06.11.2014 - 06:00
Miquel Bresolí (Palau d’Anglesola, 1963). La seva vida gira ben a prop del seu territori. Li agrada la tranquil·litat del lloc on viu. Potser és per la seva relació estreta amb la terra que la seva veu tambe traspua una mena de calma. Fa de pagès i la feina al camp la combina amb les tasques de periodista que fa per l’edició local de VilaWeb a Mollerussa des de fa catorze anys, una activitat que li ha permès conèixer de prop la riquesa de la petita comarca on viu, el Pla d’Urgell. Bresolí espera que una Catalunya independent suposi un replantejament del territori. ‘Cal que s’entengui que aquí també hi ha país’, reclama. Perquè considera que ‘Ponent ha estat sempre oblidat. És el darrere del país i molta gent ni ho coneix‘. Escriu el bloc ‘Tomabant pel Mascançà‘, un espai més personal, i el ‘Roda de calls‘, un bloc sobre enduro, la seva afició.
—Ha estat una temporada complicada per la fruita?
—En general, la fruita de pinyol, que és la fruita que s’ha de vendre i no pot entrar a càmera, ha anat molt malament. Va començar malament i el boicot rus la va acabar de rematar. Després, la fruita com la pera o la poma tampoc ha anat bé, però aquestes encara tenen un cert marge perquè pot entrar en càmera.
—Com ha afectat el vet rus?
—Ha fet molt mal. Les vendes que fèiem allà són només del 10%, però el problema és Polònia, que exporta molt a Rússia. En tancar-los les portes, la fruita de Polònia ha vingut cap a Europa i s’ha quedat el mercat interior. Ha ensorrat el mercat. Ha crescut molt l’oferta i els preus han baixat de cop. Això sobretot afecta el préssec, la nectarina i el préssec pla o paraguaià, que és fruita que s’ha de collir i vendre.
—Què preveieu que pugui passar la temporada que ve amb el vet rus?
—És Rússia i és imprevisible. Però és cert que s’obren nous mercats.
—Qualificaríeu de dura la feina de pagès?
—Físicament és dur, però és una feina que si t’agrada té parts bones. La feina de pagès té dos amos. Un és el temps meteorològic i l’altre el temps cronològic. Has de fer feines tant si fa fred com si fa calor. I amb el temps cronològic, el mateix. Jo començo a primers d’agost a collir la fruita i acabo a finals de setembre i, tant si vull com si no vull, ho haig de fer.
—Té futur?
—Crec que el concepte de pagès entès com a petit propietari va desapareixent. Ja no puja jovent que en vulgui ser. Quedarà l’empresa agrària, que són explotacions extensives, que funcionen amb maquinària molt gran. Potser també quedarà un pagès més petit amb un producte més de proximitat, però són més aviat horticultors que no pagesos.
—Com definiries el teu territori?
—El meu territori petit és el Pla d’Urgell i el meu país són els Països Catalans. Aquí diem que el paisatge més bonic de la plana d’Urgell són les postes de sol. La sensació d’amplitud que hi ha aquí pot ser similar al que se sent mirant al mar. I el que m’agrada d’aquest territori més proper és que és una zona tranquil·la. Per mi és la meva terra i m’agrada com és. I el que no m’agrada és que és una zona oblidada per la resta del país.
—Per què oblidada?
—Nosaltres diem que Catalunya s’acaba a la Panadella. La costa ha concentrat població i poder. I Ponent ha estat sempre oblidat. És el darrere del país i molta gent ni ho coneix. Tot i així, ara es comença a descobrir una mica perquè aquí al territori s’està fent molta cosa. Però si no fos per l’esquí, no tindríem la meitat de les infrastructures. Les que tenim han estat, fins fa poc, simplement, perquè la gent de Barcelona s’havien fet les carreteres perquè volien anar a esquiar. No pas perquè fes falta aquí al territori. Segurament pots preguntar a molta gent cinc caps de comarca de ponent i difícilment la gent els sap. I encara menys, situar-los.
—També feu de periodista, editant l’edició local de VilaWeb a Mollerussa.
