05.06.2014 - 06:00
En una de les últimes aportacions al debat, el traductor Joan Sellent s’ha posicionat a favor de Garolera, i està d’acord amb la gran majoria d’exemples que fa servir per il·lustrar i denunciar l’empobriment galopant en què està immers el català que ara es parla i s’escriu, tant en privat com en públic.
Sellent atribueix la col·lisió entre els participants en el debat a una raó generacional. Segons el traductor de Shakespeare, tant ell com Garolera “van aprendre a parlar durant els anys més hostils per a la nostra llengua materna. Uns anys en què, en aquest país, la majoria de la gent pensava en català i cometia unes catalanades descomunals quan es veia obligada a traduir-se a la “lengua del Imperio”. Uns anys en què el catalanoparlant més illetrat s’expressava amb un bagatge de recursos genuïns i amb un control dels pronoms febles (sense saber tan sols què era un pronom, ni feble ni robust) que donaven mil voltes al lamentable engendro que xafa actualment un percentatge tan elevat dels productes de l’escola catalana. Paradoxes de la història”.
L’editor i escriptor Oriol Ponsatí-Murlà, que va ser l’iniciador d’aquest debat, ha respost Sellent amb un article titulat “Nosaltres som els purs, ells ens emmerden”, en què afirma que “Sellent i Garolera viuen als núvols. No deuen haver llegit cap novel·la escrita en català els primers anys del segle XX. Ni cap diari català de les primeres tres dècades del mateix segle. És literalment al·lucinant aquesta evocació irreal d’una arcàdia catalana, d’una època daurada en què fins i tot el més llec en qüestions lingüístiques feia anar els pronoms febles com si fos un Pompeu Fabra”.
Per llegir l’article sencer, fes clic aquí.
