El Cercle ja no és com abans

Artur Mas ha ofert aquest migdia una conferència al Cercle d’Economia de Barcelona, convidat pels empresaris catalans. El debat s’ha centrat en l’economia i el procés d’independència. D’entrada, ens hem trobat un auditori ple d’homes vells; poquíssims joves, i encara menys dones. Molt vestit fosc. De sortida, un cert partit de tennis entre un president de Catalunya força embalat i un Cercle d’Economia no del tot convençut. Això sí, no s’ha vist un Cercle amb homogeneïtat de visions. El Cercle ja no és com abans, i això també es nota. Res de bastió unionista enfrontat al president. Maulets, no ho són, però moltes veus han donat suport a la intervenció del president Mas. Aquest article pretén ser un resum del partit de tennis educat que s’ha viscut al Cercle aquest matí.

Antón Costas (Vigo, 1949) president del Cercle d’Economia ha obert el diàleg: ‘No estem “ante” una època de canvi, sinó d’un canvi d’època. Hi ha un nou temps. Fa mesos a Sitges la meva posició, la posició del Cercle, va ser defensar la via del diàleg i la via de l’acord per afrontar el canvi. Aquesta actitud la fem des de la defensa de dos principis: el principi de legalitat i el principi democràtic. Creiem que les normes es canvien, però que és convenient no trencar-les. Vostè és un actor molt rellevant d’aquest procés. Volem mostrar-li l’interès a conèixer una miqueta “el seu” anàlisi. President, moltes gràcies.’

—Artur Mas: Què es pot demanar a la política? Avui dia, i cada vegada més, el poder és un poder repartit. No el té només la política, el poder. El tenen alguns altres actors de la societat que són molt poderosos i que no sempre estan sota l’escrutini de la política. Hi ha elements molt poderosos a la nostra societat, amb molta influència, i que tenen, no diré tanta, però molta responsabilitat sobre la millora general del país. I aquests també han d’assumir les seves responsabilitats. A la política se li pot exigir molt. Però tot, no. Què es pot demanar a la política? Que es prenguin decisions amb coratge. I que les decisions siguin justes. Que no sempre és fàcil. Ara el gran debat és com s’han repartit els sacrificis de la crisi. Molt bé. Però a partir d’ara l’altra pregunta és: com es repartiran els beneficis quan sortim de la crisi? Com es repartiran els guanys a partir d’ara, que traiem el cap de sota l’aigua? Això requereix un sentit de la justícia. Perquè si no podríem arribar al gravíssim error d’haver repartit malament els sacrificis, i ara repartir malament els guanys o beneficis. Hem de ser-ne conscients, si parlem d’economia. Sobre política, vull dir-los que als catalans l’única manera que se’ns deixa viure en família dins l’estat –i això és una opinió personal meva– és: paga, treballa, no molestis i no et queixis. Si pagues, treballes, no molestes i no et queixes, cap problema. Ho veig així. I les eleccions del 27-S seran un camí legal i democràtic per a donar-nos una oportunitat de saber si volem conviure d’una manera diferent. Per saber-ho, ens hem de comptar. És el que vaig intentar el 9-N: comptar-nos. I el 27-S farem un intent seriós, democràtic i legal d’intentar resoldre aquesta situació de fons.

—Antón Costas: Un dels objectius del Cercle és reduir les incerteses. Fa poc vostè va presentar mesures al parlament que s’han d’aplicar abans del 27-S. La meva pregunta seria: no es podrien ajornar una miqueta algunes de les iniciatives que vostè va presentar? Probablement algunes de les iniciatives podrien tenir un efecte d’augmentar la incertesa. Després del 9-N, no creu que hem de buscar un projecte per a una molt àmplia –no només àmplia– part de la societat catalana?

—Artur Mas: Reduir incerteses? Tant de bo. La millor manera de reduir les incertes és resoldre la qüestió, i no tardar gaire. Imagineu-vos que la qüestió de poder-nos comptar queda pendent durant anys. Això seria la incertesa més gran de totes.

