un vídeo a YouTube on parlava del fet de ser adoptada. Ella era de Canadà i la seva germana, l’Anaïs Bordier, vivia amb la seva família adoptiva a París. L’Anaïs va veure el vídeo i li va escriure un missatge privat a Facebook on li va dir que s’assemblaven molt i que havien nascut el mateix dia a la mateixa ciutat. Les dues noies es van conèixer i les proves d’ADN van confirmar que eren germanes. Sense les xarxes socials aquest retrobament mai s’hagués pogut donar.
Una nova història
“La cosa que em molesta més, però que entenc, és que em preguntin: I la teva mare, qui és?” En Flavi és conscient que el més difícil d’entendre, per qui no ha viscut l’adopció, és la qüestió dels pares biològics enfront els adoptius. Però per ell “la mare de veritat és la que m’ha ensenyat, la que m’ha donat l’amor, la que m’ho ha donat tot”.
En Suresh també ha viscut l’ambivalència de l’adopció, “un fill adoptat és un nen que per una desgràcia ha sigut abandonat i quan s’adona d’això ho troba injust”. El més important de l’adopció es veure-la com un acte recíproc, on els pares estan ajudant al nen, però també s’estan fent feliços a ells mateixos amb l’alegria de tenir un fill. El menor és qui pateix la pèrdua, però sobretot qui s’enfronta a la construcció d’uns nous vincles, una nova vida, que mai serà aliena al seu passat. A vegades, la dificultat passa per mantenir en consonància ambdues històries: “Sóc Eva Gispert i també Eva Maria Ferreiro”.
