15.01.2014 - 06:00
A les acaballes de l’any passat hi va haver dues importants commemoracions lligades amb la guerra del 1936-1939. El 28 d’octubre va fer setanta-cinc anys del multitudinari comiat de les Brigades Internacionals pels carrers de Barcelona i el 16 de novembre es va recordar el setanta-cinquè aniversari de la fi de la batalla de l’Ebre, un episodi bèl·lic decisiu en la futura victòria del bàndol feixista. Amb l’entrada del 2014, les commemoracions continuen avui, que fa setanta-cinc anys de l’entrada de les tropes franquistes a Tarragona.
L’atac a Tarragona va representar la caiguda de la primera gran ciutat en l’ofensiva feixista a Catalunya. A la fi del 1938, una vegada acabada la batalla de l’Ebre, el general Francisco Franco va decidir de no envair el territori immediatament, sinó esperar a tenir totes les divisions de xoc disponibles. En total va mobilitzar un exèrcit de tres-cents mil soldats i mig miler d’avions, unes xifres descomunals en comparació amb els cent mil homes preparats per combatre del govern republicà.
El 23 de desembre de 1938 Franco va donar l’ordre de començar l’ofensiva final, per dos sectors: el de Tremp i el de Seròs. Al primer, les forces republicanes encara van poder resistir d’entrada l’ofensiva, però al segon hi hagué una desbandada generalitzada que va permetre la penetració per la costa mediterrània de les divisions marroquines comandades pel general Juan Yagüe (el nom del qual, per cert, es manté actualment al seu poble natal sorià, San Leonardo de Yagüe).
El 15 de gener, avui fa setanta-cinc anys, queia la ciutat de Tarragona. El camí quedava pràcticament lliure cap a una Barcelona que ja no va tenir temps de mobilitzar-se: el 26 de gener, les tropes franquistes entraven quasi sense oposició per la mateixa Diagonal on tres mesos abans s’havien acomiadat triomfalment els brigadistes internacionals.
L’ofensiva contra Catalunya havia anat precedida, les tres primeres setmanes de desembre, de bombardaments aeris contra quasi tots els municipis catalans i valencians importants, especialment els que tenien port: Barcelona (5 i 12), València (2 i 14), Sagunt, Alacant, les Borges Blanques, Cervera, Palamós, Mataró, Reus, Coma-ruga, el Vendrell i Tarragona (2 i 20), a més del Perelló, atacat brutalment des del cel el 15, 16 i 17 de desembre.
Amb l’ocupació de la capital catalana, l’avanç feixista va continuar implacablement cap al nord, per on fugien milers de soldats i refugiats republicans: Girona va caure el 4 de febrer, el 8 Figueres i l’11, la vila de Llívia (Cerdanya), l’últim municipi català a ésser controlat pels sollevats.
El dia abans s’havia rendit a les autoritats franquistes l’illa de Menorca, i quasi dos mesos i mig després van caure València i Alacant (30 de març). L’1 d’abril, quan feia poc que els feixistes havien anul·lat l’última resistència republicana al moll d’Alacant, Franco anunciava en un comunicat signat a Burgos la fi de la guerra: ‘En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado’ (vídeo).
