Etnobotànica infantil mengívola

L’abandonament del món rural i el trencament de la transmissió oral intergeneracional han creat una separació amb aquell món, tant física com emotiva i afectiva. Fins el punt que els joves que hi romanen han perdut les plantes silvestres com a referent cultural, com a part de l’imaginari col·lectiu generador de coneixement, i difícilment les identifiquen com a fonts grates i gratuïtes d’aliment, jocs, rituals o evocacions simbòliques. Des de mitjan segle passat assistim a una mena de buidatge progressiu en la memòria col·lectiva d’allò que anomenem etnobotànica infantil: les rela­cions amb les plantes pròpies de la infància i l’adolescència i que no es tornen a tindre quan ens fem adults. I quan aconseguim rescatar dels reservoris més profunds de la memòria les ancestrals relacions que vam tindre amb les plantes ens adonem que l’etnobotànica infantil pràcticament s’ha perdut. Una etnobotànica polifacètica que comprenia de menjars a jocs, d’instruments cinegètics a musicals, de rituals de trànsit entre etapes vitals a la confecció manual d’ornaments.

Tot i això, en tractar-se d’una fase i no d’una situació permanent, poca gent ha analitzat els propis comportaments etnobotànics, la qual cosa planteja un problema metodològic: es pot estudiar ara una etnobotànica infantil, amb xiquets d’avui dia? Malgrat que la resposta és negativa, encara podem trobar informants, que paradoxalment som nosaltres mateixos, la nostra generació, potser la darrera etnobotànicament activa. I en intentar fixar aquests records per llegar-los al futur hem d’advertir que els testimonis que oferirem aniran carregats de components emotius situats en el llindar de la nostàlgia per la pèrdua d’un món idealitzat com a edènic, el de la infància.

De menges infantils

En el món europeu occidental dels darrers trenta anys, les diferents etapes de la vida han tingut cobertes les necessitats alimentàries. Els aliments, a més, vénen convenientment seleccionats, controlats, envasats, etiquetats i agradablement presentats. Però no sempre ha estat així. En èpoques passades eren freqüents els casos de penúria fins l’extrem de la fam, i la relació amb les plantes silvestres va assolir en el món rural importància per als adults i, més encara, per a la gent menuda. 

De fet, tot allò susceptible de ser menjat, rosegat, llepat, mastegat, xuplat, engolit… tot ha estat tastat pels xiquets. D’una forma o d’una altra, l’ull viu del xiquet famolenc, els dits precisos de l’infant mancat de complements dietètics, les fortes barres àvides de motius per activar-se o l’atrevida inconsciència esperonada per la remor dels budells han sabut trobar en el món vegetal uns recursos el balanç energètic dels quals no s’aconsellaria per als adults. Moure un cos gran per aconseguir uns grams de polpa d’un fruit menut o poc accessible pot ser ineficient i presentar una despesa energètica prohibitiva; per contra, el mateix fruit pot aportar suficient energia a un cos menut i en creixement i que necessita alhora una diversitat de components que la sovint avorrida dieta d’un adult difícilment aporta.

Pot fer goig retrobar-nos, ja de majors, amb alguns dels sabors que poblaren el nostre univers palatal, gustatiu i aromàtic. Un univers que es nodria de fams atàviques estimuladores de l’accés a fruits i llavors menys­tinguts pels adults; i també a inflorescències, pètals i nèctars de determinades flors; i a arrels, rizomes i bulbs; i tiges, gal·les i exsudats. Estudiar la relació de la infància i la primera joventut amb les plantes té en el vessant gastronòmic un capítol fonamental. Però gastronòmic no vol dir tan sols nutricional, ja que a més del valor quimicocalòric i de l’aportació de molècules essencials no és gens menystenible el component llépol de la satisfacció plaent, de la gènesi d’endorfines i de la vinculació afectivosentimental amb un entorn subministrador d’atractius organolèptics. Per això, més que de gastronomia, hauríem de parlar de ‘gastrosofia’: dels sabers, sentiments i plaers associats a allò que es menja; de la manera com s’han fet servir aquests aliments al llarg del temps i l’espai; de les causes bioquímiques i fisiològiques subjacents; i de les fonts literàries i pictòriques implicades.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Daniel Climent Giner. Catedràtic de Secundària de Ciències de la Natura. IES Badia del Baver (Alacant).
Carles Martín Cantarino. Professor Titular d’Ecologia del departament de Ciències del Mar i Biologia Aplicada. Universitat d’Alacant.
Emili Laguna Lumbreras. Cap de Secció de Protecció dels Recursos Naturals. Centre per a la Investigació i Experimentació Forestal – Servei de Vida Silvestre (Quart de Poblet).

Enllaços
Array