27.12.2014 - 06:00
Manuel Delgado (1956) va ingressar a les joventuts comunistes quan tenia catorze anys. Actualment milita a Esquerra Unida i Alternativa. Conegut durant anys pels seus treballs acadèmics sobre antropologia i pels interessantíssims texts que penja al seu bloc, ‘El cor de les aparences‘, el professor Delgado també és conegut darrerament per seves les manifestacions inequívocament independentistes. Avui VilaWeb recupera una conferència, gairebé una classe magistral, que va fer l’octubre passat a Valls. Convidat per la CUP, i al costat de Teresa Forcades, va explicar la vinculació entre comunisme i independentisme. La conferència sencera dura disset minuts i la podeu escoltar ací. VilaWeb us n’ofereix una transcripció editada.
«No ens enganyem, jo sóc un funcionari que es dedica a fer classes, i tinc una militància en el partit comunista que arrenca quan tenia catorze anys i vaig ingressar a les joventuts comunistes. Des de la perspectiva que puc representar, dels que representem l’herència del PSUC, ICV i EUiA, jo sóc dels que veu que s’ha desfermat una energia històrica. Que veu que tenim davant allò que, en una altra època, no hauríem tingut cap dubte a designar un moviment de masses. En el sentit històric, marxista. I en vista d’aquest paisatge, sóc dels qui creu que això és una oportunitat. I aquesta oportunitat ha de ser aprofitada. I que aquest camí obri la possibilitat d’una vida col·lectiva més justa i —tant de bo— semblant a allò que alguns encara considerem important, necessari, útil, urgent i peremptori: una societat socialista.
No veig per què he de renunciar a aquest terme.
Passen coses i hem de ser-hi. I ha de ser-hi una classe obrera organitzada. El partit al qual pertanyo hi té una certa presència. Els amics de la CUP, que aprecio moltíssim, són bàsicament un partit de gent jove i que té una presència relativa, escassa, jo diria que minsa, dins la classe obrera organitzada. Seria imperdonable que aquesta classe obrera organitzada no hi tingués una presència activa i que no intentés empènyer els esdeveniments en favor dels interessos de les classes populars. A mi em fa vergonya haver de compartir amb vostès coses tan elementals, tan grolleres. Això passa i hem de ser-hi. Si volen ho complico més, però no sé si dóna per a gaire més.
D’una altra banda, hi ha una qüestió de lleialtat històrica. Aquí parlem de l’independentisme d’esquerres. I alguns tenim ben clar que l’independentisme sempre ha estat d’esquerres. Al final ens acaben convencent a tots d’una cosa totalment falsa: que hi ha hagut un independentisme de dretes, o de centre. A veure, ERC es pot considerar independentista des dels anys 1990. I també hi ha hagut en el passat moviments no gaire tranquil·litzadors (potser algú de vosaltres ho matisaríeu) tipus Nosaltres Sols, pels seus aires italianitzants. El tema del Dencàs i els escamots, que certament tenien alguna cosa que podia evocar una tendència feixistitzant (tot i que n’hi ha que diuen que no). Però, a banda aquest sector, l’independentisme ha estat marxista-leninista.
Hòstia, no em mireu així.
Davant les instàncies que ho puc explicar, jo ja ho explico, ja. I qualsevol de vostès que tingui una mínima noció d’història de l’independentisme, sap fins a quin punt una part fonamental d’Estat Català no es va voler integrar a ERC (crec que va ser el 1932), i va fundar Estat Català-Partit Separatista Revolucionari, del qual va sortir Estat Català-Partit Català Proletari, del qual va sortir el PSUC. Gent com Jaume Compte, o Manuel Aznar, que eren a la base mateixa de la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC, el partit que representa Catalunya davant la III Internacional, la primera instància internacional que ha reconegut Catalunya com un país sobirà, amb representació pròpia. I això va ser bàsicament perquè l’independentisme era essencialment anticapitalista. Alguns sectors no, però el gruix de l’independentisme català, en la història, ha estat marxista-leninista. I ja està. En certa mesura, que jo davant del meu partit doni suport a posicions independentistes té alguna mena de retorn a casa. Una de les arrels, de les més sòlides, de la història del comunisme català.
Ja dic que en aquest panorama de l’independentisme hi ha un sector una mica rar, per entendre’ns. I parlo de gent com Miquel Badia i Jaume Dencàs, que són gent que defensa el Palau de la Generalitat l’octubre del 1934. Però a l’hora de la veritat, tu, no sé què passa, acaben fugint per les clavegueres. En canvi, dels quaranta morts que va haver-hi, la immensa majoria van ser de l’Aliança Obrera, i militants comunistes. Entre altres, Jaume Compte, que va morir pel canons de l’exèrcit a la Rambla. Les víctimes de l’octubre del 34 són la immensa majoria militants comunistes. Per tant, jo ara en nom d’aquesta tradició històrica de la qual no em dóna la gana de desfer-me i a la qual no vull renunciar, dic: ja ho hem estat, d’independentistes! Tampoc no ve d’aquí. En el fons entenem allò que ja van entendre els nostres avantpassat polítics. Que la vindicació de classe no pot anar, molt sovint, separada de les voluntats d’emancipació d’un poble. Van unides.
