Bienve Moya: ‘La festa a casa nostra té transcendència política’

  • Entrevista amb Bienve Moya, activista, estudiós de la cultura popular i comissari de la mostra 'La festa popular. La catalanitat cívica'

VilaWeb
Redacció
22.10.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La festa popular va més enllà d’omplir el temps d’oci i sempre ha servit a la humanitat per a explicar la seva relació amb l’entorn. A través de la festa, la societat explica quines són les seves prioritats, els seus anhels i les seves preocupacions. Aquesta és la idea principal de l’exposició La festa popular. La catalanitat cívica‘, que es pot veure fins diumenge al Casino de Manresa i després recorrerà diverses poblacions de Catalunya.

La mostra estudia el fenomen festiu al nostre país des d’una perspectiva sociològica i se centra en el component cívic. Per això, Bienve Moya, l’ideòleg i comissari de la mostra i un dels homes clau de la cultura popular del país, recorda en diverses ocasions el sentit literal del mot ‘cívic’, que és tot allò relatiu al ciutadà en l’ordre polític. Parlem amb ell de l’evolució de la festa al nostre país, de les diferents expressions que ha tingut i de la necessitat de continuar festejant.

Què voleu dir quan parleu de catalanitat cívica?

—A casa nostra, la festa és molt més que diversió perquè té una transcendència política. No solament és política el que fan els partits amb el poder, també ho és vigilar que la ciutat funcioni, i d’això se n’ocupa la festa. Per això dic que la festa és un gran contenidor de les prioritats, els anhels i les preocupacions d’una societat. L’exposició vol destacar el component cívic de la festa, i quan dic cívic, em refereixo al sentit original del mot: allò que intervé en els afers de la ciutat.

Com ha evolucionat la festa al llarg dels anys?

—La humanitat aprofita el que ja existeix i ho adapta al present, i això és el que ha passat amb alguns elements ancestrals de la festa. Un bon exemple d’això seria la festa de Sant Antoni, que és plena de referències a l’economia agrària perquè aquest sant és el patró dels animals de tir. Avui el animals de càrrega han deixat de ser una referència i la celebració s’ha adaptat al món urbà, per la qual cosa s’ha convertit en la festa de les mascotes, que són els animals que més conviuen amb els homes.

—La segona gran revolució va ser al segle XIX, amb larribada de la industrialització.

—Al tombant de segle, la burgesia industrial i el món obrer van guanyar poder social i això també es va notar en la festa. Van dissenyar un nou model festiu on tenien cabuda elements de la festa vella –com ara els gegants i el ball de bastons– i alhora hi van integrar les últimes tendències del moment: els esports, la fotografia i el ball social. Així va néixer la festa major, un model totalment nou.

 Quin paper van tenir els Cors de Clavé a lhora dintroduir la cultura popular en el sector de lobrerisme?

– A la festa major hi conflueixen dues maneres d’entendre la vida: la del món obrer i la del catalanisme polític. L’esperit de Josep Anselm Clavé era el de l’ateneu –treure les classes populars del temple–, però també el de la taverna. Tot aquest moviment coral que va gestar es va assimilar perfectament en el nou model festiu que es creava i, d’aquesta manera, el moviment obrer es va integrar en la cultura popular.

Les entitats més veteranes del món de la cultura popular daten daquesta època. Aquesta transformació va fer néixer lassociacionisme i va començar a vertebrar la societat civil.

—Sí, però en el cas concret de la festa popular l’associacionisme no és tan important, perquè cal tenir en compte que és una cosa que només es fa una vegada a l’any i sempre és igual. Que la festa la gestionin les entitats és un fenomen molt actual, perquè abans la gent que hi participava ho feia d’una manera molt informal. L’associacionisme en aquest camp concret de la festa va sorgir al final dels anys setanta.

—I va tenir un paper gaire destacat en el procés de recuperació de la cultura popular?

—Després del franquisme hi havia una voluntat social i política molt forta de recuperar el carrer. L’associacionisme de tot tipus s’ho va proposar i les autoritats del moment ho van permetre. El carrer va tornar a esdevenir un espai per a la festa i també per a la protesta, perquè són dos elements que sovint van junts. Quan Manuel Fraga va dir allò de ‘la calle es mía’ sabia molt bé el que deia, perquè les autoritats sempre han volgut controlar el moviment festiu.

—Però larribada de la democràcia canvia aquesta idea…

—Cal pensar que l’autoritat sempre vol controlar la festa perquè sovint li fa nosa. Si els que tenen el poder són molt matussers, la prohibeixen directament, però si són més hàbils, se la fan seva. Per això a vegades la festa se subvenciona, es decideix quins espais se cedeixen, si es talla un carrer o no… És molt fàcil que una celebració s’escapi de les mans dels organitzadors.

—Amb la recuperació de la democràcia es van reinventar les festes de la Mercè?

—Si al principi del segle XX Barcelona ja va ser una referència a l’hora de desenvolupar la festa major, al final dels anys setanta tornava a ser. S’hi va unir el context social del moment, la bona voluntat de les autoritats i el fet que tot el que es feia a Barcelona, com a capital de Catalunya, tenia unes dimensions més grosses. Per tant, quan es va crear la nova Mercè els sectors més dinàmics del país s’hi van emmirallar i ho van exportar a més ciutats, com Mataró, Sabadell o Lleida.

—Amb la nova Mercè va néixer el correfoc. Us el vau inventar del no-res? És cert que en sou un dels impulsors?

—En aquell moment jo treballava per a l’ajuntament per refer el sistema festiu de la ciutat i el grup Comediants va organitzar una trobada de dracs, on també participaven els diables de l’Arboç i els de Vilanova i la Geltrú. Baixant pel carrer de Ferran, a l’altura de la Rambla, un grup de joves es van posar de manera inesperada sota el foc. L’any següent vam decidir de reproduir el joc amb avís previ, i així va néixer el correfoc. Pensàvem que no tindria transcendència i al final ha estat la gran aportació que ha fet Barcelona al món de la cultura popular.

En una societat cada vegada més individualista, la cultura popular encara és un element de cohesió?

—Sí, i tant: la festa ens guarda d’una part de l’individualisme. La festa promou interactuació entre els individus, crea vincles, afavoreix la col·laboració, cohesiona socialment i, fins i tot, aporta optimisme. Quan hi ha una festa pensem que ens podem divertir més junts, elaborar discursos i fer projectes col·lectius. Això ens remet a la idea clau de l’exposició, que diu que la festa no és una manifestació gens gratuïta.

Fa gairebé quaranta anys de l‘última revolució de la festa popular. Ara cap a on anem?

—És molt difícil de saber perquè en el món festiu tot canvia molt de mica en mica. Cada generació hi aporta la seva sensibilitat i això no es veu fins que ha passat un cert temps. Potser cal un altre canvi social important, com el que hi va haver al tombant del segle o després del franquisme, però jo ara no el percebo. Sí que es van introduint elements, però em sembla que no hi ha canvis radicals.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any