02.01.2015 - 06:00
Si les ‘Cartes a Màrius Torres’ (Club Editor) de Joan Sales és un llibre que et talla l’alè, escoltar Maria Bohigas, editora del llibre i néta de Sales, és una ajuda per a aprofundir allò que la lectura no ens fa evident i acabar d’entendre la magnitud d’aquesta obra imprescindible. El descobriment d’unes cartes originals de Sales, publicades per primera vegada en aquesta edició, i la comparació amb les del volum editat per l’escriptor l’any 1976, esdevenen una revolució. La interpretació que en fa Montserrat Casals, en el prefaci, posa en evidència que les ‘Cartes’ són l’última obra de Sales i això dóna a l’epistolari una dimensió totalment nova. A l’entrevista encarem també molts interrogants: Sales, Torres i Mercè Figueras eren un triangle amorós? Aquest triangle té a veure amb ‘Incerta glòria’? Per què Sales reescriu les cartes? Per què es va voler matar l’obra de Sales com a escriptor i com a editor? Com és que, acabat el franquisme, el van silenciar? Maria Bohigas acaba l’entrevista amb un desig: ‘Que aquest llibre serveixi per a parlar de coses importants, d’aquelles que a casa nostra es callen. És el país del mutis i potser per això llegir Sales fa tant de bé.’
—Aquestes cartes es poden llegir com una novel·la?
—El lector ha de prendre consciència que ‘Incerta glòria’ és una novel·la epistolar que té com a trama un triangle amorós, i les ‘Cartes a Màrius Torres’ són una correspondència escrita per un novel·lista que silencia allò que sospitem fortament que és un triangle amorós. Les ‘Cartes a Màrius Torres’ són una lectura completament excitant, vigorosa. No és tan sols que sigui fascinant el que expliquen, que ho és de dalt a baix, sinó que hi ha una energia increïble, triomfal; i això en un llibre que explica una època terrible.
—Me’n vénen trossos al cap, la mort dels germans, la destrucció de les masies… Tot el que s’explica és molt bèstia, molt intens, però Sales no cau mai en el sentimentalisme.
—Cada vegada que arribo a aquest tros dels germans m’he de parar. Ara que hem trobat les cartes originals i podem acarar-les amb el llibre, veiem què va fer quan va reescriure-les. Els dóna el ritme del sentiment que les travessa. T’adones que l’any 1936 és l’any de la lleugeresa, tot és possible. És l’any de l’aventura i de l’excitació. Hi ha grans ensulsiades i grans desastres, que són percebuts amb aquesta mena d’alegria. El 1937 és el front, però també el descobriment de la vida amb els companys, de tot allò que surt a ‘Incerta glòria’ i malgrat tot hi ha moments d’entusiasme: la represa del territori, Terol.
—I arriba el 38.
—Quan arribes a l’any 1938 arribes a un món de tenebres on l’única cosa que els fa aguantar és la poesia. I ho diu més d’una vegada: no hi ha res més de què tingui desig, tota la resta és tenebra. És un any de l’epistolari que fa posar la pell de gallina. Paradoxalment, tens la sensació que d’alguna manera a les ‘Cartes a Màrius Torres’ és capaç de transmetre l’evolució vital com un canvi de claror, com el canvi de les estacions. No és l’envelliment, no és el canvi d’opinió… Allò que ell escriu no té res a veure amb això. Si era estiu ara és hivern. Com a lector, notes que aquest pas és inexorable. És una cosa que et deixa sense alè.
—Heu parlat de triangle amorós. Hi havia una relació amorosa entre Mercè Figueras, Màrius Torres i Joan Sales? Era un trio platònic, vorejaven les fronteres entre l’amor i l’amistat?
—Aquesta és la dimensió capital d’aquest epistolari i del seu interès. Totes aquestes coses que aborden, que analitzen, que critiquen, que escriuen tenen lloc en un medi que és la joventut i l’amor. Recorda ‘El mar’ de Blai Bonet, com descriu un sanatori de nois de divuit anys i vint que se saben condemnats, que saben que es van morint, que tenen la malaltia dins que se’ls menja de viu en viu i que viuen en un estat d’erotisme permanent. Què passa quan tens vint anys i la malaltia se t’emporta? Una de les coses que passa és que aquest instint de vida que és l’erotisme és totalment encès. Jo no puc imaginar-me que això no passés, per més que alguns d’aquest grup fossin catòlics o poguessin tenir una moral rígida.
