09.12.2014 - 06:00
‘Després vénen els anys’, publicada per Llibres Drassana, és la primera novel·la de Maria Folch, autora ben coneguda pels lectors de VilaWeb pel seu bloc. És una novel·la ambiciosa que explora amb passió el misteri de la identitat i de la memòria, a cavall entre l’Alguer, Barcelona i Castelló de la Plana. L’exili, els bombardaments, la lluita i l’amor teixeixen un argument ple de referències històriques que ens fan revisitar la història. L’autora explica que els detalls, les coses menudes i quotidianes són les que, al cap i a la fi, construeixen el relat de les nostres vides. És això que ha fet en aquest llibre: explicar la història del drama d’Europa a partir d’uns personatges propers. El llibre es presentarà, dimecres 10 de desembre a l’Espai VilaWeb a les 19,30
—‘Després vénen els anys’ és una història de l’exili, de les fronteres?
—Sí, no únicament, però sense dubte ho és. El protagonista del llibre, Michele Fiorin, passa tota la vida a l’exili, encadena guerres i exilis, marxa de la seua ciutat a vint anys i hi torna deu anys més tard, amb dues guerres a l’esquena, o una de molt llarga com diu ell, per tornar a marxar, per tornar a triar el camí de l’exili, aquesta vegada definitiu. El llibre, a més, és ple de diàspores, de gent que viu lluny de la seua terra, lluny de la seua llengua, enyorant ciutats que, com diu Blanca, l’altra protagonista del llibre, ja no existeixen o potser no han existit mai com hom les recorda.
—Quan vàreu decidir d’escriure aquesta història?
—Tot va començar l’any 2005, quan vaig anar per primera volta a l’Alguer. La senyora amb qui vaig tindre la meua primera conversa llarga en alguerès, em va parlar de la revifada de l’alguerès als anys seixanta, de Mossèn Sanna i de l’Escoleta del Bon Pescador, on ella va aprendre a escriure en ‘llengua catalano-aragonesa’. En un moment de la conversa, quan li vaig preguntar si de menuda parlava alguerès amb els pares em va respondre que ella amb els seus pares parlava vènet, perquè ella era d’Ístria. Jo, en aquell moment, no sabia ni on era Ístria i no sabia res de la història de l’èxode dels istrians. Però, encuriosits, l’endemà vam visitar Fertília i a partir d’eixe moment vaig començar a interessar-me per la història d’eixa gent. D’eixa terra que havia estat part de la República de Venècia durant segles, austro-hongaresa després i italiana en acabar la Primera Guerra Mundial. I d’eixes persones de llengua i cultura italianes (seria més correcte dir vènetes) d’Ístria que, acabada la Segona Guerra Mundial, es troben que les seues ciutats han quedat de la banda iugoslava de la frontera. M’interessava molt eixe exili tan estrany, de gent que va fugir de la seua terra per diversos motius, però fonamentalment per la llengua, perquè en eixe moment la seua terra era incompatible amb la seua llengua. I pensa que parlem de vora dues-centes mil persones, de ciutats que es buiden quasi completament. A Pola, de trenta mil habitants en van marxar vint-i-vuit mil.
—Alguns van anar a parar a Fertília, a prop de l’Alguer?
—Una part d’aquestes persones, després d’un periple més o menys llarg per diversos camps de refugiats, acaben a Fertília i funden una ciutat que parla vènet, en una ciutat que aleshores parlava català en una illa que parla sard. Tot plegat em va captivar i em vaig passar cinc o sis anys llegint tot el que trobava, llibres d’història, memorialística… I com més en sabia més m’interessava la complexitat de tot plegat. Fins que vaig decidir que aquesta història la volia explicar, i l’única manera d’explicar-la com jo volia era escriure una novel·la.
—Quan va acabar la guerra per a molt europeus no va arribar la pau.
