14.11.2014 - 06:00
És un poeta que beu de les patacades de la vida per escriure, però que no utilitza la poesia com un refugi o com una eina per a superar-les, sinó com una manera de fer una instantània d’un moment. Aquestes imatges en forma de poema és el que es pot trobar en el seu darrer llibre, ‘Derelictes‘, un recull que conté una mica de ‘la màgia’ que tenen els versos ‘que acaben interessant a altres persones, que se’ls poden fer seus’.
David Figueres és autor del bloc de VilaWeb ‘Les dones i els dies‘ des de fa prop de deu anys i membre del PEN català. En aquesta entrevista ens explica la seva implicació amb el Comitè d’Escriptors Perseguits de la organització i la seva experiència a Barcelona amb Anna Politkovskaya, la periodista russa assassinada el mateix dia de l’aniversari de Putin. El seu compromís amb la literatura l’ha forjat a través de les lectures de Gabriel Ferrater i de les converses amb Montserrat Abelló, a qui admira i enyora. El país també és un dels seus compromisos. Espera que ‘els polítics estiguin a l’alçada de la gent, que és qui lidera el procés’.
—Quines sensacions vàreu tenir pel 9-N?
—Era suplent d’un col·legi i la sensació que vaig tenir és que la gent tenia ganes d’exercir la democràcia. Em tocava ser-hi abans de les 9:00 i a aquella hora ja hi havia cua de gent que s’esperava. A més, hi havia força televisions estrangeres. També em va sorprendre que hi anés molta gent gran, al revés que a Escòcia, que van ser els que van fer que el resultat del referèndum es decantés pel no.
—Creieu que els polítics sabran conduir bé els propers passos del procés?
—Ara l’escenari està molt més obert. Crec que arribarem a aconseguir la llibertat, però no sé com. Penso que hem de demanar als nostres polítics que estiguin a l’alçada de la gent perquè són aquestes riuades de gent les que lideren el procés. Ara seria un pecat no aprofitar l’ocasió. Estem en un moment únic.
—El vostre darrer llibre es diu ‘Derelictes’, una paraula que fa referència a una embarcació que ha naufragat, però que no s’ha enfonsat, que es manté a la superfície. Què tenen els vostres poemes perquè el llibre que els recull es digui així?
—Crec que la paraula té més relació amb la situació personal en què jo em trobava en el moment d’escriure els poemes. Un derelicte és una nau que queda ensorrada allà a la costa, que no pot avançar però tampoc s’enfonsa. Hi ha vegades que a la vida et passen coses que fan que et trobis en aquest moment en què el que t’ha passat no fa que t’enfonsis del tot, però també saps que no pots avançar.
—I us trobàveu en aquesta situació quan vàreu escriure els poemes?
—La part central del llibre és on hi ha més poemes d’aquesta època, que són poemes més introspectius. I a partir d’aquí, hi ha poemes que parlen de coses que van passar després i de coses que van passar abans.
—I, per a vós, seguint amb la metàfora, un derelicte és una nau que es pot tornar a agafar rumb?
—Sí, em referia a un moment concret de la vida de les persones. No pots estar-te per sempre més en aquest situació.
—El nom del vostre bloc és ‘Els dies i les dones’, que és el títol del llibre de Gabriel Ferrater però capgirat. Explicaríeu la història que us va fer anomenar-lo així?
—Tinc una obsessió malaltissa per Gabriel Ferrater. És un autor que vaig conèixer quan jo era força jovenet de manera casual. Vaig saber que havia nascut a Reus, com jo, i encara em va cridar més l’atenció. Tenia uns 17 o 18 anys i vaig decidir anar a a la llibreria Gaudí de Reus, regentada per la senyora Maria Pallach, que era una senyora molt seriosa. I clar, imagina’t a Reus que un marrec entri a una llibreria i demani ‘Els dies i les dones’. Ella em va dir: ‘vols dir “Les dones i els dies”, oi?’. Vaig deixar els diners, vaig agafar el llibre i vaig marxar una mica aclaparat. Això és només una facècia, però vaig decidir que si mai tenia un espai fix on escriure li posaria aquest nom. És com un homenatge a Ferrater i també és la manera de demostrar que equivocant-te és com s’aprenen les coses quan vas per la vida.
—La idea d’aprendre també la repetiu al perfil de Twitter, on dieu: ‘Aprenent d’escriptor i de persona humana’.
—Escrivint i vivint no parem mai d’aprendre.
—De qui o de què n’apreneu?
—Si parlo des de la meva vessant d’escriptor, hi ha una dualitat molt clara. Primer, n’aprenc de la vida, de viure. I després, de llegir. Són dues coses bàsiques. De l’experiència després n’escric poemes, contes o entrades al bloc. I la literatura cal per conèixer la teva tradició i la tradició universal.
—Quines coses la vida us han fet aprendre més?
—Les patacades són el que m’han fet aprendre més. Les relacions amoroses, per exemple. Quan estàs amb una persona no li escrius poemes. És després, quan s’acaba, que comences a plantejar-te les coses.
També em passa que em plantejo la poesia com a instantànies. Com si fes un àlbum de fotografies que de tant en tant em miro per no repetir-les o, senzillament, perquè formen part del que sóc. Després, la màgia està en que aquests poemes no només m’interessen a mi, sinó que interessen a més gent.
