Rocío Martínez Sampere: ‘No sóc independentista, però tampoc no sóc anti’

La primera volta de les primàries obertes del PSC per a escollir el cap de llista de les eleccions municipals de Barcelona es fa dissabte. Una de les candidates és Rocío Martínez Sampere, diputada al parlament, que va deixar l’executiva del partit en disconformitat amb la línia presa per l’aparell. Martínez Sampere es mostra segura de les possibilitats en aquesta competició amb uns oponents que respecta i amb qui té bona relació. Presenta un projecte que combina visió de ciutat, mesures concretes i quantificades, perfil personal i lideratge, visió política del PSC i una proposta de canvi de la manera de fer política.

—Què és una batllessa amb ‘garantia de devolució’?
—Sempre explico que en aquestes primàries hem de dirimir sobre una combinació de cinc factors: visió de ciutat, mesures concretes i quantificades, perfil personal i lideratge, visió política del PSC i manera de fer política. Molta gent ens en parla, d’això últim, de la falta de credibilitat dels polítics. Les primàries obertes ja són un exercici molt similar al que podrien ser unes llistes obertes. Però no n’hi ha prou per a desfer l’enorme distància que separa els representants dels representats. La gent demana més gestos. Et poso alguns exemples i després responc sobre la garantia de devolució.

—Endavant…
—La gent demana més gestos i, per exemple, jo no explico que els elefants són de color rosa. No prometo solucionar totes les desigualtats i la crisi. Si no puc prometre, no prometo. Hi ha una demanda de certes polítiques. I si no fem un pas més enllà de les promeses, fracassem. En Collboni ha promès llistes cremallera [paritàries]. Vam tancar l’últim congrés del PSC amb el compromís d’una executiva paritària, però qui pren les decisions? Lucena, Iceta, Navarro, Collboni, Balmón… És a dir, queda molt camí per fer. El compromís ha d’anar més enllà de fer promeses com aquesta. Passa això mateix amb la limitació de mandats. I amb això responc sobre la ‘garantia de devolució’. La gent demana que no ens eternitzem en els càrrecs públics. Però limitar els mandats per a fer-ho malament no serveix de res i és una fórmula de cara a la galeria. Jo m’exigeixo de ser una batllessa amb garantia de devolució. M’imposo uns indicadors de pobresa, educació i activitat econòmica –que caldrà elaborar correctament– i, si no els compleixo, ja no em tornaré a presentar a un nou mandat. Aquest és un gest que va més enllà per donar credibilitat a la política.

—Es tracta d’incloure l’eficiència en la gestió política?
—No ben bé. És eficiència, però també regeneració de l’activitat política. Si dius a la gent que vols una ciutat justa, igualitària i a mil meravelles, et pots quedar tan fresc. El fet important és donar credibilitat i crear la confiança necessària. I això s’ha de guanyar amb compromisos concrets.

—Quin és el canvi més urgent que necessita Barcelona?
—Hi ha urgències de present molt evidents: canviar les condicions mínimes de dignitat… Els nens amb beques de menjador, sense sostre… Cal treballar amb detall barri a barri. És una feina minuciosa que cal encarar amb urgència i proximitat. Em sembla que podem dir en veu alta que tenim prou diners i prou recursos per a poder-ho fer. Una altra cosa que no és urgent però que es pot fer des del primer dia és de retornar a una Barcelona que lideri. Que torni a tenir veu pròpia davant Catalunya, Europa i el món. No és una urgència de les persones, però sí que ho és per les necessitats de la ciutat a termini mitjà.

—N’esteu satisfeta de com van les primàries?
—Tinc la impressió que els ciutadans saben que hi ha unes primàries, però no són conscients que poden participar-hi. Caldria fer més esforç de comunicació i més pedagogia sobre això que fem. No és cap crítica, sinó una constatació.

—Temeu que el vot d’independentistes no militants decanti la votació?
—No em preocupa gens. Són unes primàries obertes. No tan sols em sembla correcte, sinó convenient que gent de fora del partit, que no són militants ni simpatitzants, puguin participar-hi. No em sembla correcte que hi hagi un intent organitzat –sigui independentista o del color que sigui– d’anar a votar un candidat amb intencions alienes a la seva idoneïtat com a batlle potencial. Si la gent s’organitza per votar un candidat perquè pensa que és el batlle que necessita Barcelona i que vol acabar votant, endavant. Si es fa per fer mal a algú o al partit, no em sembla bé. En resum, si és de suport real, ho trobo perfecte. Si no, es perverteix el sentit de les primàries.

—Us presenteu com la candidata ‘de síntesi’. És fàcil de fer aquesta síntesi en un moment com el que travessa el país? Es poden combinar discursos a vegades contradictoris sobre els objectius més importants del país?
—És molt complicat. Però no podem entendre la discrepància dins el partit tan sols en termes nacionals. Jo vull representar la síntesi de la ciutat, no del partit. La síntesi territorial, entre local i global, entre l’interès social i econòmic, entre lideratge de proximitat i projecció més enllà, etc. És aquesta síntesi, que m’interessa. I tan sols es podrà tornar a representar, com a mínim, amb allò que encara ens queda al PSC. A partir d’aquí, haurem d’anar a cercar tot allò que ens falta i que hem deixat de representar. Si de la situació actual en sortim amb tan sols una part del PSC, refer aquest projecte de síntesi serà molt difícil, pràcticament impossible. No parlo de representar tothom amb un pacte de silenci. El PSC necessita un canvi de rumb en moltes coses. A banda la qüestió nacional, vivim una crisi de projecte social, econòmic, democràtic… El mínim que podem fer ara és sumar els qui encara hi som per poder tornar a sumar els de fora.

