17.03.2014 - 20:22
Carme-Laura Gil, consellera d’Ensenyament en l’últim govern de Jordi Pujol, ha demanat la separació de Convergència i Unió: ‘CiU ja no existeix. No cal ni plorar-la ni enyorar-la, tampoc blasmar-la. Ha estat l’eina electoral útil de tres dècades de la història política; no ho és ja. La societat catalana no és la mateixa d’abans i no vol ésser com abans. Només la dèbil força d’UDC sosté CiU; si CDC vol enlairar-se cal que deixi anar el llast que li entorpeix el vol.’ Carme-Laura Gil ha escrit aquests mots en un apuntament del seu bloc de +VilaWeb.
L’ex-consellera, que sempre ha estat molt crítica amb Josep Antoni Duran i Lleida i la direcció d’Unió, es demana quina és la força real del partit demòcrata-cristià: ‘On rau la força d’UDC? Quina és la intensitat de la influència d’UDC que obliga CDC a fer tota mena d’equilibris que fan trontollar la confiança que Artur Mas mereix? Per què CDC, que és el conjunt dels seus molts afiliats i votants convençuts, ha de sentir el pes d’un llast amb diferències, algunes antinòmiques, de model de societat, comportaments i futur nacional?’
Continua: ‘Per què Artur Mas tolera les crítiques emmascarades o explícites d’en Duran, la seva pressió contínua en assumptes petits o afers importants? Quina és la força d’UDC que només és visible per la recerca de protagonisme del seu secretari general i les atzagaiades d’alguns dirigents-logístics de CDC?’
I es respon: ‘La força d’UDC és el temor, la por persistent de CDC de perdre uns vots, ara a les eleccions europees, d’aquí a un any i tres mesos a les locals. I aquest temor és la feblesa de CDC que la incapacita per a prendre la decisió necessària i urgent de desfer la coalició amb UDC.’
Segons Carme-Laura Gil, ‘CiU és una eina electoral del passat’. I rebla: ‘CiU és una rèmora del passat, un invent rovellat i inútil; la seva persistència és l’obstacle per al canvi definitiu ja iniciat de CDC, la consolidació d’una nova socialdemocràcia catalana, i alhora per a la renovació de la democràcia cristina per a ocupar l’ampli espai, avui desolat, d’una dreta catalana desacomplexada.’