Havia passat una hora i aleshores es va obrir el torn de preguntes. L’interessant torn de preguntes en què més d’un empresari tractava el president de tu. Un torn de preguntes en què les intervencions no van ser totes, ni de bon tros, contràries a la independència.

—Josep Lluís Rovira: El 27-S es complirà la legalitat i serà democràtic. Però la darrera entrevista que has tingut amb Rajoy va ser al juliol. A Rajoy li vas fer 23 propostes. Cap sobre la independència. Doncs cap resposta. Set mesos després, vol dir que el diàleg s’ha acabat. És així? I segona: com veus la possibilitat d’un govern espanyol totalment diferent després de les eleccions generals?

—Artur Mas: El diàleg no s’acaba mai. L’intent el farem, sempre. Per part nostra sempre hi serà present. Altra cosa és que sigui un diàleg de sords. Si m’ho permeteu, és un diàleg de sord. A Rajoy, a més a més dels 23 punts que comentes, vaig oferir-li una consulta d’acord amb les lleis catalanes però sense l’autorització de l’estat. No calia que es mullessin. Però tolerada. A canvi, jo faria el decret i la llei d’una determinada manera que s’entengués que no era un trencament del tot, sinó una via per trobar una solució. Resposta? Querelles. Explicat així, el diàleg és de sords, o de sord? Sobre el nou govern espanyol amb uns partits diferents dels d’ara crec que sentirem les mateixes respostes. Jo sóc molt escèptic. Ara, tothom pot canviar, i escèptic no vol dir intransigent.

—Francesc Granell: No trobeu que hi ha un buit internacional i que no hi ha manera de poder resoldre’l malgrat les accions del Diplocat? Podem sobreviure si no trobem suport a la resta de països europeus?

—Artur Mas: No ens trobem un buit internacional. Ens trobem una ‘no-resposta’, que és diferent. La comunitat internacional diu que aquest no és el seu tema. Un afer intern. Però no ens diuen ‘oblideu-vos-en’. No ens diuen ‘no defenseu el dret de decidir’. No ens diuen ‘no sou una nació’. No ens ho diu pràcticament ningú, això. Ara, no ens enganyem, posar-se al nostre costat és obrir un conflicte obert amb l’estat espanyol. I procuren evitar el conflicte. Lògic. Però també ens diuen un segon missatge: ‘Si ho feu democràticament i pacíficament, si això no ho perdeu, caldrà que us acabin escoltant.’ I jo dic que, si no estem disposats en algun moment a ser un conflicte…, sapiguem que l’alternativa serà ‘paga, treballa, no et queixis i obeeix’. Aquesta és l’alternativa.

—Jaume Buixó: Pregunta fàcil: Has parlat del sentit de la justícia en el moment de repartir els beneficis. Aquests beneficis implicaran una reducció de la pressió fiscal dels catalans? I la difícil: com visualitzes el 28-S del 2015 ? I el 28-S del 2016?

—Artur Mas: El problema de Catalunya no és que gasta molt. Gastem un 20% menys que cinc anys enrere. Nosaltres tenim un problema estructural d’ingressos. Si la imatge que donem és que els primers que reben el benefici un cop superada la crisi són els del poder adquisitiu més gran, escolteu, socialment això no s’aguantarà. Per això us deia repartir equitativament els beneficis. Ens hem de mentalitzar. La pregunta que ens hem de fer és: com ens hem passat trenta anys sense donar importància a una hisenda pròpia? I aquí ens hem de posar tota la cendra a sobre. I jo també. Jo també vaig ser conseller d’Economia. No vam identificar-ho en el seu moment.

—Senyor sense identificar: Ens enfrontem amb una paret que no pot escoltar. Que no vol escoltar. Les eleccions del 27-S poden ser un gran pas. La darrera vegada que Duran i Lleida va preguntar al parlament la resposta va ser curtíssima i menystenint el problema real. Els interlocutors no volen escoltar-nos.