—Heu conservat l’escó al parlament a diferència de Collboni. Hom pot pensar que voleu teniu un coixí si la cosa no va bé.
—Aquesta pregunta la podries fer a qualsevol dels batlles que són diputats al parlament: Núria Parlón, Oriol Junqueras… En el moment que vivim, penso que és important de portar la veu dels municipis al parlament i parlar també dels problemes que afecten Catalunya. Ara, si em preguntes si estic d’acord a guanyar dos sous, ja et puc dir que no. I que jo no ho faré. Si veiés que tinc més feina de la que puc fer, aleshores prendré una decisió. Però ara no és així. L’argument de Jaume Collboni va ser que es volia centrar en Barcelona. Si jo veiés que no puc fer totes dues coses, no les faria. El dia que pensi que no les puc fer, no les faré. Mentre pugui, penso que és important de tenir veu a Catalunya.

—Què votareu el 9 de novembre a la consulta?
—Si es fa la consulta legitimada, votaré. I votaré canvi de l’estatus actual, això ho tinc claríssim. Però penso que és convenient dir no a la ruptura. Des d’una posició autocèntrica. És la solució més convenient per al nostre país.

—Us fa por la independència?
—No! Com vols que em faci por? No em fa gens de por. No sóc independentista, però tampoc no sóc anti, en el sentit de témer-la. Si no vull votar per una ruptura és perquè penso que no és la sortida més convenient per a la cohesió civil, per a gestionar la interdependència… Crec que és més convenient de no fer cap ruptura.

—I quina és l’alternativa? Els polítics esteu obligats a oferir solucions reals. Fora d’elucubracions teòriques, no hi ha cap alternativa real sobre la taula. Què fem? Ens quedem com fins ara?
—Jo no defenso que ens quedem com ara. Hi ha d’haver un canvi. Algunes coses essencials, com el reconeixement o un millor repartiment del poder, han de canviar. Quan parlen de descentralització tan sols parlen de competències i despeses, i cal parlar de repartiment del poder. Si em demanes si canviar aquestes coses és fàcil i ràpid, ja sé que no. Però és possible.

—Voleu dir que és realista això que dieu?
—És possible. Sí que serà difícil. Però tu penses que la independència unilateral i sense pacte és fàcil? Hom defineix el seu projecte polític per la conveniència d’allò que creu en relació amb els ciutadans que vol representar.

—Quan una majoria del país vol canviar la situació actual i no ho pot fer dins l’estat espanyol perquè s’ha demostrat una vegada i altra…
—Però què em dius? Que m’he de fer independentista per cansament?

—Hi ha molta gent que ho ha fet.
—En negatiu? No crec que es pugui construir un país per la via del cansament. Difícil? Sí que ho és l’alternativa, però també ho és la independència. I hem de recordar que hem sortit de situacions encara més complicades. Ara que s’ha mort Adolfo Suárez, quanta gent devia pensar que tot allò que es va fer era impossible? És clar que és difícil. Tot és difícil. Però ha de ser possible. El futur col·lectiu sempre ha de tenir un escenari… Si no, on seríem? Hi ha coses més fàcils que unes altres. Això és clar.

—Entesos. Canviem de tema. Com veieu la proposta dels crítics de crear una marca blanca per a les municipals?
—Em fas definir sobre una cosa que caldrà veure com es concreta finalment. Però de marques blanques, com ‘Progrés Municipal’, ja se n’han fet servir moltes vegades. És imprescindible de facilitar la participació a un espai que havia representat el socialisme i que l’ha de tornar a representar. Com es concreta això? Si amb una marca o un logo diferent, més gran o més petit, és una qüestió de què caldrà parlar i resoldre. Però em preocupa més que el projecte polític sigui el que pugui tornar a representar aquest espai.

—Quina és la raó principal per a votar-vos dissabte?
—Ho comentava abans. És com un còctel. Si hi poses massa llimona, pot quedar desequilibrat. Jo presento aquesta síntesi, aquells cinc factors que dèiem al començament. Penso que la combinació que presento és l’adequada per a disputar la batllia a Xavier Trias. La meva proposta és de tornar a construir un projecte amb vocació majoritària i de govern.

—Si no us presentéssiu, quin candidat votaríeu?
—Si cregués que havia de donar suport a algun dels meus oponents –a qui respecto i amb qui tinc molt bona relació personal–, ja ho hauria fet i no m’hauria presentat.

—Voleu dir que no votaríeu si no fóssiu candidata?
—No. Vull dir que si cregués que un d’ells té la combinació adequada per tornar a guanyar la majoria a Barcelona, m’hauria afegit a la seva candidatura. No m’hauria presentat jo.

—No us imagino sense donar suport a algun candidat si no us haguéssiu presentat.
—És que és un escenari fictici. El cas és que m’he presentat.