Ramon Tremosa: ‘A Europa, els qui estan nerviosos són els espanyols’

  • Entrevista a l'eurodiputat i candidat de CiU a les eleccions europees · Hi parla de la renúncia de Sedó, el punt programàtic comú, el control de l'activitat dels diputats i l'estat d'opinió de les institucions europees sobre la independència de Catalunya

VilaWeb
Pere Cardús i Cardellach
04.03.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’economista Ramon Tremosa repetirà de candidat de CiU a les eleccions europees del 25 de maig. Ha passat cinc anys frenètics treballant en comissions, en la redacció d’informes, en negociacions amb comissaris i fent de portaveu del procés sobiranista a Brussel·les. Tremosa ha estat un dels eurodiputats més actius d’aquesta legislatura i es mostra satisfet del balanç que en pot fer. Ahir, el comitè executiu de CDC en va aprovar la candidatura per a unes eleccions que concorrerà al costat d’Unió, el PNB, Coalició Canària i Compromís per Galícia. La confirmació de Tremosa arriba una setmana després de la renúncia de Salvador Sedó, l’eurodiputat d’Unió. En aquesta entrevista, li demanem sobre el seu paper en aquesta retirada, les raons per haver acceptat de continuar a Europa, el seu parer sobre la llista única i el punt programàtic comú, i també sobre l’estat d’opinió de les institucions europees respecte del procés d’independència de Catalunya.

Seríeu candidat si Unió hagués mantingut Sedó?
—Sóc candidat perquè hi ha un procés obert pel dret de decidir a Catalunya. Si no fos així, la meva etapa al parlament europeu s’hauria acabat i hauria tornat a la universitat. Els informes que volia fer ja els he fets. L’experiència ja l’he tinguda. Però en la mesura que a Brussel·les hi ha molta demanda de fer conferències a Catalunya, miro d’atendre aquestes peticions. A més, el govern necessita gent amb experiència al cor d’Europa. Amb Mas-Colell he fet molta feina en l’àmbit d’economia, com també amb els consellers de Transport de la Generalitat. Per tot un conjunt de raons, m’hi torno a presentar. No és una qüestió de noms a la llista.

Vist des de fora, ha fet una altra impressió.
—La meva opció era molt clara a favor d’una llista única. Però fins i tot després del no d’Oriol Junqueras el mes passat, les negociacions van continuar fins fa molt poc. Jo hauria estat encantat d’integrar-me en una llista col·lectiva. Vist que no ha estat possible, les direccions dels partits han tancat els noms i les posicions. Els partits són sobirans i aquesta pregunta l’heu de fer a les cúpules d’aquests partits, de Convergència i d’Unió en aquest cas.

Però hauríeu acceptat d’anar en una llista amb Sedó? A banda les decisions del partit, és el candidat qui accepta la proposta…
—No m’ho han proposat amb aquests termes. En les converses que he tingut amb el president, hem parlat en tot moment del 9 de novembre, del dret de decidir i de les possibilitats que es poden obrir d’ara endavant. El context actual és completament diferent de fa cinc anys, a les eleccions europees anteriors. I aquest ha estat el nivell i la temàtica de les converses. En cap moment no hem discutit sobre els noms dels candidats que poden venir darrere i que no sabem si el número tres entrarà. La meva clau està en la confiança que el president Mas em mereix avui, que és més gran que la que li tenia fa cinc anys. Ara la situació és molt diferent. El país va de dret cap a la consulta i ens convé tenir experiència acumulada a Brussel·les.

En tot cas, no us sentiu responsable de la seva renúncia? Duran va brandar el vostre nom.
—No. Jo amb el senyor Duran no hi he tingut cap relació durant aquests cinc anys. No puc opinar sobre això.

Teníeu ganes de tornar després de cinc anys?
—Han estat cinc anys molt intensos i molt bonics. L’experiència és molt bona. Els països nòrdics envien gent jove que comença a fer política al Parlament Europeu. Alguns d’aquests ja són ministres o comissaris. L’experiència de poder entrar en contacte amb aquesta gent és molt bona. Però tot té pros i contres: jo tinc dona i tres fills… una carrera acadèmica a mig camí. En condicions normals, el meu periple europeu hauria acabat aquí. M’agrada molt la política i el parlamentarisme, però no tinc cap horitzó vital de passar quaranta anys fent de parlamentari. És el context nacional a Catalunya que em motiva a continuar. Per això he acceptat de fer un altre mandat: per a ajudar tant com pugui en el moment que la causa catalana arribi a Europa i aquesta hagi d’intervenir. Com més diputats favorables hi tinguem, millor; i com més diputats amb experiència, molt millor.

Us ho ha demanat el president personalment que us tornéssiu a presentar?
—Sí. Hem tingut moltes converses aquest últim any. A mesura que els fets anaven avançant, no tan sols el president, sinó la cúpula de Convergència em demanava de continuar. Però, sobretot, molta gent del carrer sense relació amb els partits em demanava que continués, en veient la importància històrica del moment actual.