—Els ‘nàufrags de la pau’, que deia un d’aquells ‘cinegiornali’ italians parlant dels pròfugs d’Ístria. El final de la guerra mundial va significar l’èxode de quinze milions d’europeus que es van trobar a la banda equivocada d’alguna frontera nova, d’alguna de les fronteres més dures i feroces, com deia Magris. A eixa gent caldria afegir tots els refugiats espanyols que havien fugit Pirineu amunt i tots els jueus que, directament, no sabien on tornar. Per a tota eixa gent la fi de la guerra no va significar la pau, va significar continuar fugint per trobar un lloc segur, sovint un camp de refugiats o de concentració. Molts milions d’europeus van tardar anys a tornar a tindre una casa, una vida i un país després de la guerra. En un moment de la novel·la Blanca es pregunta si hi ha cap mapa on siguen representats eixos èxodes i se l’imagina: un mapa d’Europa ple de carros amb andròmines, com el de la portada del llibre, ple de gent morta de por i carregada amb tot el que posseeix anant cap a on ningú no els espera i ningú no els vol. No hi pensem. Quan pensem en la fi de la guerra mundial pensem en els soldats alliberant ciutats i en les xiques que els abracen i els llancen flors, però no pensem mai en tots aquests milions de civils que encara fugien…
—En el llibre expliqueu com els istrians que arribaven a Itàlia s’enduien una decepció quan descobrien que en comptes de rebre’ls amb els braços oberts els escridassaven. Per què?
—És una història tristíssima. Aquella gent van arribar a una Itàlia morta de fam i incapaç d’acollir-los. La major part van viure anys a camps de refugiats, molts van fugir per por de la repressió i dels camps de Tito i van acabar a camps italians. A més, el partit comunista italià, potentíssim en aquell moment, els va tractar molt malament: com pretenien obtenir solidaritat després d’haver fugit del paradís comunista? Segur que eren feixistes; si no, perquè havien fugit? Hi ha articles a l’Unità, sobretot al 47, que són terribles: la cosa més tendra que diuen d’ells és que són víctimes de la propaganda nacionalista i de la seducció d’un fals benestar. Els sindicats van arribar a fer boicot als pocs ajuts que podia rebre aquesta gent. A sobre, la dreta, ex-feixista o no, els ha utilitzats des d’aleshores, són les ‘seues’ víctimes de la repressió comunista i eslava. La cosa més al·lucinant és que tot plegat encara dura. Una de les meues primeres sorpreses en començar a interessar-m’hi va ser que a Itàlia, tothom, sense saber-ne res, tenia una opinió sobre aquesta història, no molt més matisada que el 1947: la gent d’esquerres pensa que fonamentalment eren feixistes i la de dretes, que eren màrtirs que van haver de fugir, si no Tito els hauria matat… És un dels casos més tristos i més fastigosos que he vist mai d’ús polític d’un drama i d’unes víctimes que, en realitat, no importaven a ningú més enllà del profit polític que en pogueren traure.
—Com se us va acudir de lligar la ciutat de Castelló amb la llunyana Pola?
—Doncs mira, no se’m va acudir. Michele, el protagonista havia passat uns mesos a l’Hospital de les Brigades Internacionals de Benicàssim durant la guerra civil i va fer amics a Castelló, i Blanca, l’altra protagonista del llibre, és una dona de Castelló que viu a Itàlia fa anys. El que els uneix, la clau de la seua amistat és Castelló. Però crec que quan vaig començar a escriure no havia previst que Castelló hi fóra tan present. D’alguna manera se m’ha colat en la història molt més que no em pensava, ha anat guanyant espai sense que jo en fóra completament conscient, de veres. Jo, per motius d’estudi, conec bé el Castelló de la guerra, la caiguda i la primera postguerra i supose que ser lluny tants anys va contribuir a fer que, a més del Castelló de Michele, aquell Castelló dels anys 37 i 38, se’m colara el de Blanca, el meu, el dels anys setanta i vuitanta i el contemporani.
—És una mena d’homenatge a la ciutat de Castelló que va viure sota les bombes dels italians?
