06.11.2014 - 09:53
La indústria cultural ha patit una reconversió absoluta des de la irrupció del World Wide Web els anys 90. Internet va reformular completament les interaccions entre les persones, presentant-se com un espai de trobada sense limitacions ni físiques ni culturals; un món que neix sense propietari, on la creativitat dels seus usuaris dictamina quin serà el seu esdevenir. Pels artistes d’arreu del món, Internet s’ha convertit en un canal d’expressió amb unes capacitats de difusió immesurables. Les interaccions multidireccionals de la xarxa ‘han trencat la relació lineal artista-obra-públic’ explica el periodista musical Raul Almeda. ‘De la mateixa manera, la gratuïtat dels continguts ha obligat els artistes a buscar models alternatius per garantir la sostenibilitat econòmica dels seus projectes’.
Tota obra creativa neix amb uns drets que li són inherents i estan reconeguts i protegits, sense requerir cap formalitat, segons el Conveni de Berna que va ser signat per la majoria dels països del món. Hi ha dos tipus de drets que un autor té sobre la seva obra: els drets patrimonials i els drets morals. Les obres neixen, si no s’especifica el contrari, amb Copyright, és a dir, amb tots els drets reservats. Però un nou model s’ha anat obrint camí, especialment entre les noves generacions d’artistes. Sota el rètol de cultura lliure s’emparen models alternatius, menys restrictius i que tendeixen cap a la gratuïtat.
Llicències i beneficis
És cultura lliure tota aquella creació que tingui alliberada la descàrrega per a reproducció privada, la lliure distribució, la transformació de les peces i la reproducció en espais públics. ‘És aquella cultura que creu que compartir es una altra manera de ser creatiu’, explica Morgane Dourthe, membre de la plataforma Jamendo, un projecte internacional de descàrrega de música lliure a la xarxa. ‘Hi ha una gran comunitat que creu que compartir, modificar i fer obres derivades permet a la cultura expandir-se’. I és que la cultura lliure persegueix una lògica de col·lectivització, s’entén com un patrimoni comú i no com un bé privat. “No estaríem on estem si la bruixa de la tribu hagués dit que la recepta que permet curar la malaltia és seva! Si hi hagués hagut alguna farmacèutica llavors, no hauríem arribat aquí” diu Carlos Sánchez Almeida, advocat especialista en drets civils i bon coneixedor del món del dret a la propietat intel·lectual a Internet. ‘Coneixem avui algun escriptor que hagi pagat drets d’autor a qui li deu la inspiració? Hauríem de pagar a l’inventor de la tinta, del llapis, del paper?’ es pregunta en la mateixa línia, Hernan Torrella, de Pirates de Catalunya.
Aquest nou paradigma que Internet suposa ha transformat el model tradicional de negoci cultural, en el que tots pagàvem el disc a la discogràfica i aquesta en donava un percentatge a l’artista. El CD s’ha convertit en un objecte de culte, però el consum de música es produeix majoritàriament a Internet. ‘És terriblement increïble que el preu de venda a les botigues sigui superior als 15 o 20€. Hi ha hagut un intent d’explotar econòmicament el sector’, opina Cesk Freixas, cantautor català que té dos discos enregistrats amb llicències Creative Commons. Això planteja un problema evident: si no paguem les cançons, de què viuen els artistes? ‘Els músics, en realitat, amb el que guanyen més diners és amb les actuacions’, ens explica Dj Send0, discjòquei català que té els drets alliberats i viu de la música: ‘Les meves sessions són totalment lliures, jo les penjo perquè la gent les gaudeixi i el que facin amb elles ja no és cosa meva’.
Entitats de gestió
Davant l’impacte d’Internet, que va permetre la lliure circulació de cançons i la seva reproducció a qualsevol racó del món, les entitats de gestió van prendre un paper especialment rellevant. Aquestes entitats vetllen per la gestió i la retribució dels drets de les obres dels artistes que s’hi associen. La més important a l’estat espanyol és la Sociedad General de Autores y Editores (SGAE), però n’existeixen d’altres com la Sociedad de Artistas e Intérpretes o Ejecutantes (AIE). La SGAE però, no té massa bona reputació entre alguns artistes (tant entre socis de l’entitat com artistes independents) i activistes de la xarxa. Encara que es presenta com una entitat sense ànim de lucre, l’escàndol de corrupció i apropiació indeguda de fons dins la cúpula de la SGAE ara fa tres anys ho posa en dubte. Tot i la voluntat d’aquesta redacció de donar veu a la SGAE, aquesta no s’ha mostrat col·laborativa.
Almeida creu que ‘el problema de l’SGAE és que encara que una obra no estigui registrada sota les seves directrius, acaba percebent uns diners en concepte de reproducció als mitjans de comunicació’. Així mateix, opina que els criteris de repartiment no són democràtics: ‘són entitats privades on el dret a vot està ponderat en funció del que guanyes, i per tant els autors que menys guanyen són també els que menys poder de decisió tenen. Per això es diu que l’SGAE està en mans de les grans productores.’
Les llicències restrictives però, no poden evitar que la música segueixi piratejant-se i circulant per la xarxa. Segons Almeida, ‘Internet reacciona davant la censura com un cos viu. La interpreta com una malaltia i desenvolupa els seus propis antígens per combatre la infecció. N’hi ha prou amb intentar esborrar un contingut en un servidor per a què aparegui en 20 servidors més’.
La Ley de Propiedad Intelectual respon a aquesta situació establint un marc legal que protegeix la propietat en tres àmbits: el penal, amb penes de fins a quatre anys de presó, el civil i l’administratiu. ‘La llei permetrà fins i tot bloquejar dominis d’Internet des de l’estat espanyol, embargar dominis ‘.es’ registrats a l’estat i tancar webs mitjançant ordres directes al proveïdor de serveis. També permetrà prohibir el finançament sancionant les empreses que es publicitin en aquests dominis i fins i tot bloquejar els mitjans de pagament electrònics com PayPal o Visa’, exposa Almeida. Simona Levi, artista i activista d’X.net, sentencia que ‘Internet es basa en copiar i enllaçar. Si es prohibeixen aquestes accions s’està actuant contra l’essència mateixa d’Internet’.
A més de la llei espanyola, també s’està tramitant el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió (TTIP). El TTIP pretén harmonitzar diverses legislacions entre la Unió Europea i Estats Units, de manera que sigui més fàcil el comerç. Alfonso Sánchez, activista d’X.net explica que “a Europa tenim regulacions que protegeixen més els consumidors que allà, pel que el canvi ens afectarà a la baixa”. Quant a drets digitals encara no s’ha fet públic el contingut del tractat, tot i que algunes filtracions han revelat que hi haurà un capítol sobre aquest tema.
Com diu l’activista Simona Levi, ‘Internet va néixer com un espai lliure i neutral, encara que hagués pogut no ser-ho’. Ella creu, com altres, que Internet és el fruit de la bona voluntat dels seus creadors i l’eina que democratitza la cultura, i també l’accés a la informació, però que està patint l’ofensiva dels poders que es veuen amenaçats per la xarxa. ‘El que no s’ha de fer és criminalitzar l’eina per l’ús que se’n fa’. Perquè en el fons, Internet és l’espai on, per fi, podem accedir, com a individuals, als llocs, a les cultures i també a les músiques més remotes.