Cinc anys després continueu com a independent.
—En tot moment m’hi he sentit molt còmode. A Convergència ningú no m’ha demanat que em fes el carnet. Mai no he rebut consignes sobre la meva feina. Molt poques vegades m’han demanat què votaria al Parlament Europeu. Quan ho han fet ha estat per a donar coherència a l’actuació als parlaments català, espanyol i europeu. He tingut llibertat absoluta per a contractar els meus assistents. He fet les preguntes que he cregut oportunes a la Comissió Europea sense que ningú m’impedís mai res. He pogut organitzar les activitats que he volgut al parlament. Estic molt content que ningú no em demani que tingui el carnet. Sóc independent i estic molt més còmode així.

Esteu decebut perquè no s’hagi fet una llista única?
—Sí, n’estic decebut. Pot ser que els partits sobiranistes quedin en les primeres posicions en aquestes eleccions. Una situació versemblant és que CiU i ERC quedin primera i segona –ja veurem amb quin ordre–, davant del PP i el PSOE. Això seria una gran notícia. Però hem perdut l’oportunitat de fer un cop d’efecte molt gran. Una llista única hauria mobilitzat molta gent en un context europeu de fragmentació electoral i de desmobilització. Quan tothom es fragmenta, que els catalans féssim una llista única per defensar la consulta a Europa hauria tingut una resposta electoral molt gran. Sap greu com ha anat tot. Jo ho vaig defensar el juliol, abans de la Via Catalana, i no he deixat de fer-ho. Estic content que Convergència hagi fet seu aquest propòsit i l’hagi defensat fins al final.

El debat és ara el punt comú al programa. ICV no ho vol. Què en penseu?
—No entenc per què encara en parlem. Aquesta qüestió era una derivada lògica de l’acord sobre la data del referèndum i la pregunta del 12 de desembre. Entenc que ICV no vulgui fer una llista conjunta o que no vulgui fer actes conjunts, però que no vulgui posar un punt comú al programa va contra el tarannà de molta gent que conec d’aquest partit.

Coneixeu especialment Romeva…
—Ell no va en aquesta línia. Sembla que ara amb Convergència no es pugui ni tan sols posar una mateixa frase en el programa electoral. És una pena, perquè aquesta actitud ens porta al passat, amb tics sectaris entre bons i dolents. M’estranya molt que sigui així. Això ens afebleix perquè el bloc espanyol sí que és un bloc granític contra el dret de decidir de Catalunya. Ens debilitem gratuïtament. Si Iniciativa es pensa que això li estarà bé al seu electorat, em sembla que s’equivoca. Però no hi podem fer res, nosaltres. Lamentar-ho i prou. No sé i no puc dir què hauria fet Romeva… No n’he parlat, amb ell. Però la col·laboració en qüestions d’interès nacional ha estat molt gran i molt positiva aquests anys. Era lògic de pensar que aquesta unitat d’acció s’hagués plasmat ara, en el context actual, d’alguna manera. Què hi farem? Que els catalans en prenguin nota i el dia 25 de maig votin en conseqüència.

Us presenteu amb PNB, Coalició Canària i Compromís per Galícia. Voleu dir que era el moment de fer candidatures d’abast estatal?
—He de dir que amb el Partit Nacionalista Basc la cooperació ha estat excel·lent, aquests anys. L’eurodiputada Izaskun Bilbao és ex-presidenta del parlament basc i ha estat veïna meva de despatx aquests cinc anys. Ens ha ajudat moltíssim, als catalans. Per exemple, com a representant del grup liberal en les negociacions del corredor mediterrani, sempre vam tenir informació de primera mà d’allò que es forjava. Amb el PNB pot ser que garantim un tercer diputat que, sense ells, potser no tindríem.

Però voleu dir que era el moment de fer aliances fora de Catalunya?
—L’opció de CDC era molt clara: la prioritat era fer una candidatura unitària sobiranista; aleshores les aliances a l’estat espanyol haurien decaigut. Un cop descartada aquesta possibilitat, pensant en termes del dia a dia del parlament europeu, he de dir que la col·laboració amb el PNB ha estat molt positiva i molt lleial. Des d’un punt de vista operatiu, aquesta aliança ens interessa molt. Val la pena de ser tants com puguem perquè de feina n’hi ha molta i sols no donaríem l’abast per assistir a les comissions parlamentàries.

Sou un dels eurodiputats més actius d’aquesta legislatura. Hi ha algun eurodiputat català a l’extrem de la inactivitat. Què ho fa, que hi hagi aquestes diferències tan grans?
—És una qüestió cultural. Hi ha el cas d’un diputat britànic que, si un dia no assisteix a Estrasburg, la resta de diputats britànics fotografien la seva cadira buida i la pengen a Twitter. Molts diputats nòrdics fan un informe diari de la seva activitat per justificar la dieta que han cobrat. És un problema de pressió i de cultura democràtica. La meva pressió ha vingut dels pescadors, ramaders i industrials interessats en les normatives que els afectaven. Històricament, els diputats de Convergència han tingut molta feina a Europa.

