03.03.2015 - 06:00
Des dels gravats que il·lustren les novel·les sentimentals del segle XVIII amb escenes de felicitat domèstica, fins a la saturació de la publicitat actual, la figura de la mare i la representació de la relació tan estreta i exclusiva que manté amb el fill han estat poderoses i omnipresents en l’imaginari social. El gran pes que té per a nosaltres aquesta imatge de la maternitat com a vocació totalitzant, tasca exclusiva, destí natural i plena realització de les dones, ha portat amb freqüència a assumir que es tracta d’una realitat natural i immutable. Ara bé, per comprendre la maternitat en tota la seua complexa articulació, com a funció social alhora que com a element constitutiu de les identitats individuals (femenines i masculines), cal deixar de banda qualsevol essencialisme i abordar-la com a realitat entre la natura i la cultura, en la qual s’imbriquen les institucions, l’ordre simbòlic i la subjectivitat (Lozano Estivalis, 2007 i 2009; Tubert, 1996). De fet, el model de la mare abnegada, física i emocionalment bolcada, de manera total, en l’atenció als fills, és una figura normativa relativament recent en termes històrics, que formà part del procés de construcció de la família moderna occidental i que comportà també nous models de feminitat i masculinitat, nous valors de vida conjugal i de relació amb els fills, així com una noció de les relacions entre l’àmbit públic i el privat diferent d’aquella que existia en les societats tradicionals europees (Badinter, 1991; Bolufer, 2008; Knibiehler i Fouquet, 1981). I fins i tot quan aquest esdevinguera el model ideològicament predominant (des de finals del segle XVIII i arribant, en bona mesura, fins al nostre segle XXI), es tracta d’una representació simbòlica i, com a tal, falsament uniformadora, que mai no ha reflectit del tot les formes de vida reals, molt més diverses.
Els metges: apòstols i intèrprets de la natura (femenina)
Molt especialment, d’ençà del segle XVIII la medicina ha anat exercint un paper determinant en la construcció de normes socials i models de comportament i subjectivitat. L’autoritat intel·lectual i social dels metges va contribuir a construir el nou model de la diferència dels sexes propi de la modernitat: el paradigma essencialista o de la «diferència incommensurable» (Laqueur, 1994), en contrast amb la manera en què la filosofia aristotèlica i la tractadística cristiana presentaven la masculinitat i la feminitat en termes netament jeràrquics, i la medicina galènica les explicava com a producte de diferències en grau (resultat d’una major o menor humitat i temperatura, que determinaven una combinació diferent d’humors –MacLean, 1983). El nou paradigma que va obrint-se pas al segle XVIII –en pugna tant amb aquests models jeràrquics com amb el concepte d’igualtat racional dels sexes que algunes autores i autors, com ara Poulain de la Barre, havien defensat d’ençà del segle anterior– posa l’èmfasi, en canvi, en la idea de complementarietat, i entén allò masculí i allò femení com a essències radicalment distintes, tant en el pla físic com en el moral, fent correspondre la «naturalesa» dels dos sexes amb les funcions socials respectives. Funcions que hom identificava, en el cas de les dones, amb l’àmbit de la moral, els costums i la família, molt especialment la maternitat, i, en el dels homes, amb l’espai públic de la política, la vida intel·lectual o els negocis.
Es tracta d’un pensament determinista, sí, però d’un determinisme desigual, en el qual el cos i el seu sexe condicionen més estrictament les dones que no els homes, de manera que elles, en major mesura que ells, són definides en relació estreta i directa amb allò material, amb la biologia entesa com a destí. El filòsof Jean-Jacques Rousseau, bon coneixedor de la literatura mèdica del seu temps, amic de metges importants (com el també suís Simon-André Tissot), i autor molt influent i citat (entre d’altres, pels metges mateixos), va expressar aquesta idea de manera tan clara com crua, en la seua popular obra ‘Emili, o l’educació’ (1762): «El baró és baró en alguns instants; la dona és dona durant tota la seua vida, o almenys durant tota la seua joventut; tot l’atrau cap al seu sexe.»
