El català en el país de les tres-centes llengües

  • Carme Junyent i Pau Vidal teoritzen sobre el català en una Catalunya independent

VilaWeb
Redacció
14.01.2015 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La lingüista Carme Junyent (1955) va participar dilluns en un debat a l’Ateneu Barcelonès amb el filòleg Pau Vidal. L’acte es titulava ‘El català en el país de les tres-centes llengües’. Junyent hi fou convidada a exposar quin hauria de ser el model lingüístic en una Catalunya independent. Carme Junyent és una prestigiosa lingüista, gran coneixedora de les llengües del món i amb extensa obra publicada. És molt crítica amb el bilingüisme políticament correcte. La seva intervenció es pot veure sencera en aquest vídeo

La intervenció de Junyent es va basar en tres punts: perpetuar el bilingüisme és perjudicial; el fet que a Catalunya s’hi parlin tres-centes llengües podria ser una oportunitat per al català; desconfia totalment de la feina de les administracions i té esperança en la dels parlants. En una Catalunya independent serà la gent, no els governs, qui activarà la llengua. 

Us oferim una versió sintetitzada de la seva intervenció.

«El plantejament inicial és si estem a favor de la diversitat lingüística, o no. Si no hi estem, ja ho podem deixar estar. Ara, si optem per la diversitat lingüística, hem de ser conseqüents. L’altra qüestió que no es pot passar per alt és que el català continua essent una llengua amenaçada. No diré en fase terminal, ni irreversible, però en qualsevol cas mireu l’estatística dels darrers anys. La política lingüística no ha aconseguit que augmentés l’ús del català. Que tants anys de política lingüística ens hagin portat on ens han portat vol dir que potser hem de reconsiderar alguna cosa.

Jo havia dit moltes vegades en públic, i ara ho rectifico públicament, si el president Jordi Pujol es preguntava què havíem fet malament amb la llengua. Doncs quan va fer la seva confessió, ho vaig veure. És clar, és que no s’ho creia. Com tampoc no es creia el país. Perdoneu que ho digui així. Una persona que ens aixeca la camisa durant tants anys, doncs no s’ho creu. En el cas de la llengua, vaig entendre que tampoc s’ho creia. Ara, en el cas de la llengua sí que hi ha gent que hi ha treballat, i que s’ho ha cregut durant molts anys. Doncs, així i tot, no ens en sortim. Aleshores, potser els conceptes amb què treballaven no porten enlloc, i ens hem de reformular les coses.

Apareix la possibilitat de la independència, fins ara inèdita, i l’únic que se’ns acut en qüestió de llengua és tractar-la de la manera més tradicional. Tenim un desafiament fenomenal, un gran canvi, i en l’àmbit de la llengua hem de fer com sempre? No ho entenc. No ho entenc, perquè fer com sempre ens porta a l’extinció. Per tant, crec que és deure de tots proposar qüestions alternatives. Les citaré molt ràpidament

Oficialitat. La primera cosa que es constata és que a les llengües dominants, no els cal, i a les subordinades, no els serveix de res. Als anys vuitanta del segle passat les llengües oficials a tot el món no arribaven al centenar. Ara són unes dues mil. Veneçuela? Totes oficials. Colòmbia? Vinga oficial. Sud-africa? No totes, però onze sí. A Portugal, el mirandès, oficial. L’oficialitat serveix com el desdoblament. Dic ‘nens i nenes’ i ja sóc feminista. I aquí igual: declaro oficial i després no faig res més. La llengua oficial també és un parany. L’exemple d’Irlanda, o el d’Andorra, demostren que l’oficialitat no necessàriament et resol res.

Bilingüisme. S’observa que el contacte de llengües en comunitats bilingües i en comunitats multilingües és diferent. On es parlen moltes llengües, el genuí, la llengua no interferida, és molt més fàcil de mantenir que no pas en comunitats bilingües. Fins i tot la lingüística històrica ha acabat canviant l’estudi de contacte de llengües, perquè ha vist que els resultats són diferents. El catanyol no es cura només amb català. Es cura amb una diversitat de substrats. El multilingüisme vist com una oportunitat. Si reconeixem que a casa es parlen totes aquestes llengües donem la possibilitat de canviar les regles del joc actuals, que ja sabem on ens porten. Això ens permet de guanyar nous parlants. Les relacions poden canviar. I, a més a més, em sembla, no és bona manera començar un país nou ignorant un 12,5 % de la població, que són els qui parlen llengües que no són ni català ni castellà. Es podria aconseguir que el català no fos tan sols la llengua d’un grup, sinó de tots, perquè tots l’haurien recuperat. Això sí que és engrescador. El català en un país de tres-centes llengües.

Territori. Sabem que els territoris no parlen. Però també sabem que quan es vol fer desaparèixer una llengua la primera cosa que es fa és alterar la relació entre llengua i territori. Alguna relació hi deu haver. Les llengües s’han de preservar als territoris on s’han desenvolupat. A mi m’és igual si es parla català a Madrid o a Brussel·les. De fet, preferiria que no s’hi parlés perquè és un altre parany com aquest del gènere i l’oficialitat. Jo vull parlar-lo a casa meva. I que no pateixin: quan vagi a Madrid ja parlaré com ells.

Jo crec que el català ha de funcionar com a llengua per defecte. Fem un país nou, i en aquest país fa molts anys s’hi va generar una llengua que ara més o menys encara funciona. Segurament funciona bastant. Recuperem això sense lleis. Estic disposada a confiar en la bona voluntat del personal, perquè les lleis no m’han servit de gran cosa. Jo estic més disposada a creure en el compromís de la gent. De vegades em critiquen quan dic que si jo manés (tranquils, que no passarà) la primera cosa que faria seria eliminar la direcció general de Política Lingüística. I no ho dic per provocar. Ho dic perquè crec que la direcció general ha servit per a arraconar la llengua. Per a tenir-la guardada en una capseta. I així a la resta dels departaments els és igual. Com que ja tenim Política Lingüística… Si fos responsabilitat de tots, les coses canviarien.

Sabem que hi ha totes aquestes llengües que es parlen. Sobretot, no podem estigmatitzar ningú perquè les parli. I una cosa que em sembla molt important: hem d’apel·lar al compromís dels parlants de llengües majoritàries. Fa poc vam publicar un article els de GELA a VilaWeb i hi surt una estatística bastant esfereïdora: el 96% de la humanitat parla el 4% de les llengües. És un procés ràpid, galopant. Els parlants d’aquestes llengües no podrien decidir que no volen seguir aquest joc? Es volen comprometre amb la preservació de la diversitat lingüística? Em diuen que això és molt ‘hippy’. Doncs jo no hi veig cap més solució. Perquè la política lingüística adreçada a revitalitzar llengües no funciona. Cal restablir xarxes de comunicació. La realitat ens porta al desastre. Enfront del desastre, jo prefereixo somniar, o imaginar. Sigui com sigui, buscar una sortida nova.»

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any