David Fernàndez retreu a Podem una incomprensió ‘que fa massa que dura’ sobre el procés català

L’acte del secretari general de Podem, Pablo Iglesias, a Barcelona fa unes setmanes continua portant cua. Concretament, l’atac que Iglesias va adreçar al diputat de la CUP  David Fernàndez. Avui Fernàndez publica una extensa carta que respon a un article d’opinió sobre Iglesias i la CUP, publicat fa pocs dies a ElDiario.es. Fernàndez retreu a Podem una ‘incomprensió que fa massa que dura’ sobre el procés sobiranista i el moviment popular català. Us oferim un extracte de l’article, publicat en espanyol a la web Madrilonia. 

Els autors de l’article a què respon Fernàndez són Nuria Alabao (Guanyem Barcelona) i Emmanuel Rodríguez (Guanyem Madrid). Hi diuen que l’atac d’Iglesias a Fernàndez sobre l’abraçada amb Mas va ser la resposta a la carta de la CUP al dirigent de Podem, que qualifiquen d’envit [‘órdago’]. Aquesta és la resposta del diputat de la CUP: ‘Qualificar una carta pública d’envit em resulta una mica excessiu. Igual que descodificar el “benvingut” com un acte explícit d’estrangeria, que ja em sembla directament malament i extemporani. O que són, potser, paraules llegides des d’una subjectivitat o un prejudici previ. En tot cas, la carta no ha rebut mai resposta. No és obligatori, és clar. Però aquesta és la realitat davant d’unes preguntes que només indagaven sobre la posició respecte del més gran emplaçament col·lectiu a una de les hipoteques fonamentals del règim del 78: la del dret d’autodeterminació dels pobles que tant va engrossir l’imaginari comú i compartit de la lluita antifranquista. Una demanda catalana en clau autodeterminista-sobiranista-independentista davant la hipoteca transicional, que opera com a esmena general, a tot allò que es refereix a les qüestions nacionals irresoltes i a la prohibició constitucional per imposició militar de la lliure federació de comunitats autònomes: el “fantasma” dels Països Catalans.’ 

‘Però sobretot, i aquí hi ha la clau d’una incomprensió que fa massa que sura, sense eludir ni menysprear quelcom que em sembla clau i que no hi és, en la vostra reflexió: que moltíssima gent ho viu i ho presenta a Catalunya sobretot com un esquema democràtic i social per sortir de la pitjor crisi des del final de la dictadura. Una demanda col·lectiva per la qual discorre l’anhel llarg de canvi, que les coses canviïn. Això és, com a esmena general al règim polític i socioeconòmic. A la crisi sistèmica.’

‘Ja sé que, finalment, hi ha una discrepància política de fons: el debat sobre si el procés català és en si mateix rupturista-constituent (aquestes preguntes, necessàries, també serien vàlides per al programa de Podem, oi?). Crec que aquest és el difícil rerefons irresolt.’

‘Sense sobirania política, sense poder decidir, com podem ser d’esquerres i implementar polítiques públiques? La mobilització social sobiranista, transversal, discorre profundament per aquest camí: si el futur d’aquest poble el pot decidir la seva gent. En canvi, en temps contingents, dir a la societat catalana que dipositi les seves esperances en un hipotètic canvi a Madrid és una cosa rància: allò que sempre han dit les oligarquies catalanes i espanyoles a aquest poble. Si més no, els últims trenta anys. Res de nou.’

‘Excloure de l’anomenada societat civil les classes populars és d’esmena absoluta a la totalitat. Gairebé sembla que aquest sigui un procés segregacionista. Em sembla bàrbar. Suggerir com a axioma que aquest procés democràtic els vol excloure em sembla bèstia, classista i indemostrable. Ultra inacceptable i allunyat de la taxonomia d’un procés singular. O un exercici excessiu de confondre permanentment procés i CiU. Si més no, des de la meva perspectiva: com a català amb orígens a Zamora, mileurista perpetu i precari a la deriva. Situar les CUP i tants altres en aquesta exclusió m’enutja. És tot al contrari.’

‘Agitar el fantasma de Lerroux –dit “urbi et orbi”– és massa perillós. Per a tots. […] El risc electoralista d’instrumentalitzar o visibilitzar dues societats dividides, dos pobles confrontats, és explosiu. Aquí parlem i dirimim sobre democràcia i sobirania al segle XXI al sud europeu, no de batusses identitàries. Aquest terreny perillós és patrimoni de Ciudadanos. I és un risc conjurat la temptació inexistent avui de fomentar un odi atàvic catalanista hipertrofiat a l’espanyola. Aquest catalanisme, l’hegemònic avui, és laic i civil i en codi obert. Quedaren enrere les “ferrusolades”, els “xarnegos” (a mi, avui, és curiós, només em diuen xarnego els espanyolistes, com si fos un traïdor), el paternalisme integrador i altres epítets gens afalagadors.’

