23.03.2014 - 19:00
Corrandes, cant d’estil, garrotins, jotes, nyacres, cançó de pandero… La cançó improvisada –la glosa– s’estén pels Països Catalans, i d’uns anys ençà ha revifat. Recuperada per gent jove amb ganes de passar-se-la bé, se’n fan mostres i concursos prou multitudinaris ací i allà, i ha arribat fins i tot a escoles d’infantil i secundària i cursos d’estiu. Un dels actes que ja és marcat de color vermell a l’agenda és les ‘Dotze hores de cançó improvisada’, que ja fa set anys que s’organitza. És itinerant i aquest dissabte arriba a Sabadell després d’haver passat per Palma, Ferreries, Berga, València i Manacor. Caterina Canyelles –juntament amb en Titot– va organitzar el primer ‘Dotze hores’ i també s’ha encarregat de fer arribar l’art de glosar als seus alumnes d’institut.
—D’on ens ve la tradició de la cançó improvisada?
—És una part intrínseca de la cultura popular, d’abans d’escriure i tot. I de tot arreu, més enllà dels Països Catalans. Estat espanyol, Amèrica Llatina, la Mediterrània… Si ens centram en els Països Catalans, hi ha hagut un equilibri entre els llocs on es va mantenir la tradició i on es va perdre. Es va mantenir a Mallorca, a Menorca, a València i al Principat (sobretot a Tortosa i Folgueroles). Però, després de quaranta anys de dictadura, allà on es va mantenir viva no podia ser irònica ni parlar de moltes coses. Només podia parlar de pit i cuixa, fer riure, ser el bufó del poder. Les noves generacions ho trobaven caspós, això, i ho van rebutjar. És a dir, que hi ha una generació que ho ha viscut i ho coneix, però que no li agrada. Fins que arriba tot de gent que no ho ha viscut, però que ho ha conegut per una altra banda, i que ho troba fascinant, sense aquesta càrrega rònega. Això fa que als territoris on s’havia conservat, la nova gent ho vegi amb ulls nets i ho recuperi. A Mallorca, Menorca, les terres de l’Ebre i la Catalunya nova hi ha tot un seguit de gent que viu la glosa, en gaudeix i la reinventa com allò que ens agrada que sigui: una manera de generar discurs, de passar-ho bé i de riure.
—N’hi ha hagut una recuperació, doncs?
—Sí, però crec que sense cap intenció de recuperar res, sinó de gaudir. Jo crec que no hi ha cap sentiment antropològic ni etnomusicològic. Potser sí que ara, passats quinze anys, hi ha gent que ho vol estudiar des d’aquest punt de vista, però qui ho va recuperar no ho va recuperar amb intenció de fer-ne cap estudi. És simplement que ho veus, et fascina, intentes reproduir-ho i et passes anys que només penses a voler-ho fer.
—Però s’ha de tenir un do, per a glosar…
—No. És només parlar. Si tens gràcia parlant, tendràs gràcia glosant. I si no tens gràcia parlant, per molt que t’hi esforcis tampoc no en tendràs glosant. El do, per mi, no és de fer-ho amb una mètrica i una rima, sinó que tenguis alguna cosa a dir. Es tracta, més aviat, si ets divertit i irònic i si tens missatge. Tant la Salut Pastor com en Roc Casagran com jo fem feina de professors d’institut, i com que quan tens una passió intentes transmetre-la, tots tres hem acabat transmetent la glosa a l’aula. Tenc alumnes de segon d’ESO a qui els faig una assignatura optativa, ‘Improvisem i rimem’, i en tres mesos acaben essent els reis del mambo!
—És una manera, també, d’estendre la glosa i fer-la arribar a les noves generacions. De quines altres maneres es pot fer?
—Jo crec que la millor manera de difondre-ho és el boca-orella. El fet de no necessitar cap escenari per a cantar fa que un dia estiguis assegut en un bar i comencis a cantar. Qui tens devora ho sent, al·lucina, s’hi afegeix, ho explica, troba un cartell, cerca a la web de Cor de Carxofa quina és la trobada següent, hi va… És com una taca d’oli. Ara mateix crec que hi ha poques festes majors a Catalunya que en un moment o un altre no facin cançó improvisada.
—I al País Valencià?
—S’hi va seguir la tradició, però va quedar una mica ‘casposeta’. Allà la glosa té una especialització. Qui canta, canta molt bé i només canta, i qui pensa, pensa molt bé i només pensa. Va passar que només hi van quedar dos o tres versadors, tot i que hi havia més cantadors. Ara un dels noms més destacats és el de Josemi Sánchez.
—I a Mallorca, el de Mateu Xurí…
—Ha trencat esquemes. És un privilegiat, i som privilegiats els qui en podem gaudir.
Dotze hores de glosa a Sabadell
Dissabte Sabadell serà el rovell de l’ou de la cançó improvisada durant dotze hores seguides. La jornada començarà al punt de migdia al centre de la ciutat, amb una mostra dels millors glosadors del país. Mentre duri el vermut, hi haurà representants de Mallorca, Menorca, València, les terres de l’Ebre i la resta del Principat que faran glosa mallorquina, menorquina, albades, nyacres, corrandes, garrotins i jotes. Després hi ha previst un dinar i, tot seguit, una sobretaula improvisada, amb el corrandista Carolino. Havent dinat, serà el moment del ‘correglosa’: acompanyats d’una xaranga, els glosadors aniran fent parades i oferiran mostres de cant improvisat dels diversos territoris dels Països Catalans. La jornada s’acabarà amb un sopar i un final de festa. Glosant, és clar.
Per anar fent boca, aquests dies a la xarxa han publicat vídeos de promoció de les ‘Dotze hores’:
