25.11.2014 - 06:00
Les xifres sobre dones assassinades per les seues parelles són alarmants (Organització Mundial de la Salut, 2011), per la qual cosa la violència de gènere s’ha convertit en un tema de rellevància de salut pública. Una gran part de les investigacions actuals en aquesta temàtica s’ha focalitzat en l’estudi de les conseqüències de la violència sobre la salut de les víctimes. No obstant això, no s’ha prestat la mateixa atenció als tipus d’homes penats per violència contra la dona en l’àmbit domèstic o maltractadors, als factors que fan possible la perpetració de l’acte violent i a la intervenció psicoterapèutica i neuropsicològica que possibilite un tractament eficaç per a facilitar-ne la reinserció.
El perfil dels maltractadors està ben descrit per la psicologia social i de la personalitat, que han remarcat com a característiques una alta dependència emocional i una baixa autoestima i assertivitat en les relacions socials. A més, generalment presenten esquemes cognitius hostils, com actituds degradants i masclistes respecte a les dones, junt amb sentiments inadequats envers si mateixos i les seues parelles, que es tradueixen en gelosia patològica. Això porta a una incapacitat per a resoldre els conflictes mitjançant mecanismes madurs, com la negociació o la cooperació empàtica, la qual cosa desencadena la violència (Farrell, 2011). Les investigacions psicobiològiques amb maltractadors són gairebé inexistents i això dificulta en gran mesura la formulació d’hipòtesis inicials. L’estudi d’aquestes variables permetrà optimitzar i millorar les teràpies actuals, que tenen una eficàcia limitada (Echeburúa-Odriozola et al., 2010).
Però no tots els maltractadors són iguals en personalitat, esquemes cognitius, variables psicosocials i culturals i, per extensió, en característiques biològiques predisposadores a la violència. En aquest sentit, han estat classificats en dues categories en funció de la seua reactivitat simpàtica (conjunt de nervis que ens preparen per a l’acció) a l’estrès o la seua predisposició psicofisiològica per a confrontar-lo. Els de tipus I actuen amb premeditació i tendeixen a mostrar un baix ‘arousal’ o reacció conductual d’alerta o d’atenció a l’aparició d’un estímul per a afrontar l’estrès i solen presentar una violència més proactiva. D’altra banda, els de tipus II (objecte de la nostra investigació) reaccionen de manera violenta impulsivament i estan més activats fisiològicament abans que aparega l’estressor o qualsevol estímul que produesca un desequilibri en l’organisme (Gottman et al., 1995).
L’absència de treballs amb una perspectiva integral en l’estudi dels maltractadors i de la violència i l’empatia ens va portar a aventurar-nos i a recopilar la major quantitat de dades possibles per a desenvolupar la metodologia d’investigació adequada que ens permetés analitzar la resposta psicobiològica dels maltractadors impulsius (prèviament seleccionats en funció del seu perfil psicològic i criminològic). Dissenyàrem una situació de laboratori específica que resultés estressant per a aquesta població i que, per tant, suscités una resposta d’estrès. En aquest sentit havien de parlar davant d’avaluadors (amb paritat de gènere) al voltant de la llei de violència de gènere i de la seua situació particular després de la denúncia presentada per la seua exparella. A més, eren interrogats per tal de suscitar una reacció emocional amb qüestions relacionades amb la llei sobre la violència de gènere i la seua percepció com a justa/injusta. Es registraren variables hormonals, immunològiques, psicofisiològiques (activitat electrodèrmica i freqüència cardíaca), psicològiques i neuropsicològiques al llarg de tota la situació per veure com es preparen, com responen i com tornen a la normalitat.
En aquest estudi hem trobat que davant l’estrès hi ha una menor producció de la principal hormona que s’hi relaciona, el cortisol (producte final de l’eix hipotàlem-pituïtari-adrenal). Aquesta hormona actua com a fre de l’eix hipotàlem-pituïtari-gonadal i disminueix així la producció de testosterona, l’hormona que facilita l’expressió de la violència (Terburg et al., 2009). Tradicionalment s’havia pensat que la testosterona mantenia una relació causal amb la violència. No obstant això, actualment se la considera com un factor modulador, els increments del qual semblen augmentar la probabilitat de comportar-se de manera violenta (Moya-Albiol, 2010). Aquesta modulació pot produir-se i afectar distintes capacitats cognitives que alteren el processament de la informació. A més, aquest augment de la testosterona sembla que produeix un empitjorament temporal de l’empatia cognitiva i de l’afecte negatiu, és a dir, que empitjora la capacitat per a prendre la perspectiva mental i entendre els pensaments i sentiments de les altres persones i augmenta les emociones negatives com ara l’ansietat, la ràbia i el mal humor (Romero-Martínez et al., 2013c). Així, els maltractadors mostren dificultat temporal per a posar-se en el lloc de les víctimes i es deixen portar per la ira. Per tant, concloguérem que el desequilibri entre els nivells de testosterona i cortisol facilita la predisposició a la violència, i el quocient entre ambdues hormones (la ràtio testosterona-cortisol) sembla ser un indicador vàlid dels d’homes violents o maltractadors impulsius (Romero-Martínez et al., 2013a).
Com a psicòlegs humanistes i científics, som renuents a acceptar que aquestes persones no tinguen possibilitat de restaurar-se i reconduir la seua agressivitat. Malgrat que tinguen una escassa capacitat per a posar-se en el lloc de l’altre, el maltractadors reactius/impulsius sí que són capaços de sentir remordiments i demanar perdó pel que han fet (en la majoria del casos), és a dir, tenen empatia emocional. Per això és important treballar en empatia per tal de trencar el cicle de la violència. La seua violència podria ser una continuació d’aquella de què foren víctimes durant la seua infància. Com a conseqüència, desenvoluparen un limitat sistema emocional. És molt important que les futures investigacions tinguen en compte els aspectes esmentats perquè la violència masclista va més enllà d’homes sexistes que perpetuen els valors patriarcals. Gràcies als nostres estudis ens adonem que els maltractadors tenen una pobra regulació emocional, tant en l’àmbit biològic com en el psicològic, i per això és fonamental treballar la descodificació emocional (per a no malinterpretar les emocions i que desencadenen la resposta violenta). També és rellevant intervenir en els dèficits neuropsicològics que presenten, ja que entrabancarien l’aprofitament de les teràpies psicològiques, així com el tractament de la dependència de l’alcohol, que és fonamental per a la perpetració i la perpetuació de la violència. Els estudis de neuroimatge, basats en la realització de fotografies del cervell humà davant diferents tasques i l’obtenció d’imatges que indiquen quina és l’activació en diferents parts del cervell, poden complementar les dades obtingudes per les diverses variables esmentades, el que enriquiria els resultats obtinguts. En el moment actual no disposem de fàrmacs efectius per al tractament de la violència contra les dones, però el desenvolupament de programes d’intervenció psicoterapèutica i de rehabilitació neuropsicològica assenyala una via d’esperança. La consideració dels marcadors psicobiològics de predisposició a la violència en aquest tipus de maltractadors obre una porta a la prevenció i la intervenció en el camp de la violència contra les dones.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Ángel Romero Martínez. Investigador postdoctoral del departament de Psicobiologia. Universitat de València.
Marisol Lila. Professora titular del departament de Psicologia Social. Universitat de València.
Luis Moya Albiol. Professor titular del departament de Psicobiologia. Universitat de València.
Enllaços
Array
