Jaume Cabré i les incerteses del creador

  • Crítica de Joan Josep Isern sobre el nou llibre de l'escriptor Jaume Cabré

VilaWeb
Joan Josep Isern
04.02.2015 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Segurament deu ser cosa de l’edat però cada vegada em mereix més respecte la gent que va pel món enarborant la bandera del sentit comú. I si, a sobre, ho fa escrivint llibres encara millor.

És el cas, per exemple, de l’arquitecte Óscar Tusquets que des de fa una vintena d’anys publica llibres tan recomanables com “Más que discutible” (1994), “Todo es comparable” (1998), “Dios lo ve” (2000) i tres o quatre títols més que configuren un ventall de reflexions summament saludables sobre la utilitat de la bellesa, el disseny de les coses i l’art de construir edificis carregades de talent, claredat d’idees i sentit comú.

I és el cas, també, de Jaume Cabré, el nostre escriptor viu més universal. D’ell m’encanten, no cal dir-ho, les seves novel·les, sense passar per alt obres igualment dignes de remarca, com els contes de ‘Viatge d’hivern’ (2000). Però on Cabré exhibeix aquell sentit comú que a mi m’agrada tant és en els llibres en què reflexiona sobre el seu ofici i que, a tall de mecanisme de descompressió, es posa a escriure quan ha publicat una novel·la. En compto tres, fins ara: ‘El sentit de la ficció’, aparegut el 1999 després de ‘L’ombra de l’eunuc’; ‘La matèria de l’esperit’, aparegut el 2005 després de ‘Les veus del Pamano’; i ‘Les incerteses’, que arriba ara a les llibreries i que ha escrit després del descomunal esforç que li van significar els vuit anys de gestació de ‘Jo confesso’.

Ara em vénen al cap unes paraules de Holden Caulfield, l’inoblidable protagonista de ‘El vigilant en el camp de sègol’, que faig meves: sé que un llibre m’ha agradat perquè, quan l’acabo, de seguida em vénen ganes de conèixer la persona que l’ha escrit. Amb Óscar Tusquets, per exemple, no ens coneixem personalment, però estic segur que em passaria hores i hores escoltant-lo parlar d’arquitectura, de pintura i de disseny (encara que, diguem-ho tot, intueixo que si el tema fos el futur de Catalunya com a país lliure al cap d’un minut i mig, ai las, ja ens discutiríem).

Jaume Cabré, sí que el conec personalment i puc dir que amb ell les coincidències són absolutes. I les conviccions. Tan sòlides com el respecte i l’admiració que li professo des de fa una pila d’anys i de llibres.

Reflexió, interrogants… poesia

Després de tot això que he dit fins ara, és evident que ens equivocaríem molt si consideràvem ‘Les incerteses’ (i els seus dos predecessors) com a llibres de compromís per a anar mantenint entretinguda la parròquia mentre no arriba novel·la nova. No. En les quasi dues-centes pàgines d’aquest llibre no hi trobes ni un bri de frivolitat. Ben al contrari, hi ha un pòsit de vivències i de lectures molt ben païdes. I carretades de sentit comú.

Cabré ens parla des de la talaia d’una llarga bibliografia en què la reflexió li ha servit per a obrir la porta als interrogants. I no se n’amaga pas: ‘A mesura que m’he fet gran, llibre a llibre, tot és més incert i els interrogants s’han multiplicat’, escriu en el pròleg. Una frase, per cert, molt similar a la que tanca el llibre: ‘Fa molts anys que he assumit que, quan parlem d’art i creació, som al regne de les incerteses.’

Aquesta incertesa, companya inseparable del creador, no és castradora ni renyida amb el plaer d’escriure, sinó que esdevé motor d’impulsió cap a un acte que, al capdavall, no tindria sentit si no fos compartit amb el lector. Per això Cabré s’empara en Montaigne quan ens diu que la paraula és mig de qui l’escriu, mig de qui l’escolta.

L’autor tampoc no s’està de res quan diu que cal desconfiar dels novel·listes que no llegeixen poesia. No és cap ‘boutade’, perquè des del començament, en les cites inicials del llibre, ja ens trobem amb el senyor Hölderlin afirmant amb rotunditat que ‘el que perdura, ho funden els poetes’.

‘L’escriptor escriu –ens diu a la pàgina 55– perquè, si no, es trobaria malament; escriu perquè no pot no fer-ho.’ I unes pàgines més endavant ens parla del fil invisible que uneix tot el procés: ‘Des d’Homer fins a Jesús Moncada no canvien els sentiments dels personatges, sinó la manera d’explicar-los.’ I clou el paràgraf amb una afirmació contundent: ‘Tenim literatura per segles.’ Una literatura, això sí, que no es fa per representar o imitar la realitat, sinó per crear realitats noves que, com fa la poesia, provoquin un trasbals en el lector.

