27.03.2015 - 11:45
No pretenc pas fer una valoració de Joana d’Arc en sí, és a dir, de la noia de poble que, moguda per un seguit de raons que igual no podrem saber mai, va decidir implicar-se en la lluita pel tron entre el delfí Carles, fill i presumpte hereu de Carles VI de França, i Enric VI d’Anglaterra, proclamat també Enric II de França, sinó de l’ús de la seva figura que se n’ha fet posteriorment, en especial durant el segle xx.
El 1909, va ser beatificada pel papa Pius X, cosa que pot interpretar-se com una resposta a l’aprovació per part de la República Francesa de la llei que separava l’Església de l’Estat; ens trobaríem, així, amb una rèplica catòlica a la Marianne republicana. Anys després, el 1920 Joana d’Arc va ser canonitzada pel papa Benet XV; d’acord que cremar-la a la foguera per bruixa, tal com es va fer el 1431, va ser una injustícia, però és que l’única acció destacada que se li coneix és la d’haver intervingut en un conflicte polític, motiu pel qual podríem trobar discutible la seva beatificació i canonització. D’altra banda, el 1920 encara es vivia en l’exaltació patriòtica de la victòria francesa en la I Guerra Mundial; com tots sabem, que aquesta gesta nacional s’hagués assolit al preu de milers de morts i d’haver condemnat tota una generació de joves als patiments de les trinxeres, no venia d’ací. Igual als familiars dels “morts pour la France” —més aviat, “morts par la France”— els quedava el consol que Santa Joana d’Arc se’ls havia emportat a tots al cel.
Una vegada que, en visita turística a Tolosa, en una església hi vaig veure una imatge de Joana d’Arc, i em va fer més l’efecte d’una deessa pagana de la guerra que d’una santa cristiana, com també la llegenda explicant que Déu havia l’havia enviada a França em va fer témer que la seva missió no hagués estat, precisament, la de predicar un principi tan cristià com ho és el de la pau i la fraternitat entre els pobles. Evidentment, una de les conseqüències del Tractat dels Pirineus és que a la catedral de Perpinyà hi hagi una imatge de Santa Joana d’Arc, el propòsit de la qual potser és el de condemnar a les penes eternes de l’infern els qui s’obstinin a parlar en català.
Tot això ve a tomb perquè, segons sembla, en els medis intel·lectuals francesos s’ha donat una polèmica sobre la pretensió del Front National d’apropiar-se de la figura de Santa Joana d’Arc, a la qual cosa s’hi replica que aquest és un “símbol de tots”, de tots els francesos, s’entén. Tenint en compte les circumstàncies de la seva beatificació i canonització, la seva figura ja encaixa perfectament en el missatge bel·licista, reaccionari i intolerant de l’extrema dreta; segurament, tot el que cal és substituir la seva devoció cristiana per la nova religió lepenista: el xovinisme franco-francès, mentre que, cal reconèixer-ho, en la resta del món hexagonal pot ser vista com una molt bona ajudant de la Marianne.
Així doncs, Joana d’Arc és de tots, excepte dels que considerem França com un estat que menysprea i anorrea la nostra llengua i cultura i aspirem a bastir un estat que es basi en el dret a decidir de la gent, i on els soldats morts a les trinxeres es recordin com el que foren: les víctimes d’una guerra on hi foren duts a la força per un govern que no valorava gens les seves vides.
Xavier Deulonder i Camins (escrit el dilluns 23 de març del 2015)
Com sempre, també podeu reaccionar aquí, deixant-hi opinió o informació complementària vostra.