—Fer aquestes instantànies en forma de poema, ajuda a superar les patacades?
No ho sé. No m’ho plantejo en aquest sentit. És simplement deixar constància d’un moment.
—Què té d’especial per a vós Gabriel Ferrater?
—Té una manera d’escriure. És un gran renovador del llenguatge. No pas perquè utilitzi paraules noves, sinó per la manera com sap donar una estructura moral al text. Ferrater també va escriure uns poemes molt obscurs i n’hi ha alguns que no saps perquè connecten molt amb la gent i les persones. No té aquest aire de poeta enlairat que potser pot tenir Carner. Ferrater és un poeta assequible tot i la complexitat de la seva poesia.
—I Montserrat Abelló?
—Vaig conèixer-la sobretot per les seves traduccions. Gràcies a ella vaig conèixer moltíssimes poetes i vaig poder-les llegir en català. Després, quan vaig venir a viure a Barcelona, vaig tenir el plaer de conèixer-la personalment per un article que m’havien demanat d’una revista on col·laborava. I després també vam tenir molt de contacte a través del PEN català. Per mi és un privilegi haver-la conegut perquè moltes vegades aquests grans escriptors et pots trobar que siguin grans persones o que siguin persones mesquines. I la Montserrat Abelló era una gran escriptora però també una gran persona. Era una persona d’una gran lucidesa, que no es planyia mai de res tot i la seva edat, sempre et donava ànims a tu. Era una persona especialíssima, humil, sense cap mena d’impostura. És una persona que enyoro molt.
—Sou del Comitè d’Escriptors Perseguits del PEN. Quin paper té?
—Dóna cobertura a escriptors que han estat a la presó o perseguits. Cada centre PEN té la possibilitat d’apadrinar dos o tres casos i la feina és intentar escriure cartes d’apel·lació als governs, seguir el cas i donar-lo a conèixer. Així, les persones que estan a la presó o estan perseguides puguin tenir una visibilitat. Això ha evolucionat perquè als escriptors ja no se’ls tanca a la presó, però n’hi segueixen havent de perseguits.
—Un dels casos més destacats que us va tocar de prop va ser el de l’Anna Politkovskaya.
—La vaig conèixer l’any 2004 a Barcelona i era un dels casos que el PEN català seguia de feia temps. L’Anna Politkovskaya ja havia vingut feia anys, al dia de l’escriptor empresonat, que es fa ara, el dia 15 de novembre.
Quan la van assassinar l’any 2006 per nosaltres va ser un cop, tant pel que representava per les llibertats a Rússia com pel que representava pel PEN. Molts casos d’aquests moltes vegades només són una fotografia i una mica de biografia de l’escriptor, però quan hi havia hagut aquesta relació personal, això canvia. Va ser uns sotrac important.
—Com va ser la trobada amb ella?
—L’any 2004 ja era una persona que estava amenaçada de mort, però potser ja no era la gran lluitadora que havia estat abans. Era una persona que potser estava com cansada o afectada. Recordo una anècdota personal, que potser és una mica estúpida: quan va venir ja estava en perill i van veure que hi havia unes persones una mica sospitoses. Com que jo sóc una mica alt em van dir que em posés al seu costat com si fos un guardaespatlles. Jo vaig pensar que en fèiem un gra massa, però ho vaig fer. Però dos anys després, quan em van trucar i em van dir que l’havien assassinat, em vaig adonar que les coses anaven de veritat i que realment estava en perill. Va ser una salvatjada els responsables directes de la qual estan a la presó però no se sap qui va donar l’ordre perquè l’assassinessin, just el mateix dia de l’aniversari de Putin.
—Fa deu anys que escriviu al bloc. Quina valoració en feu?
—Quan vaig obrir el bloc no sabia ben bé què era el que volia però ara he vist que és com un gimnàs per un escriptor. També he conegut molta gent i em sento integrat en aquesta comunitat dels blocs de VilaWeb. Quan va sortir això d’internet, al principi, es deia que trencaria les relacions entre les persones, però ha estat al contrari. I una altra cosa bonica és que moltes persones que he conegut a través del teclat, després les he desvirtualitzat i he comprovat que el bon rotllo de la xarxa continuava en persona.
—Teniu algun projecte literari previst?
M’agradaria fer un llibre amb material del bloc. Seria reciclat, perquè no escrius igual ara que fa deu anys. Però és bonic, és un viatge que estic fent, corregint molts textos. I està força avançat. També tinc un llibre de poemes que es diu ‘Balast’, que són les pedres que hi ha a la via del tren. Ésuna metàfora del poema que ajunta les vies de la vida. Aquest poemari està acabat i haig de veure si presentar-lo a algun premi literari o si algun editor hi està interessat.
—I VilaWeb què significa per a vós?
—VilaWeb és l’avantguarda del país que tenim. Hi ha una normalitat d’explicar el país complet, que és el que hauria de passar demà. No hem d’oblidar que després que el Principat aconsegueixi la independència el procés ha de continuar a tots els Països Catalans. I una altra cosa que té VilaWeb és que no és només un diari. Jo, per exemple, vaig poder presentar el meu llibre de poemes a l’Espai VilaWeb.
