21.07.2014 - 17:30
La triple proposta musical que, amb el nom de ‘Catalan Sounds’, l’Institut Ramon Llull va dur fins al cor de la capital del món, el Central Park de Nova York, va reunir més de quatre mil cinc-centes persones segons l’organització del festival SummerStage. El parc atrau milers de ciutadans i visitants d’arreu del món, que van poder descobrir i gaudir de la vitalitat de la música en català.
El DJ de Banyoles Headbirds va ser l’encarregat d’inaugurar la tarda recordant la importància de la música electrònica catalana amb artistes de primer ordre i un festival insígnia com el Sónar. Mentrestant al ‘backstage’, el director del SumerStage s’interessava per la realitat lingüística i política del país i anunciava que assistiria a la propera edició del festival Barcelona Acció Musical a la recerca de nous talents.
Els Mishima van desplegar el seu robust repertori, insistint amb els temes del darrer treball ‘L’Ansia que cura’ i, sorprenentment, ignorant qualsevol tema en anglès, malgrat tocar als Estats Units. També a Nova York van aparèixer fans absolutament entregats a la poesia ‘mishimesca’, que van demostrar la seva devoció davant d’altres assistents sorpresos que es escoltaven el concert tot fent un pícnic sobre la gespa. Llavors van sorgir les primeres preguntes entre els assistents sobre quina era aquella llengua que no acabaven d’identificar. El president Carabén va desplegar el seu xou interpretatiu i va aprofitar la vista per recordar als catalans novaiorquesos que els esperava el proper 9 de novembre.
A continuacio, el fenomen Txarango va prendre el control absolut. Desenes de fans ja els esperaven amb cartells, samarretes i fins i tot ventalls dissenyats especialment per a l’ocasió. El cantant, Alguer Miquel, es preguntava abans de l’espectacle si el ‘jet lag’ els afectaria. No va ser el cas. La vitalitat de la banda és envejable, i són capaços de contagiar el ritme a qualsevol que se’ls posi per davant. La tempesta dels Txarango va demostrar que és plenament exportable, el públic participava activament de la festa, encara que no haguessin sentit a parlar mai del grup. A banda de reivindicar la lluita del poble català per la seva llibertat, els Txarango tambe van aprofitar per expressar el seu suport al poble palestí davant la invasió israeliana. Durant l’actuació, l’anècdota la va protagonitzar una parella que va fer un petit pilar amb estelada inclòs. Els responsables de seguretat del recinte van obligar-los a descarregar immediatament, probablement amb la por d’una caiguda accidentada en el país de les demandes judicials.
El DJ Headbirds, Mishima i Txarango van tenir el privilegi de tocar en aquest històric concert, però el nostre panorama musical permetria desenes d’altres combinacions tant o més exitoses. Veient els centenars d’assistents botant amb els Txarango sense entendre ni un borrall del que es cantava, sembla impossible que la nostra llengua hagi superat tants obstacles fins a poder sonar damunt d’aquell escenari. La festa va ser una nova victòria sobre les prohibicions i censures franquistes, de les crítiques gratuïtes al rock en català i de tants casos d’autoodi lingüístic que encara arrosseguem. La revolució d’internet ha permès que artistes i públic connectessin sense intermediaris manipuladors, i el resultat ha estat la proliferació de bandes i concerts arreu dels Països Catalans. De la mateixa manera que avui la musica en català sembla haver encarrilat el seu rol protagonista en la musica en viu dins el país, el proper pas natural hauria de ser normalitzar també la seva presencia als circuits internacionals. Tal i com van anar els concerts d’ahir, sembla un objectiu a l’abast.
