15.10.2014 - 06:00
Agustí Mena Fox, seixanta-quatre anys, és de Barberà del Vallés i el nou protagonista de la sèrie ‘Independentistes de l’àrea metropolitana’. Mena ha treballat de mil coses diferents: teixidor, llibreter a la llibreria Alberti de Sabadell, transportista, en un pub, a arts gràfiques… I a hores d’ara, jubilat, escriu ‘El Blog del Andalán‘. Té la casa plena de llibres, inclosos els que ha escrit ell. Militant del PSUC fins l’any 1978, el senyor Mena explica el seu pas a l’independentisme en primera persona.
«Jo visc aquí des del 1958. Vaig arribar a Catalunya a vuit anys provinent d’un poble de Cartagena. Mon pare era mestre de la República. Comunista. Doncs no va poder exercir la seva carrera fins a l’amnistia de final dels anys setanta. T’ho imagines? Mestre, i va haver de treballar a la construcció. Visc a Barberà del Vallès i ara tinc cinc nebodes, totes nascudes aquí. Per tant és normal que voti que sí a la independència. Ara, jo de tota la vida sóc anarquista, no independentista.
El català el vaig aprendre al carrer. Treballava de canoner en una fàbrica tèxtil i per la fàbrica venia un pagès de Puig-reig que no parlava castellà. Li vaig oferir un pacte. Ell m’ensenyava català i jo castellà. Aprendre català m’ha estalviat molts problemes de comprensió. Com deia Gramsci, aprendre dues llengües és aprendre dues cultures.
Jo votaré que sí per una qüestió d’ètica. De fet, lluitem contra el feixisme, d’una manera o d’una altra. L’Espanya del PP a mi em fa va vomitar directament i els socialistes són, com deia mon pare, traïdors a la classe obrera. I és veritat. El PP és la Coca-Cola i el PSOE, la Pepsi. L’altra és que a Madrid em vaig adonar que no entenen res. Ni la gent del PC no entenia la qüestió nacional. No s’ha entès mai, fora d’aquí. Ni ho entenen, ni ho entendran mai. A la ‘corte’ no li importem gens. Per ells, Catalunya és un lloc a explotar. És un cas clar de l’intolerant i la maltractada. Home, com a mínim que deixin decidir!
Entre els meus amics i familiars hi ha de tot, però sí que hi ha independentistes, sí. Aquí a Barberà del Vallès a les darreres eleccions van votar un 10% més de gent, i tots cap a ERC. Doncs això. Normalment no votava, però darrerament voto ERC. Històricament, no hi ha hagut govern més absurd i surrealista que el que tenim aquests darrers anys. Mira, a mi m’agrada molt el triangle de poetes Rimbaud-Baudelaire-Lautréamont. I Lautréamont deia: ‘El bon gust és l’equilibri suprem de totes les facultats.’ Doncs amb la política hem arribat a la cúspide de la mediocritat.
Vaig deixar el PSUC l’any 1978. Érem 40.000 i 25.000 vam marxar. Ara no milito enlloc, no. La política són les mans brutes, que deia Sartre. Jo entre la política i anar amb una noia, me n’anava amb una noia. Ha ha! El desastre va començar el 1978, amb el cafè per a tothom i que es va acceptar Fraga i Martín Villa. Es va acceptar el franquisme. Estem en un món on la mediocritat ha imposat el seu estil i s’accepta.
Jo crec que s’han de fer unes eleccions plebiscitàries. I proclamar la República. Però el poder, que és una cosa sinistra que representa els interessos de l’1% del món, no sé si ens deixarà arribar a la independència. A vegades penso que no arribarem a la independència. Enfangaran, mentiran. Insisteixo, és com un marit maltractador que quan ja no hi té res a fer mata la dona. Una suspensió de l’autonomia la poden fer tranquil·lament.
Aquí es tracta d’arribar a l’honestedat, la justícia i el lliure pensament. Gracián, que era capellà, tenia la ment més oberta que tots els polítics d’ara. Jo crec en la dialèctica sense dogma. I crec que en una Catalunya independent seria més fàcil d’arribar-hi. El català és una persona amb qui es pot parlar, entendre, un ésser dialèctic. I t’ho dic jo que de petit m’havien dit: ‘Vete a tu pueblo, charnego.’ Això serà més fàcil amb gent d’aquí. A la meva època, ‘charnego’ era despectiu, i per això vaig inventar aquest concepte: ‘andalán’ (‘andaluz’ + ‘catalán’). I és el que faig servir al meu bloc.»
