30.09.2014 - 00:00
La primera part del Llibre Blanc de la Transició Nacional de Catalunya, presentat ahir, explica de quina manera Catalunya entrarà en el procés d’independència. Hi fa referència a la forma d’arribar-hi, als passos que cal donar i també a com cal treballar el reconeixement internacional del nou estat. I en aquest sentit dedica les primeres pàgines a definir com el dret d’autodeterminació encaixa en el procés català.
La resposta és que Catalunya hauria d’invocar internacionalment el dret d’autodeterminació com a darrera resposta legal, segons explica en el seu capítol 1.1.4, per a posar remei al continu bloqueig institucional que el govern espanyol fa de l’autonomia pactada a finals dels anys setanta del segle passat. I per a explicar-ho de forma convincent presenta aquest relat, probablement una de les parts més brillants del volum:
‘Després d’haver intentat sistemàticament i sense èxit conciliar la seva personalitat nacional pròpia amb la pertinença a l’Estat espanyol, Catalunya exerceix el dret a l’autodeterminació com a últim recurs o solució per assolir, en primer lloc, el seu ple reconeixement nacional i el nivell d’autogovern al què aspiren els seus ciutadans i, en segon terme, per acabar amb una situació de discriminació fiscal sistemàtica i de des protecció lingüística i cultural.
L’autodeterminació, dirigida a establir una Catalunya sobirana, ha de permetre garantir uns drets polítics i jurídics que el sistema polític espanyol no garanteix (i que no ha garantit de manera continuada, fins i tot després de la transició a la democràcia). Aquesta sobirania no exclou la possibilitat d’establir mecanismes confederals amb Espanya, això sí, en estrictes termes d’igualtat.
Històricament, i quan les circumstàncies polítiques espanyoles ho han permès, Catalunya ha mostrat una voluntat constant d’organitzar-se com a comunitat política diferenciada i de recuperar les seves institucions polítiques i fiscals abolides diverses vegades (anys 1714, 1923 i 1939).
També històricament Catalunya ha intentat combinar aquesta voluntat d’autonomia amb la seva integració a l’Estat espanyol. El tipus de solució utilitzada, federalista o autonomista, que ha variat en funció del període històric i de les forces polítiques que l’han proposat, es correspon amb les solucions habituals fetes servir en diversos països plurinacionals al món, com ara el Canadà, Bèlgica, el Regne Unit o l’Índia. I es remunta com a mínim a mitjan segle XIX, amb els esquemes federatius de la I República espanyola impulsats per polítics catalans.
A la darrera transició democràtica a l’Estat espanyol, la Constitució espanyola (CE) de 1978 va establir mecanismes per concedir una certa autonomia política a Catalunya (i a d’altres territoris i regions de l’Estat espanyol). Tanmateix, com a resultat de l’estratègia de crear un ampli consens per fer possible la transició política i per evitar la confrontació amb aquells sectors socials, polítics i militars que havien col·laborat amb la dictadura i que comptaven amb suports polítics i coactius considerables per amenaçar tot el procés polític del moment, la Constitució es va redactar en termes deliberadament ambigus pel que feia referència a l’organització territorial d’Espanya. Per exemple, l’article 2 CE va fer servir els termes “nacionalitats i regions” per referir-se a les possibles comunitats nacionals de l‘Estat espanyol que volguessin accedir a una certa autonomia política i va reservar el terme “nació” per a Espanya. Els constituents no van enumerar les comunitats autònomes i en cap cas van especificar quines tenien naturalesa de “nacionalitat”. De la mateixa manera, llistava un conjunt de competències mínimes per als governs autonòmics i alhora establia procediments oberts per procedir a la delegació de competències per part del govern central. El text constitucional no va fixar l’estructura del sistema de finançament territorial.
El caràcter obert de la Constitució espanyola o, en altres paraules, la seva naturalesa de “contracte incomplet”, sempre ha fet dependre la seva concreció i desenvolupament de qui controla les institucions fonamentals de l’Estat espanyol (Corts, Executiu i Tribunal Constitucional).
En compliment de les possibilitats obertes per la Constitució, l’any 1979 es va aprovar un Estatut d’autonomia que concedia una certa dosi d’autogovern a Catalunya. Tanmateix, el desplegament de l’Estatut va ser lent i incomplet, en bona mesura dependent de la correlació de forces a les Corts espanyoles i no de l’aplicació estricta dels acords jurídics continguts a l’Estatut mateix.