—Era un amor platònic?
—No sé què dir-te..
—No ho podem saber…
—Sabem una cosa, que en Joan Sales a Puigdolena va tenir poques ocasions d’anar-hi i si no hi ha contacte… Però si llegeixes el poema ‘La màscara’ de Màrius Torres evidentment que la relació amb la Mercè Figueras no era platònica. La Montse Casals m’hi va fer caure. Ella té aquesta capacitat d’imaginar, de no quedar-se amb l’estampa de l’època. També em va fer caure que tot allò que tocaven en Marius i la Mercè es desinfectava amb èter. Anaven a buscar un llibre a la biblioteca i el desinfectaven amb èter, qualsevol cosa que tocaven… Anaven dopats. Tenen vint anys, tenen un intercanvi intensíssim de persona a persona, saben que les possibilitats que es morin és altíssima, què vols que facin? Què es fa en aquests casos? Jugar a cartes?
—Hi ha també el poema ‘Mahalta’ de Màrius Torres, que ha fet famós Lluís Llach. ‘Com dos rius paral·lels…’
—Mahalta (vídeo Lluís Llach) és més platònica; ‘La màscara’, de platònica, res de res. Recomano llegir-la, també l’ha musicat la Meritxell Gené.
—Al llibre no surt la mort de Màrius Torres.
—Causa una emoció que, no sabria dir per què, és molt fonda i em fa molt de respecte. L’epistolari s’interromp a la mort de Màrius Torres, però la seva mort no hi surt. El llibre és publicat per primera vegada l’any 1976. És un llibre que et deixa en companyia de Màrius Torres, no amb l’absència.
—Mercè Figueras sobreviu però no en sabem res més. Què va passar?
—Aquest perquè és important, però no hi sé donar resposta… No ho sé, però és una realitat: la Mercè Figueras del 36, 37 i 38 és una i la posterior és una altra. Ella es queda i imaginar-se què viu fa esborronar. Encara que estiguin reclosos al sanatori per motius de salut, la tuberculosi no els aïlla. De ser un lloc on tenien discussions polítiques i artístiques, on feien sessions poètiques i musicals, Puigdolena passa a ser un sanatori ple de militars del règim. De cop i volta el franquisme hi entra amb tot el que implica. Imagineu-vos, allà hi tenen tots els papers de Màrius Torres. Els conserven en lloc de destruir-los. Han de passar molta por. Només cal imaginar-se persones com Mercè Figueras i Maria Planas, que era la directora del sanatori, que assumeixen la responsabilitat de custodiar aquells papers en un lloc ple de franquistes. Fan un esforç notabilíssim. És això que s’ha d’imaginar.
—Però la relació amb Joan Sales es refreda.
—Quan Sales publica ‘Incerta glòria’, l’any 1956, Mercè Figueras està profundament dolguda perquè considera que Sales ha parlat de coses que pertanyen a la intimitat i que no tenia dret de fer-ho, que és un atemptat contra la seva vida íntima. Això fa pensar que ella va identificar-se amb allò que passa a ‘Incerta glòria’. Amb què es va identificar? Què és ‘Incerta glòria’? Un trio d’homes enamorats de la mateixa dona, un conjunt de persones que es cartegen les unes amb les altres figura que privadament. Però en realitat tots es llegeixen entre ells. I aquí és on veus que la relació entre vida i ficció és orgànica en tota l’obra de Sales. Fins a quin punt l’obra de Sales sense Puigdolena no hauria existit?
—Quan Sales va publicar les cartes no van tenir gaire ressò. En una carta a Rodoreda li deia que a vegades tenia la sensació d’escriure només per a ella. S’ha acabat la marginació de Sales?
