24.04.2015 - 11:25
Tot i sí el català torni a ser llengua comuna al Principat no ho veig factible a curt termini, el realisme i el sentit comú m’obliguen a considerar que la recuperació de la llengua a la Catalunya Nord només es podrà aconseguir a la llarga, si és que s’aconsegueix.
A una persona que només s’hagi passat un dia a Perpinyà, la idea que pugui arribar un dia que, pels seus carrers, la llengua que, majoritàriament, s’hi senti a parlar sigui el català li pot semblar un deliri o una il·lusió pròpia d’algú amb el cap als núvols. I ho comprenc, perquè una fita com aquesta pot semblar un miracle. Jo, personalment, no crec pas en miracles, però en canvi, sí que crec en contramiracles; al capdavall, si es va aconseguir el miracle que el francès, en principi una llengua estrangera, s’imposés com a llengua de relació habitual a la Catalunya Nord, per què no s’hauria de poder aconseguir el miracle contrari? O és que ara fa cent anys, el francès no era a Perpinyà una cosa del tot postissa, que no tenia cap altra raó de ser que la seva imposició des de les instàncies oficials i la seva acceptació pels caps hexagonals nostrats? Segur que si demà mateix Manuel Brousse, Juli Pams, Juli Escarguel o el mariscal Joffre sortissin a passejar pel casc antic de Perpinyà, no els semblaria que s’han equivocat de ciutat?
Com sempre, tot depèn del Sud; per això, com més d’una vegada ho he dit, jo crec que la desaparició de la llengua a mitjans del segle xx potser no s’hauria produït pas si, a l’altra banda de les Alberes, el català no hagués estat prohibit i perseguit pel franquisme; doncs bé, si, vint o trenta anys després de la independència —abans, no perquè seria impossible— el català arribés a ser la llengua predominant a l’actual Principat, segur que no es podria girar la truita a la Catalunya Nord, sobretot si, des de bon principi, el govern de la República Catalana hagués fet mans i mànigues per ampliar i difondre l’ensenyament del català a la zona francesa de Catalunya?
Primer, naturalment, hauria de passar que la proximitat de la República Catalana aconseguís fer incrementar el prestigi de la llengua fins al punt que, en l’àmbit familiar, hi hagués gent que decidís parlar als seus fills en català encara que la seva llengua habitual de relació fos el francès; com és lògic, d’altra banda, aquest canvi de mentalitat portaria a qüestionar la sobirania francesa sobre les comarques nord-catalanes, i, llavors, ja es podria començar a discutir sobre l’obligatorietat d’aprendre el francès a escola.
Alguna vegada, m’he imaginat una Catalunya Nord incorporada a la República Catalana, on, durant els primers decennis, el català seria només la llengua oficial de l’administració perquè, al carrer, continuaria predominant el francès, és a dir, just a l’inrevés del que passava ara fa cent anys. Com que no sóc pas cap il·lús, ja me’n faig càrrec que quan el català hagi tornat a ser de debò la llengua de Perpinyà, els mainatges d’ara seran al casal d’avis, i jo ja faré temps que seré a la casa sense portes ni finestres, però oi que els francesos van saber esperar tres-cents anys?
Xavier Deulonder i Camins (escrit el dilluns 20 d’abril del 2015)
Com sempre, també podeu reaccionar aquí, deixant-hi opinió o informació complementària vostra.
