18.04.2015 - 06:00
D’Hondarribia a Banyuls, vuit-cents cinquanta quilòmetres en trenta-set dies. L’editor Ton Barnils va travessar l’estiu passat el Pirineu, en poc més d’un mes. Uns vint quilòmetres cada dia, amb una motxilla d’uns quinze quilos. I una llibreta Moleskine amb què va anar prenent nota de tot allò amb què es trobava, de cabòries i pensaments. I en va sortir un dietari de la Transpirinenca, que li va servir per a escriure una sèrie d’articles a la revista Muntanya, ara recollits i ampliats en el llibre ‘El cor de les muntanyes’ (Tushita Edicions). Hi trobareu passió i experiència, i hi descobrireu els paisatges i les persones amb què es troba el narrador al llarg de la mítica travessa del Pirineu, una muntanya de muntanyes.
‘He fet aquesta travessa perquè el Pirineu forma part de la meva biografia’, ens explica Ton Barnils, que recorda vivències de la travessa en una conversa en què acaba parlant de fades, simiots, gent que fuig de la ciutat, camins mil·lenaris i racons feréstecs de la serralada. De l’entrevista, en traiem unes quantes lliçons pirinenques.
1. El Pirineu, una experiència vital.
‘He fet aquesta travessa perquè el Pirineu forma part de la meva biografia. En el meu cas, és un viatge a través de la meva relació amb la muntanya i de la meva vida. Tan puc anar a llocs on he patit un accident de muntanya, com als primers llocs on vaig descobrir-la, que és Carançà i a Núria, com a llocs on he caminat amb gent que ja no hi és, o descobrir senyals de persones que he conegut i que no sabia que havien passat per allà… Per a la gent que li agrada la muntanya, no sé què és més interessant, si fer una gran travessa per unes muntanyes que ja has conegut en part, o pagar uns diners a un guia per anar a l’Everest.
2. Dels pastors nòmades als fugitius
‘Davant del muntanyisme molt esportiu, que és molt individual, nosaltres vam creuar el Pirineu d’una manera molt col·lectiva. A mesura que vaig passant, vaig parlant de gent que ha estat allà o que ha escrit sobre aquells llocs, des de Pío Baroja fins al Vladímir Nabokov. Els primers grans caminants del Pirineu són els pastors nòmades, i encara ara podem seguir el seu rastre, que trobem en els cromlecs, tots estan situats al voltant dels mil metres. I es creu que són tombes antigues. Són els primers que van fer grans desplaçaments a la serralada.’
‘En la transpirinenca seguim els camins que van seguir els pastors. El debat sobre el GR-10, el GR-11, l’Alta Ruta Pirinenca té un punt d’absurd, perquè si has de creuar el massís, ho has de fer pels llocs per on s’ha de fer, per on passa tothom. Totes les rutes senyalitzades en són variants’.
‘Ha estat un viatge veure les maneres diferents que la gent té de viure al Pirineu: des de la gent que viu en un refugi, els guardes, algú que fuig de la ciutat, fins a una noia que és metge de Barcelona i que se n’hi va a viure, passant per la gent que es dedica a la ramaderia.’
3. La unitat del Pirineu, en mites i boscos
‘Fent la travessa es veu també la unitat del Pirineu. Quan hi vas el cap de setmana, puges per una vall encaixonada, tornes i només veus allò. Des del moment en què el travesses i passes d’un coll a l’altre veus les similituds d’una vall amb la del costat, i les que queden més allunyades: per exemple, les valls de Navarra amb les del Pirineu Oriental català. Pots veure el Pirineu com una muntanya de muntanyes, el punt més alt de la qual és al mig, i a la bandes hi ha els boscos. I, de fet, els grans boscos del Pirineu són a Navarra però també al Vallespir. Al Vallespir hi ha una de les grans boscúries del Pirineu i té molts punts de similitud amb la zona navarresa; ha estat una de les grans descobertes. I tenen també altres similituds: les formes de viure de la zona occidental extrema, la zona basca, amb masos escampats tenen una rèplica amb els masos escampats de la Garrotxa i de l’Empordà, el Vallespir… I fenòmens històrics humans, com el carlisme, es desenvolupen al País Basc i a Navarra, i a l’Alta Garrotxa. La natura, la muntanya, condiciona l’activitat dels homes. I el moviment dels maquis es produeix també en aquests dos extrems.’