—Senyora sense identificar: Jo abans era agnòstica amb la possibilitat de la independència. Ara sóc atea. Hi ha tanta gent al meu voltant, però, que creu en els miracles, que tot plegat em fa patir. Com em fan patir les despeses a compte d’un impossible que des de la penúria resulta sagnant. Vostè ho sap. I ho sabia: a l’altre bàndol són molt més forts que nosaltres. Nosaltres som una minoria. Tenen pocs escrúpols. Ho han demostrat. I si en vénen uns altres no seran gaire diferents. Europa tampoc no ens acceptarà. Els és indiferent una nova Suïssa o Bèlgica. En canvi endossar-los tres Portugals junts, no els fa cap gràcia. Recordi el 1714: no cal comptar-hi. Aquesta vegada ja no es molesten ni a enganyar-nos. Recordi Josep Tarradellas: en política es pot fer tot menys el ‘redícul’. I serà més dolor ara empassar-nos una nova dictadura democràtica des de les institucions de Madrid. Mercès.

—Artur Mas: No hi haurà miracles? Recordo una expressió, em sembla que de l’Apel·les Fenosa, que diu: ‘Qui no creu en els miracles, no és realista.’ No sé si és exactament així o no, però agafem-nos-hi, si això ha de ser un miracle. Aquí el fet important és: quina alternativa real tenim? Renunciar al nostre autogovern? Un altre estatut d’autonomia? Una reforma de la constitució espanyola? Aquí sí que faríem el ridícul. Això que intentem és complicat, però si no fem això, què fem? Prefereixo lluitar, abans que deixar de lluitar. Prefereixo tenir personalitat, abans que deixar de tenir-ne. Prefereixo tenir caràcter, abans que deixar de tenir-ne.

—Senyor sense identificar: En el món de l’empresa es busquen socis que siguin solvents, fidels i discrets. Crec que en el món de la política hauria de ser igual. President, creu que ERC és un soci que compleix aquestes tres condicions?

—Artur Mas: Passo a l’altra pregunta… [rialles del públic]. Seriosament, miri: això que intentem fer, una sola formació política no ho pot fer. No hem de perdre’ns en batalles secundàries. Sóc el primer que ha d’anar molt en compte amb l’opinió sobre els altres. Si l’expresso en termes de la lluita partidista, aleshores el consens és impossible. No ens en sortirem sense un consens intern alt.

—Cuatrecasas: Hi ha una cosa que em crida l’atenció: que amb un pressupost d’un 20% menor els serveis siguin els mateixos. Aquest nivell d’eficiència, no l’haurien pogut tenir en altres etapes, també? Potser es necessita una crisi econòmica perquè l’administració pública racionalitzi la seva eficiència. I segona: quan es tracta de decidir una cosa tan important [com la independència], la població ha d’estar perfectament informada dels pros i els contres. Si no, és impossible. Els mitjans de comunicació són fonamentals. Sobretot els públics. No sé si fins ara s’ha complert.

—Artur Mas: Quan dic, Cuatrecasas, que es poden fer funcionar els serveis bàsics amb un 20% menys, no vull dir que es faci sense tensions. De tensions n’hi ha moltes. Això s’ha fet en part rebaixant el poder adquisitiu de 200.000 persones, els treballadors públics. Que vol dir 600.000 persones implicades, si comptem les famílies. Dit això, sempre hi ha un marge per a guanyar eficiència. Això és evident. I sobre la informació, doncs teniu raó en part. No s’ha pogut fer el debat que s’havia de fer amb tota la tranquil·litat i tota la informació ben païda. És cert. Per què? Perquè tot el debat era si es podia fer el referèndum o no. Si era legal, o no. I tota la resta quedava en un segon ordre.

Uns aplaudiments tímids, però no apagats, van cloure l’acte. I, després d’una hora i mitja de partit de tennis educat, tots els homes, la majoria vells, del Cercle d’Economia, van anar sortint, molt lentament, cap a fora el carrer. Feia ‘caloret caloret’.