—Jo vull creure que sí, en la mesura que el públic de ‘Incerta glòria’ no para d’eixamplar-se. Sóc optimista, crec que ara és possible de trobar l’interès i la complicitat d’un públic no condicionat pels fantasmes i sectarismes de l’època. Hem traspassat la barrera del sectarisme que va ser a punt de matar l’obra d’en Sales, de matar-la amb plena consciència. A partir dels anys 1970 va ser terrible, no el citaven ni a les antologies, tot anava encaminat a condemnar-lo a la desaparició, aquest va ser el seu tribut. Això s’ha acabat, el públic no para d’augmentar, ara ja ha arribat la ‘Incerta gloria’ anglesa i té una acollida magnífica. Ha estat ressenyada amb entusiasme no pas només com una novel·la sobre la guerra civil, sinó com una de les grans novel·les sobre l’experiència vital de la guerra. ‘The Economist’ l’ha seleccionada entre les deu millors obres de ficció publicades a la Gran Bretanya el 2014… Li donen un protagonisme que fa molt de goig. El 2015 hi ha dos projectes excitants: l’adaptació de ‘Incerta glòria’ al teatre per Àlex Rigola i al cinema per Agustí Villaronga. Serà fantàstic, tindrem dues ‘Incerta glòria’ que no tindran res a veure entre si. Serà un any esplèndid i estaria bé que les ‘Cartes a Màrius Torres’ arribessin a un nou públic.
—Heu dit ‘matar l’obra d’en Sales amb plena consciència’. Molas i Castellet van ser dues de les persones que hi van contribuir quan a la ‘Història de la Literatura Catalana’ només el van esmentar de passada, com a autor catòlic.
—Voldria pensar que era un motiu polític i que té a veure amb la història del país. És l’única visió que podem tenir perquè altrament seria la mesquinesa més sòrdida, la incapacitat de ser generós amb el talent artístic. Hi ha una carta de Sales a Rodoreda on diu: ‘El que no li perdonen a Pla és el talent.’
—El silenci és asfixiant?
—Per una banda hi ha el silenci, un silenci cridaner, perquè una cosa seria que a les històries de la literatura i als manuals escolars es parlés de l’obra sense deixar-la pels núvols, cadascú ha de poder parlar segons del seu criteri, sempre que sigui raonable. Però aquí no es tracta d’això sinó de censura pura i simple: perquè quan l’única ratlla que la història de la literatura dedica a la seva obra és ‘Joan Sales, escriptor catòlic’, alguna cosa falla.
—També silencien l’obra que fa com a editor i que és immensa.
—La feina del ‘Club dels Novel·listes’ no solament és absent dels comentaris de la cultura de l’època, sinó que a més a més ha estat objecte de predacions en el curs del temps. Són coses que indiquen un clima de falta de generositat. Ara l’única dimensió interessant de tot plegat és la dimensió política. Efectivament, Sales passa una època de la seva vida en què escriure o publicar l’obra pròpia o l’obra dels altres és una batalla campal permanent, perquè hi ha el règim franquista i quan aquest comença a no ser un problema, li surt una altra batalla campal silenciosa i intestina.
—Són els seus?
—Exacte, ja no són els altres, són els teus que et bescanten i et neguen el mèrit d’haver fet una obra. I ell no en diu res perquè considera que Catalunya és massa feble perquè les batalles intestines puguin sortir a la llum. Calla com un mort, no diu res. Nosaltres que som hereus d’aquesta gent hauríem de prendre’ns la llibertat de no callar res que tingui a veure amb nosaltres mateixos, de no tenir por del conflicte intern. Constato que continua imperant això. A mi em fascina que aquella famosa frase d’una carta de Sales a Màrius Torres –‘Fa cinc-cents anys que els catalans ens comportem com uns imbècils…’– es llegeixi sistemàticament com una crítica a Espanya, perquè justament s’hi critica el catalanisme i això s’ha de destacar, això s’ha de dir.
—Em sembla que també hi ha una altra frase de Sales que es tergiversa en el mateix sentit.
—Sí, precisament és una de les cartes originals que hem afegit a la nova edició, la que diu: ʻProcura que quan parles de restaurar la pàtria cap filisteu no et pugui interpretar com si parlessis de restaurar els seus negocis.ʼ Va sortir el llibre i al cap de quatre dies la projectaven cap a l’Espanya depredadora i lladregota… I això aquest setembre, quan la família Pujol encarnava la crítica a la perfecció! Durant els seixanta i els setanta Sales no volia fer públic que les relacions entre catalans que figura que treballaven junts per un bé col·lectiu eren relacions detestables. No ens hem d’inspirar en aquest silenci. Em sembla important que ho tinguem present.
—Com a editor, no se li nota gaire, que sigui catòlic.
