El català que es parla

Garolera, editor de l’obra de Verdaguer i Sagarra, està esgarrifat davant la progressiva degradació de la llengua que percep dia a dia llegint diaris en català i escoltant la ràdio o la televisió. I en el seu article dispara amb molta munició. A Núvol ha encetat un debat en què han participat també Pau Vidal, Oriol Ponsatí-Murià, Roser Atmetlla, Xavier Serrahima, Ignasi Moreta, Meritxell Lavall i Enric Gomà.

Segons Garolera, “el problema no és que els mitjans que s’expressen en català (premsa, ràdio i televisió) ho facin sense aplicar la normativa vigent, sinó que la llengua que fan servir –en les traduccions automàtiques dels diaris bilingües, en les adaptacions al català dels anuncis creats en castellà, i en les transmissions radiofòniques o televisives en directe– mostra un desconeixement de les possibilitats expressives de l’idioma (sobretot de les formes vives i populars) i una clara ignorància dels nivells lingüístics (estàndard, culte, col·loquial…)”.

A l’alarma de Garolera, ha respost de manera contundent Oriol Ponsatí-Murlà, editor de La Ela geminada i professor de filosofia a la UdG, amb un article titulat ‘El català que ara el Garolera ens vol fer parlar’. Referint-se a Garolera, Ponsatí-Murlà adverteix que ara “el Setè de cavalleria de la llengua catalana torna a irrompre en el camp de batalla per frenar la barbàrie dels indis catalans, que enraonen com els dóna la gana i no mostren cap mena de respecte per la llengua de Verdaguer.

“L’apocalíptic té les de perdre d’entrada. Massa mala premsa. La prova és que ni tan sols una persona entenimentada com Oriol Ponsatí-Murlà (a qui no conec personalment però que escriu prou bé per merèixer tot el meu respecte) evita de caure en la temptació de la ironia: el Setè de cavalleria contra els indis bàrbars. Dolents (els filòlegs repressors i eixuts) contra bons (el parlant sempre alegroi que no té culpa de les animalades que diu). Massa fàcil. El ditirambe irònic, reconeguem-ho, fa de bon llegir, però és estèril”, apunta Pau Vidal. 

L’editor de Fragmenta, Ignasi Moreta, també ha respost Ponsatí-Morlà amb Nou aforismes lingüístics, en què posa les coses al seu lloc amb una brevetat encomiable. “La bel·ligerància d’un text polèmic ha de correspondre a la càrrega de profunditat dels arguments que conté. Discutir tan sols sis dels centenars d’exemples adduïts per Garolera no justifica una filípica. Parturient montes…”, diu Ignasi Moreta.

Enric Gomà ha respost tot just avui l’article de Garolera obrint el compàs, amb un article titulat Degradadets i alegrets. Segons Gomà, “Garolera se centra en el català elèctric, que reuneix l’imprès, l’herzià i l’electrònic, i no pas en el català dental (aquell en què pots apreciar la dentadura del teu interlocutor mentre enraona i que, si bades, et pot deixar esquitxat de capellans). Però alhora ens il·lustra en com el català elèctric influeix en el dental.”

L’escriptora i professora Roser Ametlla expressa amb preocupació que els seus alumnes “pertanyen a la generació dels ningun, dels això olora bé i dels es fica contenta. Ells són el futur. Un futur que diu coses com aquestes (i moltes d’altres) quan s’expressa en la “llengua vehicular”. Tot i que això tampoc no passi gaire sovint perquè la seva llengua –diguem-ne– de ‘relació social’ és el castellà”.

“Si deixem de banda el goig artístic que ens suposa, una de les majors satisfaccions de llegir les obres (i les traduccions) dels autors que ara voregen o superen per poc la quarantena és comprovar com amb quina naturalitat i autenticitat flueix la nostra llengua entre les seves mans. Mentre els que han viscut la repressió cultural franquista segueixen —seguim— (massa) preocupats per evitar caure en cap dels dos extrems de la balança (el botiflerisme lingüista servil i el classicisme engavanyador), els autors d’avui fan el que han de fer: s’alliberen d’una responsabilitat que no els pertoca, que ha llastat més del compte tants i tants autors catalans, i es dediquen a escriure; i, escrivint tan bé com poden, fan avançar la llengua”, explica en el seu article Xavier Serrahima.

Finalment Meritxell Lavall, filòloga, a l’article Llengua i cultura apunta que “la llengua catalana està estretament lligada a la cultura catalana. Una es nodreix de l’altra. Això significa que si ens carreguem el català, per la mandra de fer-ne aprendre l’ús correcte als seus parlants, provocarem la desaparició de l’altra”.

Podeu continuar llegint aquí.