30.10.2014 - 06:00
Jordi Cuesta, administratiu de quaranta-quatre anys de Cornellà de Llobregat, és el protagonista del sisè capítol de la sèrie ‘Independentistes de l’àrea metropolitana’. Cuesta va ser regidor de Joventut del PSC a l’Ajuntament de Cornellà entre el 1991 i el 1995, quan l’ex-president José Montilla n’era batlle i Miquel Iceta, regidor. ‘Ell va ser el meu mentor’, diu. Nascut a Catalunya, el senyor Cuesta té arrels a Castella i el seu pas a l’independentisme és recent, cosa de dos anys. Ara Cuesta milita a l’ANC de Cornellà i a ERC. És lateral dels Castellers de Cornellà i explica el seu pas a l’independentisme en primera persona:
«Dels quatre avis, en tinc dos de Valladolid, un de Palència i un de català. Jo he nascut aquí i em faig independentista com molts de nosaltres el dia que el Tribunal Constitucional tomba l’estatut. Al PSC vaig militar-hi gairebé trenta anys. Era regidor de Joventut i José Montilla, alcalde. Miquel Iceta va ser el meu mentor. Perquè et situïs: l’any 1982, quan Felipe va ser el míting a la Monumental de Barcelona, jo hi era. Tenia dotze anys. Ara, malgrat que provinc d’una família espanyola, entre cometes, sempre hem estat catalans i catalanistes. ‘Els segadors’ me’ls va ensenyar ma mare, nascuda a Valladolid i ara militant de l’ANC. La meva mare es diu Montserrat i és de Valladolid. Què et sembla? Això és perquè el meu avi va estar un temps aquí abans de la guerra i es va enamorar de Barcelona. Era impressor, de la CNT. Quan va tornar a Valladolid el van acabar matant, de tant com el van atonyinar a la presó. La meva mare va acabar emigrant cap a Barcelona. Jo quan vaig a Castella, ho sento com a terra meva, també. Però la meva mare adopta les tradicions d’aquí i per Nadal, per exemple, no hem fet mai ‘cardos’, sempre escudella i carn d’olla. Parlo en castellà amb els pares i els germans i de fet començo a parlar català a catorze anys, quan entro a l’Institut i adopto la llengua de la nostra terra.
A casa vèiem el PSOE com el partit que podia aplicar les polítiques d’esquerres i, a més a més, i no menys important per mi, fer entendre què coi és això d’Espanya. Que no és ‘una, grande y libre’. Que no és Madrid i la resta, colònies. Però quan vas veient què fa el PSC, doncs et vas estovant. Fins que arriba un punt, que per mi és la sentència, que dic: ‘Ho sento, n’estic fart, ja no crec en vosaltres.’ Un mes després de la sentència em dono de baixa del PSC. Ara milito a l’ANC i a ERC.
Primer entro a l’ANC, perquè volia fer política fora d’un partit. I després entro a ERC. Pensa que conec en Joan Tardà des que tenia divuit anys. Ara, a l’ANC, i això m’agrada molt, no sé a quin partit milita la gent. Som de l’ANC i punt. Ningú no m’ha preguntat res i jo no pregunto. Jo sóc el secretari del secretariat de l’ANC de Cornellà. Faig les actes, per exemple, però també puc penjar una pancarta. Ara la meva mare cada dia surt, tota ella de Valladolid, parlant en castellà, o català, i fa el porta a porta per a la gigaenquesta. L’hauries de veure. A casa som tots del sí-sí. L’última adquisició va ser la meva mare, precisament. Al principi tenia reserves: ‘I si t’he de veure davant un policia que et dispara? I si? I si?’ Però al final, en el seu cas, va ser la polèmica de Sánchez-Piñol, que el van censurar a Holanda. Te’n recordes? Doncs això va ser l’empenta que necessitava la meva mare. A mi una de les coses que m’enorgulleix d’aquest procés és que la meva mare de Valladolid pugui ser tan independentista com en Lluís Junyent, l’home que em va donar l’empenta per entrar a l’ANC.
Vaig entrar a l’independentisme per identitat, i m’ha convençut l’economia. Ara, si em dius què faria si Espanya em promet viure com un rei? Doncs no ho sé, no ho sé. Però passa que Espanya tampoc no em promet això. A mi no em dóna la gana que el meu cosí, amb tots els respectes, visqui millor que jo, quan el nostre PIB és igual o superior. És tan injust! Ni vull pagar més que ell per un habitatge. Ni cobrar igual si les meves despeses es multipliquen per quatre o cinc. Una Catalunya independent seria la setena de la UE, per sobre d’Alemanya. Per què no puc viure com un alemany? En el si de l’ANC se’n parla molt. No ens val el sistema econòmic, polític, empresarial espanyol. Hem de fer una cosa nova. No pot ser que, sabent com sabem que hi ha molts empresaris que fan diners, i alguns molts diners, jo no pugui ser autònom perquè m’he separat. Això em passa a mi: treballo vuit hores i no em puc mantenir. Visc a casa els pares, jo, ara, i passo la pensió. Això ha de canviar. Amb Espanya això no ho aconseguiré. Ha de ser amb una Catalunya nova.
Que si guanyarem? Jo visc immers en el procés, puc estar dopat i vull abstreure’m d’aquesta eufòria. Però mira, un exemple. Quan la gent em veia en actes independentistes em deien: ‘Jordi, tu també?’ Doncs ara em passa a mi. L’últim, el darrer secretari de Montilla a l’ajuntament, que també es diu Jordi, el vaig veure a la concentració contra la prohibició del 9-N. I li pregunto: ‘Jordi, tu aquí?’ I em diu, ‘Sí, jo aquí.’ Un altre exemple. La família de la meva ex i la meva són nou persones en total. Fa deu anys, només una votava ERC i vuit, no. Doncs ara és al revés: vuit voten ERC i una, no. No em vull posar com a exemple, però tampoc no sóc excepció. I tant que guanyarem. I hem de vigilar, perquè com ens guanyin, ens fotran per dalt i per baix. L’hem feta molta grossa i aniran forts contra nosaltres. Llengua, identitat, aniran a totes. A totes. Més val que guanyem. Jo, de moment, ja sóc voluntari del 9-N.»
