10.04.2014 - 10:30
“Una vida més cooperativa, en relació més plena amb la natura i les persones”. Aquest és l’objectiu del grup de deu adults i vuit infants units sota projecte Repoblar Esblada i d’aquesta manera l’explica Anna Tusell, una de les seves integrants. Desitgen comprar el terreny, reconstruir el nucli urbà d’Esblada (Alt Camp, Tarragona) i promoure-hi un projecte de vida comunitària, alternativa i sostenible.
La iniciativa havia estat engegada per dues de les sis famílies que actualment formen el nucli, les quals cercaven un espai on desenvolupar, a petita escala, un propòsit similar. Ara bé, topar amb aquest llogaret abandonat i en venda de l’Alt Camp va suposar la possibilitat de fer créixer el projecte. El poblet permetria acollir, un cop reedificat, entre 14 i 20 famílies.
En aquesta mateixa comarca s’hi troba Verdakoro, que es defineixen com a ‘grup-llavor’. Cinc adults i dos nens viuen en comunitat en una masia de lloguer al Pla de Manlleu (Aiguamurcia) cercant gent que se’ls sumi i un espai on cocrear el seu projecte. El seu dia a dia, però, ja serveix com a projecció del model que implementaran: treballant als horts, fent llenya, cuidant de gallines, ajudant als nens en la seva educació, etc.
Curiosament, i malgrat no es coneixen, només 20 km separen tots dos projectes. En el seu discurs ressona una idea comuna, la de formular un patró de vida basat en la comunitat i la sostenibilitat. Aquesta idea, lluny de ser menor, cada cop es troba en més iniciatives arreu de Catalunya, les quals funcionen com a laboratoris, com a camp de proves, d’un sistema alternatiu que es demostra factible. I en el rerefons de tots aquests projectes apareix un concepte, el d’ecovila, que els integra.
Una idea, molts camins
Segons la Xarxa Global d’Ecoviles (GEN), “una ecovila és una comunitat tradicional o intencional que, mitjançant processos participatius locals, integra de forma holística les dimensions ecològiques, econòmiques, socials i culturals de la sostenibilitat amb la finalitat de regenerar l’entorn social i natural”. A Catalunya existeixen diversos projectes, més o menys desenvolupats, més o menys definits, que tot i no respondre a la totalitat del que la GEN entén per ‘ecovila’, poden incloure’s-hi o considerar-se com a tals.
Són molts els matisos que les diferencien: en algunes domina l’element ecològic, en d’altres l’ecoemocional o espiritual; en algunes es planteja la propietat compartida, en d’altres privada; i unes prenen decisions en comissió i altres en assemblea. Però el matís més important probablement sigui que algunes, tot i tenir cabuda dins la definició de la GEN, no es consideren a elles mateixes ecoviles.
L’ecovila en exemples
KanAwen és un projecte en construcció d’una ecovila a la Vall de Biert, a 15 km de Girona. Tenen previstes 280 hectàrees per al seu assentament, que els permetran ser capaços de gaudir “de l’entorn rural i dur a terme un projecte ecològic i autosostenible”. La gent que forma part d’aquesta iniciativa, explica Jordi Orús, un dels seus membres, es va unir “per la necessitat d’un canvi profund, de promoure una forma de vida més conscient, amb contacte amb la naturalesa, vivint amb comunitat de forma social, ecològica i econòmicament sostenible, des d’un propòsit de creixement espiritual, tant personal com col·lectiu”.
Can Cases és un projecte similar. Va néixer ara fa deu anys després d’una conferència d’Irene Goikolea a Barcelona, on va explicar el seu treball i el seu projecte, Amalurra. Tal com expliquen, “les idees que va transmetre van ressonar dins dels qui avui formen part de Can Cases” i “partint de les emocions que ens va despertar” van impulsar un primer pas, una primera trobada i els va néixer el desig d’anar més enllà.
D’aquesta forma va néixer Can Cases, una finca que van decidir comprar l’any 2005. Actualment només hi viu una família, però les 15 persones que integren el projecte tenen previst traslladar-s’hi en un futur. De moment, s’hi reuneixen els caps de setmana, però el seu objectiu final és “la vida en comunitat, practicant l’ecologia emocional, treballant sota bases ecològiques i fomentant les relacions socials, per créixer cada dia més gràcies al contacte amb els altres”.
Un pèl diferent a aquestes és La Base, un projecte molt més desenvolupat i una realitat d’ecovila a Catalunya. Es tracta d’una petita comunitat d’11 membres, bona part família entre ells que viuen a l’Alt Empordà. Porten 12 anys desenvolupant el seu projecte, que consisteix en transformar un petit aeròdrom particular en un centre on divulgar temes de sostenibilitat, creativitat i comunitats. Alfonso Flaquer explica que no els arriba cap servei municipal, així que s’ho gestionen tot ells: “Tenim llum solar i un generador eòlic, horts de permacultura, construccions de bales de palla i sacs de terra, cuina solar….”.
A més, fan cursos i xerrades i dissenyen projectes originals, com la Incubadora d’Ecoviles, un servei de tutoria i mentoria per a noves iniciatives comunitàries o ecovillanes. Actualment, La Base és el màxim exponent de les ecoviles a Catalunya i un model per a totes aquelles que estan naixent i integrant-se, com ells, a la Red Ibérica de Ecoaldeas (RIE).
No s’hi consideren, però són ecoviles?
‘La Vall de Can Masdeu’, és moltes coses: un símbol de l’ocupació, un acte de desobediència al món capitalista i urbà, una proposta de cooperació col·lectiva i convivència als peus de Collserola o una xarxa de projectes. Però és també una ecovila.
La comunitat que hi viu des de 2001 hi practica l’agricultura ecològica aprofitant els propis recursos (compost, adob, restes vegetals), celebra assemblees, practica el treball col·lectiu, i basa la seva activitat en l’autogestió. Per això, als horts de la casa conreen bona part de les hortalisses i fruites que mengen durant tot l’any. També produeixen ous, mel o cervesa, es fan el pa i intercanvien jornals a canvi de fruita i oli d’oliva amb petites productores ubicades a les comarques veïnes. Canalitzen l’aigua des de les deus de la vall i depuren les aigües. En definitiva, desenvolupen tot tipus d’invents, sistemes organitzatius i mètodes de producció pensats per minimitzar el seu impacte social i ecològic.
A aquesta s’hi pot sumar Cal Cases, una cooperativa d’habitatges de cessió d’ús situada a Santa Maria d’Oló, on la cooperativa és propietària de la masia i els residents tenen el dret a l’ús dels diferents habitatges. La seva comunitat està formada per 31 persones, de procedència urbana principalment. Des de l’any 2007 estan construint un projecte, tant materialment com espiritualment de vida col·lectiva que vol dur a la pràctica i transmetre un model de vida diferent al model imperant: més autònom, autogestionat i autosuficient. De fet, aquesta iniciativa ha influenciat el projecte naixent d’Esblada.
Així doncs, Catalunya és encara un terreny força inexpert en el camp de les ecoviles, però on sens dubte tenen cabuda. A la mitja dotzena de projectes integrats a la RIE, alguns en construcció i d’altres ja assentats, s’hi sumen altres petites iniciatives amb objectius i finalitats similars però que no s’autoanomenen ecoviles. Deixant el concepte d’ecovila a part, l’alternativa a la ciutat, el plantejament ecològic i l’autogestió semblen prendre cada vegada més força.