Rousseau fa seguir la seua afirmació anterior d’aquesta altra: «per tal d’exercir bé les seues funcions, [la dona] necessita una constitució que es referesca a ell». Per ‘constitució’ entén l’educació (física, moral i sentimental) que ha de modelar-les, i que presenta, de manera ambigua, com a reflex o bé com a reforç de la naturalesa. Doncs bé: els metges del segle XVIII contribuiran de manera destacada a desenvolupar aquesta «constitució», pretenent seguir en tot la «natura» com a principi inspirador i concepte normatiu. No cal dir que, en pretendre’s capaços, d’acord amb la seua condició d’homes de ciència, de «revelar» els preceptes de la natura, el que feien era construir-la, preconitzant en les seues obres de consells per a la salut comportaments més «naturals» i sans que venien a coincidir amb aquells acordats amb els nous patrons burgesos i il·lustrats d’utilitat, ordre i respectabilitat. Ciència i moral, o amb paraules de Tissot, «ciència de la salut» i «ciència dels costums», es presentaven així com les dues cares d’una mateixa moneda (Bolufer, 2000). I aquesta convicció va fonamentar la pretensió dels metges de constituir-se en moralistes per guiar els comportaments privats i en assessors dels governs per dissenyar allò que en l’època se’n deia «policia» o polítiques públiques.
La influència creixent dels metges sobre la societat es va exercir per mitjà d’una àmplia literatura de popularització: obres d’higiene, «conservació de la salut», «medicina domèstica», «conservació (o educació física) de la infància». Tot un conjunt de textos i de missatges que anaven més enllà de la producció especialitzada, adreçada als mateixos facultatius, per projectar-se en la premsa periòdica, la literatura moral, pedagògica i de ficció, i arribar a un públic més ampli i divers. Obres de metges tan influents i llegits en el seu temps com Tissot, de gran èxit entre una selecta clientela aristocràtica i burgesa i autor de llibres divulgatius (‘Avis au peuple sur sa santé’, 1761), o l’escocès William Buchan (‘Domestic medicine’, 1769; ‘Advice to mothers on the subject of their own health and on the means of promoting the health, strength and beauty of their offspring’, 1803) van circular en nombroses edicions en les seues llengües originals i van ser traduïdes a diferents idiomes i ben acollides en nombrosos països. En aquestes s’aconsella sobre les precaucions que cal adoptar per mantenir una bona salut, proposant tot un estil de vida que alhora assumeix i construeix les diferències d’estatus i de sexe. Aquestes pautes estructuren la vida de les classes populars al voltant del treball, la dels homes benestants entorn de l’exercici de les seues professions i càrrecs i l’ús moderat de l’oci, i la de les dones del mateix medi social tenint com a eix principal la maternitat (formar-se, procurant la pròpia salut, per a ser mares, i tenir cura de la salut dels fills); poc se’n diu, en canvi, de la maternitat de les dones treballadores, per a les quals el model és difícilment aplicable.
Mare nutrícia: una nova mística de la maternitat
La principal novetat del model il·lustrat de família sentimental serà el paper central assignat a la dona com a mare (més encara que no com a esposa), i la manera extremadament exigent, intransferible i en podríem dir maximalista, en què es defineixen les seues funcions, que ara comprenen la criança física i l’educació moral i sentimental dels fills, enteses com a ocupacions absorbents i exclusives a les quals la mare s’ha de lliurar personalment, en cos i ànima. La mare que no ho faça així es representa com una dona «desnaturalitzada», sorda a la «veu de la natura» que crida al seu interior, segons una metàfora freqüent tant en els textos mèdics com en les novel·les.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Llig el número ‘Dones i ciència. Les claus de la igualtat’ a la web de Mètode.
Mònica Bolufer. Professora titular del Departament d’Història Moderna. Universitat de València.
Enllaços
Array
