21.10.2014 - 06:00
És conegut per tots que ara són els nostres joves, nascuts o no ací, «els qui se’n van» o, almenys, pensen d’anar-se’n. No obstant això, en els imaginaris socials, molt menys flexibles que la realitat de les dades, es continuen carregant els neulers «als qui van arribar», sense tenir en compte el respecte al dret a emigrar inherent a la naturalesa humana. Dret que es fonamenta en l’oferta de possibilitats de supervivència i millora a tots els éssers humans.
Potser aquesta nova disjuntiva enfront de la immigració, que des de fa unes dècades viu el nostre país (la del nosaltres, els d’ací, enfront de la del vosaltres), es nodreix de la vella de sedentaris enfront de nòmades i dels conflictes que es causaven a costa seua. La reflexió propícia seria plantejar-se fins a quin punt som nòmades i sedentaris alhora o més aviat si som nòmades per naturalesa. I d’ací sorgeixen altres preguntes crucials: fins a quin punt tenen cabuda aquestes dicotomies –sedentaris/nòmades, immigrants/autòctons, nacionals/estrangers– en el segle de la universalitat i d’una pretesa globalització? Es pot transitar sense cap cost pel «veïnatge comú»? Alguns informes ens poden donar llum sobre la mobilitat humana enfront del sedentarisme en el nostre planeta. Les dades de 2011 aportades pel Banc Mundial ensorren la concepció de la migració sud-nord com a única direcció del flux migratori. Encara que va ser la més important en les últimes dues dècades, sembla que ha estat superada per la migració sud-sud.
Podríem mantenir la idea d’un sedentarisme «natural» en l’ésser humà i preguntar-nos fins a quin punt és estadísticament «normal» moure’s del lloc d’origen. Sembla, però, que no tots els individus són sedentaris, o almenys no ho són en una part productiva i reproductiva de les seues vides. Si assumim que les societats estan conformades per grups d’individus que comparteixen una cultura (entesa com a productes culturals, valors, normes i regles socials secundades pel grup d’individus), en quina mesura es pot afirmar que les societats són sedentàries majoritàriament i les cultures que comparteixen inamovibles? Més aviat hauríem de pensar en l’ésser humà com a nòmada, les societats en contínua reposició d’individus i les cultures en perenne qüestionament i regeneració. Enemiga directa d’aquesta possibilitat de canvi en la perspectiva és l’admissió que ens agrada l’estabilitat. Allò que és inamovible i arrelat ens aporta seguretat. La meua hipòtesi de treball des de fa anys parteix d’aquesta assumpció, encara que formulada com: «no ens agrada el canvi o el canvi ens va malament».
L’impacte migratori del procés de canvi
Encara que el Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola defineix la paraula ‘impacte’ amb clares connotacions negatives, ací l’entenem com els efectes (positius i negatius) en una cultura o individu com a conseqüència d’una modificació en l’entorn cultural. La qüestió és sempre saber com mesurar aquest impacte. Una mesura encertada és rellevant per les conseqüències que se’n desprenen. L’anàlisi del procés des del punt de vista individual al poblacional pot ajudar a elaborar tant polítiques de mobilitat internacional més eficaces (en un nivell macropolític), passant per una intervenció nacional i local més vàlida, com un acostament psicosocial i sanitari més útil. És d’importància vital mantenir en joc tots aquests nivells d’anàlisi si es volen resultats que asseguren el benestar social i individual. D’ací que, tant en la formació com en la intervenció, siguen necessàries dinàmiques interdisciplinàries que unesquen els esforços de la comunitat acadèmica.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Edelia Villarroya. Professora titular del departament de Personalitat, Avaluació i Tractaments Psicològics i directora del Màster Universitari Internacional en Migracions i del doctorat de Mobilitat Humana. Universitat de València.
Enllaços
Array