Hi ha un problema de cultura política, però també una responsabilitat individual dels eurodiputats.
—Jo em vaig voler posar en comissions importants, com la d’Economia, i vaig mirar d’agafar els informes més decisius encara que portessin molta feina extra. És la manera d’estar en les negociacions de més nivell i que afecten més els ciutadans. Jo he mirat d’aprofitar al màxim l’experiència que em van oferir els electors fa cinc anys. Si hi ha diputats que no ho han fet, els heu de demanar a ells per què. Hi ha un dèficit de cultura democràtica en l’exigència amb els representants escollits.

I els mitjans fem prou cas de la vostra activitat?
—Els mitjans de paper cauen massa sovint en el sensacionalisme, en lloc de fiscalitzar la feina dels eurodiputats, cosa que no passa tant amb els digitals. La feina que fan en aquest sentit els mitjans nòrdics és un gran exemple. Fiscalitzen al detall què fan els seus diputats al Parlament Europeu. A més, aquests eurodiputats tenen espai als mitjans per explicar què fan, en quines negociacions participen, etc. Aquí és ben al contrari: una votació sobre els vols d’eurodiputats en primera classe suscita un resum de premsa que triplica el de tota la campanya electoral.

Se’n va fer un enfocament populista, d’aquest debat.
—A Europa es diu que el populisme mediàtic precedeix el populisme polític. Si els mitjans fan populisme, no ens ha d’estranyar que els ciutadans votin populisme. Si els mitjans dediquen atenció a una votació estètica sense efectes en el pressupost en comptes de les votacions importants, la cosa no va bé.

La família liberal europea ha estat la més explícita en la defensa del dret d’autodeterminació de Catalunya. N’esteu orgullós?
—N’estic molt content. Perquè tenim posicions explícites a favor del dret de Catalunya de decidir el seu futur. Ara es diu que UPyD i Cituadans volen ser al grup liberal si obtenen representació… Aquesta gent nega el dret de decidir. I a favor del dret de decidir s’hi ha situat Graham Watson, el president dels liberals europeus. Això ens facilita molt la feina. El grup liberal no s’ha rentat les mans respecte del cas català, sinó que està completament compromès amb el nostre procés. Aquest és un altre element que em porta a continuar. Tinc un vincle personal amb molts diputats que em demanen molta informació sobre Catalunya i estic molt satisfet de poder-los informar de primera mà. En el moment que vivim, això també és important. Valoro molt positivament que s’hagin mantingut fidels a la llibertat i la democràcia, que són els principis del liberalisme.

Heu notat canvis significatius en el coneixement dels eurodiputats i de les institucions europees del procés de Catalunya? Hi són més favorables?
—Catalunya s’ha posat de moda des de fa un any i mig. Tan sols cal mirar els espais que hi dedica la premsa internacional. És un festival llegir els diaris de fora. La setmana passada el cònsol britànic responent a la diputada Cayetana del PP. Cada dia és una festa. Els catalans ni tan sols hem de fer la feina, ja ens la fan aquests mitjans.

Ha desaparegut l’hostilitat de fa uns quants anys?
—Més que hostilitat, era ignorància. Era indiferència. Ara hi ha interès i molta informació. Els mitjans més prestigiosos i influents hi dediquen pàgines senceres amb una informació prou ben feta. Aquella informació que va publicar The Economist fa un parell de setmanes, ‘Homage to Caledonia’, va aparèixer quan feia una setmana que el periodista que la va redactar havia assistit a una conferència meva sobre la qüestió catalana a Brussel·les. L’Institut Francès de Relacions Institucionals havia organitzat un seminari sobre Escòcia i Catalunya. El diputat escocès era d’Alyn Smith de l’SNP i el català era jo, de CDC i el grup ALDE. En acabar, el periodista em va demanar d’anar a esmorzar l’endemà perquè li expliqués més coses. Veure que al cap d’una setmana apareix una pàgina que no és pas dolenta per a nosaltres és molt gratificant, perquè és la columna més influent a Europa. Això fa cinc anys no era pas així.

Fa cinc anys tot era molt diferent.
—Teníem el tripartit a Catalunya i Zapatero a Espanya. Uns i altres havien donat per bo el nou acord de finançament i havien enterrat la qüestió catalana. Quan vaig acceptar de ser candidat per CiU a Europa, la situació era aquella. Tot semblava tancat i barrat. La carpeta catalana era més que enterrada. Si et mires amb perspectiva el pas d’aquests cinc anys, la situació és estimulant. Tenim el problema de llegir massa premsa de Madrid i massa poca de fora. El panorama és molt estimulant. A Europa, els qui estan nerviosos són els espanyols.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any