‘Regalar i reduir el procés a CiU és justament allò que vol CiU. I fa anys que no és. Les 555 consultes van arrencar el 2009 de la mà de la CUP a Arenys (i CiU aleshores se’n reia). Passar per alt o oblidar que la consulta del 9-N tenia el suport del 96% dels ajuntaments catalans i de gairebé 4.000 entitats reunides al Pacte Nacional pel Dret de Decidir no ajuda a descodificar això que passa en la societat catalana.’

‘Convertir el procés en una (mala) sort de procés identitari, hipernacionalista, provincianista tancat, gairebé chauvinista rural, és ignorar els paràmetres en què es mou. És fals.’

‘Ningú com el PSUC no va reivindicar l’autodeterminació, i a partir de 1968 s’hi afegí el PSAN, embrió de l’independentisme d’esquerres. I als anys 80 i 90, més. Aquesta demanda naixia i neix des de les esquerres.’ 

‘Hi ha alguna cosa de soleturisme superflu en l’article. Una caracterització-ridiculització-reducció de la qüestió nacional a un simple “invent de la burgesia”. Si aquest és el “frame”, què voleu que us digui… però les qüestions irresoltes perviuen i no serà perquè ens hagin lobotomitzat a tots.’

‘L’equació que equipara burgesia a procés no aguanta cap prova del cotó fluix. Essent un procés transversal, qui més s’hi oposa avui és la Caixa, La Vanguardia i Fomento del Trabajo Nacional, entre altres grans patronals. Oligarquia independentista és, ara com ara, un oxímoron.’

‘Fa pensar que sigui precisament el procés qui posi CiU en els seus mínims històrics. O que la demoscòpia sociològica digui que del 55% que votarien sí a la independència, el 72% es declari d’esquerres. Per això CiU no vol convocar eleccions: no vol perdre el seu poder, perquè ja sap que la seva hegemonia comença a finir.’

‘Sobre l’abraçada no hi entraré gaire, tot i que mereixeria una reflexió a banda el fet de reduir la CUP a això –aquí fa mal– o discernir sobre la curiosa el·lipsi discursiva davant d’uns altres agents polítics que sí que han ratificat totes les retallades, mentre la CUP s’hi oposava radicalment. Només apuntaré que va ser un gest humà, i com ja vaig dir 24 hores després: disculpes polítics als companys que pensin que va ser un error, però sense demanar perdó pel fet de ser com sóc. Ingenu potser davant el seu brut ús posterior, però estrictament personal, en un context molt determinat i amb algun condicionant en un marc d’obert desafiament a l’estat. En tot cas, i tenint en compte que les abraçades són cosa de dos, deixeu-me afegir una cosa: el president, en la mateixa lògica, també es va abraçar aleshores a l’antifeixisme o a l’anticapitalisme o a allò alternatiu que poden significar les CUP, oi? […] Efectivament, el consens per posar les urnes anava de la CUP a la Unió de Duran i Lleida. Contradictori, és clar. Tant com innegable. Però caldria afegir: per què i per a què? Doncs per a posar urnes, que no està gens malament, i retornar la veu a la ciutadania, que és allò per què l’esquerra independentista lluita des del 1968.’ 

‘Tant de bo només haguéssim d’escollir entre esquerra-dreta o dalt-baix. Això és ben fàcil on la qüestió nacional és resolta: a Berlín o a Madrid.’

‘El procés català és una oportunitat de ruptura constituent i recuperació de la plena llibertat política, que opta per una via de camí propi, unilateral, al marge de l’estat.’

‘Encara no sabem els detalls de la proposta de Podem respecte de la qüestió catalana. No crec que sigui demanar gaire. Perquè trencar el cadenat del 78 és tasca comuna. Però des de processos compatibles i coordinables; de respecte mutu entre iguals; sense esperes ni subordinacions; sense renúncies ni promeses. Des del respecte mutu que no hi ha només una “demo” sinó “demoi”: hi ha subjectes en plural. No veure-ho així –que és una opció– condueix a no entendre els detalls i anhels democratitzants del procés polític català, que va arrencar al carrer –de baix a dalt– en els compassos del 2006.’