‘Des del punt de vista de la mitologia i la simbologia, es veu com a les zones muntanyoses d’Europa les creences paganes es van mantenir més temps, perquè és on més temps va trgar el cristinamisme, el racionalisme i la il·lustració a penetrar. Em van semblar interessants algunes de les creences, com la dels simiots, uns homes peluts semblants als simis. A l’Aragó en diuen ‘simiotes’ i els bascos el ‘basajaun’. A més, el simiot té un paral·lelisme amb els grans simis de les grans muntanyes, que són el Ieti, a l’Himalaia, i el Big Foot a les Rocalloses nord-americanes. El Pirineu, com a muntanya, permet establir paral·lelismes de punta a punta, però també amb altres muntanyes. La muntanya condicionava la cultura de l’ésser humà i els seus imaginaris. ‘
4. La ment i la travessa: aquí i ara
‘Em va sorprendre que m’esperava que em passaria el dia rumiant, però no. Em passava els dies preocupant-me de què passava ara i aquí, pendent del vent, de les fulles, el sol, la terra… Se me n’anava qualsevol mena de cabòria. Fins que vaig entrar a Catalunya; va ser un canvi, perquè des d’aleshores el paisatge estava molt més carregat de records, i hi havia connexions molt fortes. A la boca sud del túnel de Viella vaig saber que arribaria al mar. Fins aquell moment em trobava en una terra més desconeguda; des d’aleshores, ja vaig veure el camí.’
‘El tram més difícil fou Navarra, perquè és la zona més desconeguda, perquè hi ha molta muntanya baixa, pujant i baixant moltes vegades. És fàcil de perdre-s’hi, i no ho identifiques com a Pirineu.’
5. L’impacte: ‘El paradís perdut’ i missatges en una ampolla
‘Una de les qüestions que en plantejo és com ens apropem a la muntanya als qui ens agrada la muntanya. Per això parlo del comte Russell. Gent com ells deixava ampolles amb un missatge dins perquè qui tornés a anar en aquell cim, al cap de quatre o cinc anys, el trobés. Ara això és impensable. Pensa, doncs, amb la manera com ens aproximem avui a la muntanya. La manera que tenim d’apropar-nos a això és saber que aquella gent hi va anar abans que nosaltres, no pretendre d’arribar a fer el mateix, però tenir present aquest passat històric perquè ens ajudi a veure la muntanya d’una manera diferent.’
‘No podem anar als Pirineus com qui val a les Rocalloses. Perquè allà hi ha llops, óssos, una natura monumental. HI ha un escriptor nord-americà que explica que es troba un dia allà, a les muntanyes, i llegeix ‘El paradís perdut’, de John Milton. I sent udols de llops… I arriba un moment que agafa el llibre i el llença al foc, perquè troba que és absurd allà, ridícul. Però nosaltres quan anem al Pirineu no podem anar-hi sense saber que abans hi ha anat Verdaguer, Russell… Aquesta és la nostra muntanya: arriba un punt que el Pirineu és una muntanya humanitzada. Un dels encants del Pirineu és que pots anar en un dia des del pic més alt fins al poble. I això a Alaska es fa en tres setmanes. ‘
6. Els llocs oblidats
Hi ha llocs que continuen essent un desert. La pressió turística està extremadament concentrada. Els grans focus d’atracció turística, en la vessant sud, són la zona d’Irati, a Navarra; la zona dels tresmils del Pirineu aragonès, és a dir, Ordesa, Benasc… I a Catalunya, el Parc d’Aigüestortes i la zona oriental. Durant la travessa, la part més feréstega és la del Pirineu català. Un cop deixes la vall d’Àneu, entres a la Ribera de Cardós a la vessant nord d’Andorra. No vam baixar fins a Andorra, vam anar per dalt, i tota aquella part és impactant. El contrast més fort el veus a Espot, que és focus turístic molt potent, i al costat hi ha Dorve, que és un poble mig abandonat. Els separen tan sols una hora i mitja a peu. Al Vallespir hi ha una boscúria gegantina on va molt poca gent; hi ha el Canigó, pujant la pica, però fora d’això… I això són només unes setmanes durant l’any.’
7. Com ha canviat el paisatge pirinenc?
‘Més enllà del retrocés de les glaceres, que és evident, el canvi principal és que els boscos es mengen la muntanya, i la fan més baixa. Els boscos no només creixen cap avall perquè no hi ha agricultura, sinó també cap amunt, perquè no hi ha pastures. Les muntanyes ens poden semblar més baixes, perquè les veiem més boscoses; ens poden semblar més com un Montseny. Aquest canvi és evident, veient imatges de fa trenta anys. La principal agressió a mitja i gran alçada són les urbanitzacions associades a les pistes d’esquí. I un altre canvi: les runes del passat que et vas trobant, que són bàsicament les construccions dels pastors; bordes enrunades… Es conserven els noms, però ja no hi ha res: parlen de pleta, d’orri.. Fins al segle XX, l’acció de l’ésser humà al Pirineu ha estat molt integrada, utilitzant materials de la terra, una acció de baixa intensitat. Ara, en canvi, l’acció és més contundent. ‘