—És clar, és un homenatge, modest, al Castelló que va viure sota les bombes dels italians, de la Legión Condor i de l’exèrcit de Franco, al Castelló que resisteix i cau. Supose que també a la ciutat que hauria pogut ser i no va ser, al país que hauria pogut ser i no va ser…
—Hi ha un capítol on descriviu els bombardaments de Castelló de l’abril de 1938. Són prou coneguts, aquests fets?
—Jo crec que els fets són coneguts. En el cas de Castelló, el Grup per la Recerca de la Memòria Històrica va publicar un llibre amb molta informació sobre els bombardaments. Ara, no estic segura que arribem a copsar, que sapiguem mai, què significa viure sota les bombes, posar al llit els xiquets vestits per si toca córrer, eixir del refugi sense saber si casa nostra estarà encara dempeus. La cosa que sempre m’ha costat més d’entendre és que la gent d’alguna manera s’hi acostumara. La monotonia del terror, com diu Blanca en un moment de la novel·la. En algun moment de la vida de milions de persones les bombes van esdevenir la cosa normal. A la novel·la es parla de molts bombardaments, els de Castelló, els de Barcelona, el de l’Alguer, el de Pola, el de Roma… Mira, jo quan era menuda, com Blanca, somiava bombardaments i sirenes, supose que a la nostra generació tots hem crescut escoltant aquestes històries, tots els europeus som fills i néts de persones que les van viure.
—Ens queda molta història per a destapar?
—Jo no diria per destapar. Els historiadors treballen i treballen molt bé. On queda feina per fer és en la interpretació del que ja sabem, a assajar noves maneres de mirar de comprendre el passat i d’explicar-lo. Per sort, aquesta feina no s’acabarà mai. El problema és que sovint arriba a les llibreries i al públic una altra cosa, que té ben poc a veure amb la feina seriosa que fan els historiadors, però això no és culpa dels historiadors i potser tampoc del públic.
—És un llibre amb moltes històries reals. Per què, essent historiadora, heu preferit fer una novel·la?
—La resposta immediata seria que ho he fet pel gust d’escriure-la, pel gust d’intentar recrear què sent la gent que és al refugi en lloc d’escriure quantes tones de bombes van caure; descriure què s’emporta de la gent que fuig en lloc de dir quants milions van haver de fugir. Tenim documents amb les dades, però jo volia parlar de les ciutats i de les persones explicant coses que no puc saber, que no trobaré a cap document. Fixar-me en els detalls, en eixes coses menudes i quotidianes que són les que al cap i a la fi construeixen el relat de les nostres vides. Però hi ha una altra cosa. El llibre és una novel·la feta de memòries, la memòria del istrians exiliats, la memòria de Michele i també la de Blanca. I la memòria és un material molt flexible i molt delicat. En la memòria la ratlla entre realitat i ficció no existeix, no és ni l’una cosa ni l’altra i és totes dues, és una narració construïda i reconstruïda en el temps, en els anys, i això només podia intentar recrear-ho amb una novel·la, amb una novel·la feta amb trossets, amb trossets de realitat i de ficció barrejats.
—La protagonista de la novel·la diu que quan torna a Castelló sempre troba que li han furtat alguna cosa. Això també us passa?
—Sí, Castelló ha estat una ciutat particularment desgraciada, desfigurada pels ajuntaments franquistes i també pels successius i les seues polítiques urbanístiques. Però, tot i que la ciutat ha canviat i quan torne sempre em falta alguna cosa, alguna casa bonica que han enderrocat, les llambordes d’un carrer substituïdes per asfalt, les palmeres que s’han mort… crec que aquesta sensació de furt, de pèrdua irreparable també la provoquen els anys, els anys que vénen, com al títol. En un moment de la novel·la, una senyora istriana li diu a Blanca que ella no podrà tornar mai al seu país perquè el seu país ja no existeix. Bé, potser no cal haver de fugir, potser no cal ni marxar per a no poder tornar al lloc on vàrem créixer. De la mateixa manera que no existeix el Castelló de la guerra, el de Michele, tampoc no existeix el Castelló on Blanca va créixer, ja no hi podem tornar. I a voltes sospite que, com deia abans, el lloc on vàrem créixer no ha existit mai com nosaltres el recordem…
—Amb llibres com aquest pot renéixer la ciutat. Escriure’l és com despertar-la?