—Havia fet de periodista feia temps i ara fa catorze anys que he agafat l’edició local. Un dia vaig sentir al Vicent que l’entrevistaven a Catalunya Ràdio i explicava què era VilaWeb, això va ser l’any 2000. Em va agradar i com que tenia al cap fer periodisme de proximitat, em vaig posar en contacte amb VilaWeb i els vaig explicar què volia fer. Aviat ens vam entendre i al desembre farà catorze anys que faig VilaWeb Mollerussa.
—En què us ha canviar fer aquest periodisme local?
—L’àmbit que abasto és comarcal, el Pla d’Urgell, i, tot i que és una comarca molt petita, m’ha fet descobrir una comarca molt viva i que fa moltes coses. Això m’ha donat l’opció de viure-ho en directe. El Pla d’Urgell fa tot just 25 anys que està reconeguda com a comarca i, en certa manera, he vist el seu creixement i el seu dia a dia.
—Què sou primer, pagès o periodista?
—Jo dic que sóc pagès. També sóc reaci a dir que sóc periodista, dic que sóc l’editor de VilaWeb Mollerussa. El periodista té una feina que requereix més del que jo li dono.
—Tant la feina de pagès com la feina de periodista té una relació estreta amb la terra?
—Sí, m’agrada que sigui així. Fer de pagès és més personal i fer de periodista és una cosa que abasta un àmbit més gran. És un enriquiment personal perquè coneixes a mola gent i maneres de veure i viure.
—En què creieu que la independència millorarà la vostra vida?
—Primer de tot, senzillament tinc un anhel nacional de poder dir que jo sóc català sense donar tantes explicacions sobre què sóc i què no sóc. I a nivell més proper, espero que hi hagi un replantejament, que s’entengui que aquí també hi ha país. Que els serveis que té la gent de la costa i les zones més poblades, a escala aquí també els tinguem. Per entendre’ns: sí que podem anar a Barcelona en un mitjà de transport públic, però les combinacions que s’han de fer, no valen la pena. La línia Lleida-Manresa-Barcelona va tant o més lenta que fa trenta anys. Jo espero que coses com aquestes millorin. I que també es recuperin els serveis senitaris d’aquí.
—I l’agricultura?
—A Catalunya no rebem res (o poc) comparat amb altres zones. Però confio que com a país puguem negociar unes condicions més bones. I amb això no vull dir que ens hàgin de donar res d’especial, tampoc.
—Heu reactivat el bloc personal, ‘Tombant pel Mascançà’.
—Sí, a mi fer el bloc m’agrada molt. Però vas prioritzant altres coses. també és veritat que moltes coses del bloc correspon també a la feina de VilaWeb Mollerussa.
—També escriviu un bloc d’enduro, el ‘Roda de calls’.
—Sempre ha estat un esport que m’ha agradat i vaig començar a fer el bloc perquè és la manera de parlar d’enduro amb la visió dels Països Catalans, A Catalunya, amb esport de motor sempre hem estat capdavanters, però l’enduro és un esport minoritari, tot i que tenim els pilots més bons del món. El més mediàtic és la Laia Sanz i ho és perquè és una noia.
També són esports que són difícils d’ubicar. Es fan a l’aire lliure, a la muntanya. I després també hi ha el debat de l’ús de la muntanya per l’esport o no. Però això ja és una altra guerra.
—Però és un debat interessant perquè hi ha molta gent que no ho veu clar.
—Els pilots d’enduro d’Itàlia també són el que aquí anomenem guardes forestals. Vull dir que hi ha maneres de fer-ho diferent, de combinar l’esport i la cura del bosc. Així, no es fa del pilot d’enduro un delincuent. De bosc n’hi ha per a tothom. Es va prohibir que les motos circuessin per camins de menys de quatre metres i es van trobar que quan hi va haver els primers incendis els camions no podien passar-hi perquè els camins ja no estaven nets.
—Què us agrada de VilaWeb?
—La concepció que té de país, que no se n’han amagat mai, ni ara ni fa vint anys.
Llegiu ací totes les entrevistes als blocaires de VilaWeb.
