13.01.2015 - 06:00
Ernest Maragall, eurodiputat per Nova Esquerra Catalana al grup dels Verds – Aliança Lliure Europea, respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie ‘Faces of independence’ de l’edició en anglès de VilaWeb i que reproduïm en català.
―Per què i per a què voleu la independència?
―En un món globalitzat com l’actual ens calen estructures de governança global, on puguem resoldre els aspectes que afecten el conjunt de la humanitat, com ara el clima, la pau i els equilibris econòmics globals, i alhora governances molt properes al ciutadà per garantir que són el resultat d’un procés democràtic de baix a dalt.
La Unió Europea es va fonamentar en l’anomenat principi de subsidiarietat, que defensa que la millor manera de garantir la democràcia i posar l’administració al servei del ciutadà és que sigui la més propera al ciutadà la primera d’actuar i que només pugi al nivell superior allò que aquest pugui fer millor. Per tant, primer els ajuntaments, després els ens supramunicipals, els regionals, els estatals, els interstatals, etcètera. Això demana, evidentment, una descentralització i una autonomia que són molt lluny dels esquemes propis dels estats centralitzats. No és pas casualitat que l’estat que avui és l’hegemònic europeu, Alemanya, sigui un estat federal.
Catalunya va voler això amb un estatut que l’estat espanyol primer va corrompre, amb les principals forces polítiques espanyoles passant-hi el ribot, i finalment va matar per mitjà del Tribunal Constitucional. Que això dugués una majoria de catalans a reclamar la independència ha estat, per tant, un pas gairebé necessari i natural: si a la resta d’Espanya ja li va bé el model centralitzat ―que avui demostra ben clarament que ha fet fallida―, bé haurem de deixar d’intentar canviar Espanya per emprendre el nostre propi camí.
Ni jo ni molts altres ciutadans que avui volen la independència no hem estat independentistes ni ens hi hem convertit; senzillament hem mirat de dotar-nos d’aquelles eines d’acció col·lectiva necessàries per a encarar els desafiaments, també col·lectius, que avui tenim davant. I el que ens costa d’entendre és aquesta actitud espanyola de ‘ni contigo ni sin ti’, pròpia d’unes relacions de dominació que òbviament no estem disposats a acceptar i que d’altra banda no s’adapten als requeriments actuals.
―Què pot aportar una Catalunya independent al món?
―Només Catalunya, ben poca cosa; però Catalunya, Escòcia, Euskadi i més nacions disposades a assumir les pròpies responsabilitats i disposades a cooperar amb tercers per resoldre allò que els afecta conjuntament, d’entrada faran emergir una Europa més propera al seu somni originari; uns veritables Estats Units d’Europa, en comptes de l’actual mosaic de vells estats competint encara entre ells.
Fixeu-vos com s’ha gestionat la crisi i com s’han acabant fent culpables uns determinats estats ―els deutors― d’allò que ha estat fruit d’una Unió a mig fer, més econòmica que no pas política i sense eines per a corregir els desequilibris que havia d’implicar la creació de l’euro ―que deixava els països sense el recurs a la devaluació per a frenar uns dèficits exteriors creixents― i la gestió unificada de la política monetària ―que impedia d’adaptar els tipus d’interès a la inflació diferent de cada país.
D’allò que ha estat responsabilitat compartida de tots, se’n fan culpables exclusius els més febles. Això no és propi d’una veritable Unió, que no s’assolirà mentre romanguin i prevalguin els nacionalismes dels vells estats com ara el francès, l’alemany o l’espanyol.
A Brussel·les, el fet que Catalunya no sigui dins el Consell d’Estats ens afegeix, als eurodiputats catalans, un plus de feina que no tindrem quan hi siguem. A més, podrem comptar amb una representació permanent davant les institucions europees que segurament ens permetrà de fer la tasca europea amb més mitjans.