—No sé si escrivint despertes res, però m’ha agradat molt imaginar-me i recrear alguns moments de vida quotidiana de la ciutat del 37 i del 38. Una dona que canta mentre fa les feines de casa i la cançó se sent des del carrer d’Amunt, una xiqueta que naix en un refugi mentre cauen bombes. Xiquets jugant en una plaça on jo també he jugat molts anys després. Imaginar-me com podia ser el silenci del matí o la llum del capvespre en aquells dies. M’agrada pensar que el lector escoltarà aquest silenci i veurà aquesta llum. Potser sí que en aquest sentit es desperta una ciutat que no coneixem, que no hem vist mai.
—El partit comunista també és protagonista del llibre?
—Això sí que és un homenatge volgut i explícit. No al partit: és un homenatge a la generació de Michele, a una generació de comunistes europeus que van decidir de jugar-se la vida, i molts la van perdre, per salvar el món. A eixa generació d’antifeixistes (sobretot comunistes però no solament) que van travessar el continent i a voltes el món per lluitar a la guerra d’Espanya i després van continuar lluitant a França i, com Michele, on diguera el partit. A tots eixos joves, que es van passar quasi deu anys, des del 36 fins al 45, amb un fusell al muscle demostrant què volien dir paraules com decència i solidaritat. I molts d’ells, és cert, l’única pàtria que tenien era el partit, però també és cert que el partit quasi mai no va estar a l’altura del seu coratge. I a tots els caiguts que potser ja només Michele recorda. El llibre, de fet, va dedicat a ells: a Michele Fiorin i als seus companys.
—També se us refreda el te? Què hi ha de vós en la protagonista del llibre?
—Sí, a mi també se’m refreda el te quasi sempre, com a Blanca. Hi ha molt de mi en Blanca, és clar. És una dona de Castelló que ha estudiat història i que viu a Roma fa anys. També hi ha coses meues en Antonietta, un personatge que m’ha deixat amb ganes d’escriure’n més. De totes maneres Blanca no és jo, ella és més jove i molt més cursi que jo, i jo he llegit més novel·les que ella.
—Blanca és un personatge clarament europeu. Té les arrels a Castelló però amb lligams amb uns altres indrets d’Europa que li donen una visió més àmplia.
—Blanca és de Castelló i ha viscut a Londres i a Roma, és cert. La història que explica el llibre és una història europea, les guerres del llibre són europees i els exilis del llibre són europeus. I la història de Michele és una història europea que comença a Pola i passa per París, Castelló, Grenoble, Torí, Trieste i Roma i acaba a l’Alguer. I els companys de Michele eren bàsicament europeus, potser tots aquells joves lluitadors antifeixistes d’arreu d’Europa van ser allò més semblant a una ‘Unió Europea’ que aquest continent haja tingut mai.
—Els joves que ara han de marxar a cercar feina fora són els exiliats contemporanis?
—No és igual fugir amb quatre andròmines carregades al muscle Pirineu amunt que agafar un avió amb una maleta amb rodetes, però d’alguna manera el resultat és molt semblant. Haver de construir-se una vida lluny de casa, de la teua terra, de la teua llengua. Encara que siga una elecció, que no crec que en el cas dels joves que han de marxar a buscar feina ni en el cas dels joves que travessen la mar en una barca ho siga. Però fins i tot quan és una elecció l’enyor no te’l lleva ningú, l’enyor gros, l’afectiu, però també els enyors menuts, els de les petites coses, eixos són terribles. I amb els anys no millora, sé de què parle.
Si us interessa comprar ‘Després venén els anys’ el podeu trobar a la botiga de VilaWeb
