09.04.2014 - 15:37
‘Volia que aquestes dones ocupessin el lloc que els pertoca; elles hi eren i feien una feina igual que els homes’. Sílvia Espinosa es refereix a les primeres locutores de ràdio de Catalunya, dones que van començar a despuntar des dels inicis del mitjà de comunicació, als anys 20 del segle passat. La seva contribució a divulgar aquesta presència femenina té forma de llibre: ‘Dones de ràdio. Les primeres locutores de Catalunya‘ (Albertí, 2014). Es tracta de la ‘vessant humana’ de la tesi doctoral d’Espinosa: ‘Les dones de ràdio a Catalunya (1924-1942)’. L’autora desenterra un passatge de la nostra història poc conegut i constata que la ràdio ‘mai ha estat un mitjà aliè a la dona’.
Explica que tot va començar quan treballava a la Cadena SER de Lleida i un company li va fer arribar el contacte de qui havia estat la primera locutora de Ràdio Lleida, Maria Teresa, que aleshores tenia 102 anys. L’autora va contactar amb ella però aquella conversa no va ser suficient. ‘Vaig veure que pràcticament no hi havia documentació sobre ella. Em vaig quedar estupefacta: s’havia reconstruït la història de la ràdio amb base a documentació de l’època franquista, i per tant tot allò anterior havia estat tapat’.
Allò va despertar la seva curiositat i va propiciar que comencés la seva tesi doctoral per indagar sobre altres possibles casos. Així va dedicar 5 anys a fer un treball de camp que li va servir per confirmar que, efectivament, ‘hi va haver més senyores que van treballar a la ràdio abans, durant i després de la Segona República’. La publicació del llibre ‘Dones de ràdio. Les primeres locutores de Catalunya’ va ser una proposta de l’editorial Albertí per divulgar la vessant més testimonial de la investigació d’Espinosa. Per això aquest títol se centra en els trets biogràfics de les locutores radiofòniques del període estudiat, entre 1924 a 1942.
Dones i ràdio, una relació ininterrompuda
Sílvia Espinosa sosté que la ràdio mai ha estat un mitjà aliè a les dones. Ho diu amb la convicció de qui ha estudiat a fons la qüestió. De fet, si una cosa ve a demostrar la seva tesi i el seu llibre, és que ni el Franquisme va fer desaparèixer del tot la veu femenina d’aquest mitjà. La seva investigació va des dels inicis de la ràdio, passant pel període de la Segona República, i s’endinsa en els tres primers anys del Franquisme.
La periodista destaca la ‘normalitat’ amb què la dona es va incorporar a la ràdio en un context en què la projecció pública del gènere femení era encara escassa. ‘A nosaltres ens sembla estrany, però quan Ràdio Barcelona va començar les seves emissions va imitar el què feia la BBC, on hi havia moltes locutores’, recorda. A més, en aquell temps, la programació es concentrava en les hores que les dones eren més a casa i aquest fet va facilitar que les emissores contractessin veus femenines.