De solituds i silencis

Dos grans conceptes emmarquen el rerefons de la feina de l’escriptor: la solitud i el silenci. L’una i l’altre alhora, perquè sense la solitud no pot fructificar el silenci interior, bàsic per a la creació. Una actitud, però, que és a anys lluny de qualsevol temptació autista i que es genera a partir del diàleg fecund amb els mestres. Fa un moment que he esmentat Montaigne, però a ‘Les incerteses’ Cabré s’acull a les paraules de gent tan important com Steiner, La Rochefoucauld, Heidegger, Celan o Carles Miralles, desaparegut fa poc, sense deixar de banda el bon consell de passar per unes sonates per a piano i violí de Robert Schumann senzillament excelses.

I, com no podia ser altrament, en aquesta recerca cap endins de seguida ens trobem amb la dimensió moral: ‘L’art no és simple. La seva riquesa rau en la complexitat interior, que és com dir (encara que alguns no s’ho creguin) la complexitat moral.’ I una altra frase per a coronar el conjunt: ‘Per l’estètica arribem a l’ètica.’

Escriure, doncs, no és mentir. Ni quan fem ficció, perquè segons Cabré ‘no hi ha res més allunyat de la mentida que l’art’. Però, per què escrivim?, es pregunta. I la resposta ens remet a l’ambició i al desig de transcendir que mai no ha d’abandonar el creador. Una ambició profunda que ‘ens porta a pensar que, ni que sigui una línia, ni que sigui un vers, ni que sigui un hemistiqui, algun retall del nostre escrit resistirà el silenci de la mort. Ho reconec: la lluita no és contra la pròpia vanitat, sinó contra la mort’.

Més endavant Cabré ens parla d’allò que ell anomena el moment culminant: ‘quan et descobreixes escrivint’. El moment de felicitat infinita durant el qual les paraules esdevenen històries, sentiments, vida. Un moment en el qual tornen a agafar protagonisme la solitud i el silenci, tant personal com ambiental.

Sobre la relectura

Un altre concepte que apareix a ‘Les incerteses’ és el del valor de la relectura. El moment, segons Cabré, dels grans descobriments. L’ocasió de degustar la riquesa dels detalls un cop ens hem desprès de les incògnites i els neguits de la primera lectura. Aquella que a mesura que avancem en el text ens permet d’anar coneixent coses amb la cadència, el ritme i l’ordre que l’autor ha volgut disposar. Una lectura fonamental, és clar, per a accedir al nivell superior però també irrepetible, perquè mai no tornarem a mirar aquell text amb els ulls de la primera vegada. Desenganyem-nos, però, perquè ‘allò que s’acosta més a la felicitat és poder dedicar moltes hores lentes a una vasta relectura de textos essencials’.

Abans d’acabar, Cabré reconeix que després de tants anys fent novel·les ha arribat al convenciment que no es pot escriure –ni llegir– impunement, perquè tot allò que es fa a consciència marca l’individu. Sense coartades. Sense segones intencions. I que, al cap i a la fi, ‘el dia que no ens preguntem per a què serveix l’art, sinó que en gaudim sense més preguntes, serem una mica més lliures’.

Amb ‘Jo confesso’ al rerefons

A ‘Les incerteses’, doncs, el lector es trobarà cara a cara amb un escriptor que no té cap recança a l’hora d’exposar de manera molt amena (vet aquí un adjectiu que, com ‘trepidant’, fa molt contents als editors) els dubtes i els mals de ventre –també les satisfaccions– que van indestriablement associats a l’acte de construir nous mons només amb el recurs de la paraula. Com no podia ser altrament, les referències al procés de creació de ‘Jo confesso’ travessen el llibre de punta a punta. De la mateixa manera que gràcies a un improvisat relat breu (amb un manuscrit antic molt valuós i un motorista amb cueta que fuig i que morirà sis hores després) que Jaume Cabré va construint peça a peça davant el lector, assistim, divertits, als entrebancs, vacil·lacions i marrades que implica la cuina de l’escriptura.

Un plat d’exquisida cuina, doncs, aquest catàleg d’incerteses per al paladar de tothom. I sobretot per al d’aquells lectors que fan seva la frase de Bernardo Atxaga que trobem també en les citacions inicials del llibre: ‘De jove m’agradava llegir molt. Ara, m’agrada molt llegir’. L’heu clavada, mestre.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any