Com examina amb detall l’“Informe sobre les duplicitats funcionals i organitzatives entre l’Estat i la Generalitat de Catalunya”, emès per l’Institut d’Estudis Autonòmics (IEA), l’Administració central ha continuat intervenint en totes les matèries i poders de la Generalitat, fins i tot aquelles que tenen la naturalesa d’exclusives. Com indica l’informe de l’Institut, “les duplicitats normatives [per part de legislador estatal i autonòmic] es produeixen indistintament i amb la mateixa extensió i intensitat tant en els àmbits en els quals la Generalitat té competències exclusives com en aquells en què les té compartides”.
Per tal de posar remei a aquesta situació d’invasió competencial (i de discriminació fiscal), el Parlament de Catalunya, amb el suport de gairebé el noranta per cent dels diputats, va aprovar un projecte de reforma estatutària l’any 2005. El nou Estatut va tenir per objectiu ampliar les competències de la Generalitat i, sobretot, intentar evitar la invasió d’aquestes competències per part de l’Estat , fent servir un text d’una gran prolixitat i detall, i resoldre un greuge fiscal sistemàtic. Aquell text, però, va ser esmenat considerablement per les Corts espanyoles i, un cop referendat pels ciutadans de Catalunya, novament rebaixat pel Tribunal Constitucional espanyol l’any 2010. La sentència del Tribunal Constitucional no només va desactivar per complet les millores que introduïa l’Estatut pel que fa al reconeixement de la identitat nacional de Catalunya i a la llengua, a les competències –és a dir al poder polític— i al finançament, sinó que a més, tot rebaixant la funció constitucional que havien tingut fins aquell moment els Estatuts, va concloure que les seves disposicions, especialment les relatives a les competències i al finançament, no vinculen jurídicament el legislador estatal, són simples pactes polítics que no limiten la llibertat del legislador de l’Estat a l’hora de delimitar l’abast de les seves competències o de fixar les seves preferències en l’àmbit del finançament.
El procés de reforma estatutària i la sentència del Tribunal Constitucional són la prova més fefaent que Catalunya ha fracassat en el seu intent d’obtenir un reconeixement i un alt grau d’autogovern en un Estat autènticament plurinacional. A més a més, demostren que els ciutadans de Catalunya, com a col·lectiu amb aspiracions territorials pròpies, tenen un caràcter permanent de minoria a Espanya i que no poden esperar obtenir garanties polítiques i jurídiques adequades dins de l’Estat espanyol. Utilitzant mecanismes efectivament democràtics (en el sentit estricte de votacions al si dels diversos poders de l’Estat), la majoria pot en qualsevol moment modificar i reduir les competències de la Generalitat fins a fer-les trivials.
Són exemples concrets de la falta de garanties polítiques del sistema actual: el dèficit fiscal amb Espanya; el volum baix de les inversions públiques de l’Estat i l’incompliment sistemàtic en l’execució dels plans aprovats; el fet que, com a conseqüència del sistema de finançament i de l’acció pressupostària de l’Estat espanyol, es trenqui el principi d’ordinalitat (Catalunya passa, en el període 2000 a 2010, en el rànquing autonòmic de renda per càpita de la 4a posició en PIB per càpita nominal a la 9a en renda familiar disponible per càpita, després de l’acció pressupostària de l’Estat), el rebuig per part de l’estat a negociar un Pacte Fiscal proposat per les forces polítiques catalanes i les decisions dirigides a convertir el català en una llengua progressivament marginal.
Davant d’aquesta realitat, l’única solució possible seria concedir a Catalunya poder per vetar aquelles normes o intervencions espanyoles que perjudiquessin els interessos catalans. Aquest poder de vet és precisament el que es dóna entre estats sobirans. És precisament per assolir-lo que Catalunya ha decidit iniciar, un cop més com a últim recurs per posar remei a una situació intrínsecament injusta, l’actual procés d’autodeterminació.
Aquest procés d’autodeterminació es recolza, en darrer terme, en la voluntat d’una comunitat nacional d’exercir el principi d’autodeterminació reconegut en el dret internacional (com la Carta de les Nacions Unides i els pactes aprovats per aquella organització i esmentats abans) de manera democràtica i pacífica.’
Més informació:
–El Llibre Blanc de la Transició Nacional, la síntesi en pdf
–Les cinc preguntes principals que respon el ‘Llibre blanc de la transició nacional’