La història del moviment obrer, i de la lluita dels pobles pel seu alliberament, des del congrés del 1929, no ha estat sinó justament d’aquesta naturalesa. És el moment en què s’afegeix un nou element a la consigna clàssica, ‘Proletaris de tots els països, uniu-vos.’ I queda així: ‘Proletaris, i pobles oprimits del món, uniu-vos!’ A partir d’aquí la lluita revolucionària ha estat en moltíssims llocs una lluita patriòtica. Per tant, des d’aquest punt de vista, la meva argumentació no pot ser més simple, i espero que no sigui massa decebedora si esperaven una cosa més sofisticada.
Jo crec que val la pena que pensem què volem dir quan diem independentisme d’esquerres. Això implica moltes coses, que tenen a veure per exemple amb la idea de pàtria, de nació. Implica creure que les ideologies, com el nacionalisme, o l’independentisme, no són res. No signifiquen res en si mateixes. La nació no és un fenomen natural. La pàtria no és un fet diví. També és un constructe social. I això ens ha d’advertir sobre qui diu pàtria, qui diu nació, qui diu independència. I per què diu allò que diu, i quan ho diu.
En el llibre ‘La ideologia alemanya’, Marx i Engels diuen una cosa. La gent no actua segons les seves idees. És curiós, però no sé qui va inventar això que l’esquerra és idealista. L’idealisme sempre és de dretes. En el sentit que implica que són les idees, els ideals, les ideologies, que determinen les conductes de les persones. Marx diferenciava entre pensar del cel a la terra, o pensar de la terra al cel. Els idealistes (per això el llibre es diu ‘La ideologia alemanya’), la dreta, sempre pensa del cel a la terra. Pensa que són les idees que la gent té al cap, els seus valors, els seus principis, els que determinen la seva actuació. És l’idealisme que Marx criticava. Ell proposava una alternativa: el materialisme. No són les idees, els valors, els principis que condicionen l’actuació de la gent. Sinó les condicions objectives de la gent que determinen les idees, els valors i la ideologia. Això és pensar de la terra al cel.
Per tant, no s’hi val a dir ‘sóc independentista’. No significa res ‘ser independentista’. No vol dir res ‘ser patriòtic’. Gent que no és com nosaltres, que no pensa com nosaltres, ni ho farà mai, també diu que és nacionalista, patriòtica, independentista. En canvi, jo penso que si val la pena de ser independents és precisament per a poder, d’una vegada per totes, dir a segons qui què pensem d’ell. Si em permets, que quedi clar que entre Pilar Rahola i nosaltres no hi ha pràcticament res en comú. No va de broma. Vinga va, siguem independents bàsicament per poder-nos dir les coses clarament. Sense que aquesta història de la independència ho desvirtuï tot. I que a l’esquerra independentista no li quedi més remei que ser d’esquerres i prou. Que és bàsicament un objectiu que esperem veure complert.
Hi ha l’afegitó ‘d’esquerres’, com Nacionalistes d’Esquerres, un dels partits que va fundar ICV. Dir-se independentistes d’esquerres bàsicament implica que el teu patriotisme, que la teva pàtria, la teva nació, no són categories abstractes, realitats fantàstiques, ectoplasmàtiques, que pengen del cel. No. Són realitats vives i palpables. Si no ens faran creure que es pot ser patriota sense vinculació amb el món real. Com si tot fos cosa d’un sentiment abstracte, d’un anhel, viscuda a un nivell interior. No, senyor. No parlem únicament d’un país. Parlem d’una societat. Parlar de l’independentisme des de l’esquerra implica que nosaltres no volem un nou país. No volem un nou estat. Ja en teníem un. I segons com, ja en teníem prou. Volem una altra societat. Aquesta és la diferència. L’independentisme d’esquerres no vol només un nou estat. Vol una nova societat. Capaç, fins i tot, algun dia, de destruir el propi estat. I viure lliure, un cop alliberades les seves millors energies.
Ara, de sobte, s’obre una oportunitat. No aprofitar-la, no en el sentit de fer un nou país, sinó de construir una nova societat, seria bàsicament de necis i una irresponsabilitat. Els qui tenim una certa edat sabem com ens van enredar una vegada; potser també ens enredaran ara. Potser aquesta transició és mentida, com va ser-ho l’altra. Sempre pensem que els ‘babaus útils’ són els altres, però potser som nosaltres. Cert. Però què volen que els digui. Jo quan discuteixo amb els meus camarades els ho dic: no podem triar, tu. Nosaltres hem d’estar on sempre hem estat: al carrer i amb la gent. I punt. Hòstia, no m’escalfis el cap, tu. S’ha acabat la discussió, tu. El nostre lloc és al carrer, i amb la gent. I hem de fer un esforç perquè tota aquesta energia social que s’ha desfermat ens porti a una societat si no justa, almenys tan justa com sigui possible. Això us volia dir. I no sé si era això, que esperaven.»