—Després de la guerra la seva religiositat es crispa, hi ha moments que amb segons què és d’un moralisme rígid. Ara: això és la persona. Entenc que si en Molas el va tractar li podia fer urticària i seria comprensible. Cadascú té la sensibilitat que pot tenir. Però una altra cosa és el Sales editor i autor. Va ser editor d’obres tan poc catòliques, tan poc correctes amb el dogma com la seva pròpia, com la de Rodoreda, com la de Blai Bonet, com la de Villalonga. El Club dels Novel·listes és un segell en què, en una època tenebrosament moralista, hi ha una llibertat humana immensa. Els escriptors que hi publiquen fan obres molt més transgressores que no les que es publiquen deu anys i vint després sota l’etiqueta de la transgressió. No es tracta de negar que fos catòlic però crec que és més un cristià ortodox que no un catòlic romà. Tradueix Kazantzakis i Dostoievski, escriptors en qui el dubte és tan fondo com la fe.
—Al llibre, de cartes de la vostra àvia, Núria Folch, només n’hi ha una; en canvi, ella és present en tota la correspondència.
—És la més silenciosa, la més invisible. I sí, cal preguntar-se què se n’han fet, de les cartes que Núria Folch escrivia. És fàcil d’imaginar que també n’escrivia. És un altre misteri.
—No en vau parlar mai.
—Vam parlar de coses molt més lligades a les persones que havien pogut inspirar els personatges de ‘Incerta glòria’. En canvi, de les ‘Cartes a Màrius Torres’ no. Em va passar igual com deu haver passat a molta gent: quan vaig llegir el llibre per primera vegada vaig pensar que eren unes cartes que posaven precisament les cartes sobre la taula. I no era així, no pas perquè fossin manipulades, sinó perquè en una correspondència hi ha tot allò que es diu i tot allò que no es diu. Els corresponsals això ho saben. En canvi, quan tu no formes part de la relació el silenci no saps què conté i no se t’acut de fer preguntes sobre allò que no es diu.
—Una de les bromes que fa Sales és que la seva dona, Núria Folch, n’està molt, d’en Màrius.
—Allò que la meva àvia sentia per Màrius Torres era devoció. Amb la meva mare vam veure claríssim que a l’esquela hi posàvem una poesia de Màrius Torres. La petja de Marius Torres en Núria Folch és tan forta com la del seu marit. Va ser d’aquelles amistats que passen a ser una part de tu mateix. Com és que no hi ha cap rastre de la relació entre Núria Folch i Màrius Torres? És una pregunta feta amb tota innocència.
—Abans heu dit que sense el grup de Puigdolena potser no existiria l’obra de Sales. Tenien consciència de grup?
—Completament, ells tenien un projecte de caràcter artístic i col·lectiu que era una manera d’afirmar que es podia anar cap a una certa direcció nova que va quedar estroncada per la mort i per la guerra. Aquelles dones que després sembla que no fan res, són les que han permès tota la resta perquè han preservat. La seva reacció no ha estat de destruir sinó de preservar.
—No recuperen únicament Sales sinó el grup de Puigdolena?
—Assistir al redescobriment quasi simultani de Sales i de Torres és veure que la força d’aquest impuls no s’ha perdut, és una de les bones notícies d’ara. En part aquest fenomen és degut a la capacitat que tenien l’un i l’altre d’abraçar una fondària, un territori espiritual i intel·lectual fantàstic, però també d’abraçar les emocions que hi havia entorn d’això. Són obres vives.
—Les cartes originals que incorpora aquesta nova edició, d’on surten?
—Són una selecció de les que va donar a la meva àvia una neboda de Mercè Figueras, cap allà al 2005 o 2006. Jo no en sabia res, les vam trobar després d’haver-se mort la meva àvia. I el 2012 en van aparèixer cinc més, no pas a casa sinó barrejades amb el fons Màrius Torres, que en Víctor Torres va donar a la Universitat de Lleida perquè en tingués custòdia. Aquestes cinc són de Sales a Màrius Torres, mentre que les que teníem a casa eren adreçades a Mercè Figueras. I tot això indica que Joan Sales, quan torna el 1948, rep o demana les cartes que escrivia, les transcriu i després les restitueix.
—A qui?
—A Mercè Figueras les seves i les de Màrius Torres a la seva família. Altrament no s’explica que Víctor Torres tingués cinc cartes de Joan Sales. Per què quan les trobem no hi són totes les que hi hauria d’haver? Per què les de Joan Sales a Mercè Figueras l’any 1937 i 1938 són com un enorme forat? La primera explicació que se m’acut és que Mercè Figueras no va voler transmetre-les, va voler assegurar-se que aquelles no serien llegides.
—Hi ha també una correspondència Màrius Torres – Mercè Figueras?
—La Mercè i en Màrius s’escrivien encara que visquessin en habitacions l’una al costat de l’altra. És un epistolari apassionant que sortirà publicat el 2015. Vam fer un acord amb la Universitat de Lleida arran del centenari Joan Sales. A vegades reneguem dels centenaris, però de vegades en surten coses maques.
—Les cartes que s’escrivien els components del grup eren llegides per tots?
—Les cartes que escrivia Joan Sales no eren llegides únicament per Mercè Figueras, sinó per tot el grup de Puigdolena. De la mateixa manera que les cartes que escrivia Màrius Torres a Joan Sales eren llegides per la seva dona, Núria Folch, i per un company de guerra, Josep Usall, que en part inspira el personatge d’en Soleràs. No és una correspondència de tres interlocutors sinó d’un grup de persones que no tindran temps de constituir-se, d’organitzar-se. Tot queda trencat per la guerra. Ells tenen una profunda consciència que allò que s’escriuen no és un material privat, que té una dimensió que va més enllà de les circumstàncies de cadascú. Allà hi ha una construcció, una casa. Qui assumeix aquesta construcció és Joan Sales. I una de les primeres coses que publica són les ‘Poesies’ de Màrius Torres a Mèxic. I quan torna a Catalunya les reedita i va ampliant el material; en total en va fer cinc edicions. I una cosa que cal recordar és aquesta: que si avui Màrius Torres és un poeta llegit i estimat és, en primer lloc, gràcies al seu amic Joan Sales.
—A la nova edició de les ‘Cartes’ hi ha una aportació important de Montserrat Casals. Com la valoreu?
—Més que important: és una revolució. Fins ara s’havia pensat que les ‘Cartes’ eren això, un recull de cartes escrites entre el 36 i el 42, i eren llegides com un document d’època, un gran i apassionant document de primera mà. La nova edició inclou un text de la Montse que explica per primera vegada què són les ‘Cartes a Màrius Torres’ en realitat: l’última obra de Sales, un retorn a la seva joventut com a l’única pàtria que tenia. Crec que sense Montserrat Casals jo no hauria pogut canviar la visió que tenia de l’obra del meu avi. És difícil de no quedar condicionat pel que hi busques tu. I després hi ha el gruix de coses sentides a casa que no necessàriament són veritats ni tampoc ben bé mentides sinó… una llegenda. La Montse té una visió pròpia molt rica, s’ha immergit durant anys en aquesta mena d’oceà de tinta que són les cartes i els escrits dispersos del meu avi i ha après a navegar-hi amb la imaginació, reconstruint les circumstàncies vitals, la dimensió humana per damunt de tot. I confiar en aquesta facultat primera que és la imaginació és el millor homenatge que es pot fer a un escriptor com Joan Sales…
—Animeu el lector a fer la comparació de les cartes publicades per Sales amb les que heu publicat ara? Cap consell?
—Cap consell: llibertat. Que el lector compari, per això hi ha l’apèndix amb les cartes d’època. Que cadascú tregui les seves conclusions. I que se’n parli. Que aquest llibre serveixi per a parlar de coses importants, d’aquelles que a casa nostra es callen. És el país del mutis i potser per això llegir Sales fa tant de bé.
Si us interessa podeu trobar el llibre ací.
Informació relacionada
Les revelacions de la nova edició de ‘Cartes a Màrius Torres’ (17-10-2014)
‘Les coses tal com eren’ sèrie publicada per VilaWeb durant l’agost del 2014 entre Màrius Torres i Joan Sales que recull una selecció de cartes bescanviades entre Màrius Torres i Joan Sales (agost del 2014).
El perquè de la vigència de Joan Sales avui (19-11-2012)
Maria Bohigas entrevistada per Montse Serra: ‘L’epistolari Rodoreda-Sales és com una gran novel·la’ (10-10-2008)
