La xauxa tapera de Sant Feliu de la Costa Brava, segons Gaziel

  • Recuperem un fragment del llibre 'Sant Feliu de la Costa Brava' (Aedos, 1963), on Gaziel, fill de la localitat, relata la vida dels fabricants i fabriquejants de taps de suro

VilaWeb
Redacció
28.12.2013 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Capítol V: LA XAUXA TAPERA

Un treballador excepcional
Com que era vinguda de França, la indústria del suro havia portat amb ella tot de paraules de la parla tapera que s’estilava a Xampanya. I la nostra gent, un cop apreses, les havia catalanitzades. Per exemple: trefí, baifí, robinet, xopina, reculosa, carrar, carrador, comanda, etc. El mot «bales» per a designar els grossos farcells de saca cosida, farcits de taps, ve també del francès ‘balles’. És un terme oriünd de la regió tèxtil i llanera de la França del Nord. A la novel·la d’André Maurois ‘Le cercle de famille’, que parlava de grans industrials de Roubaix i Tourcoing, a la ratlla de Bèlgica –d’on va sorgir aquell amable escriptor, un dels divulgadors més fins i clars de França–, s’hi esmenten les ‘balles de laine’.

Dels taps menuts, que serveixen per a tapar ampolletes i altres foranius, els de l’ofici en deien petits, i dels grossos, bonons, que servien per als bocois o les bótes. Tots aquests mots, i molts més, encara ben vius, en part, a la nostra comarca surera, i perfectament empeltats al català, són originàriament gal·licismes. No hi ha cap llengua que no estigui farcida d’empelts semblants, més o menys reeixits, més o menys fosos al tronc. I el nostre mateix, l’idioma català, no és altra cosa que l’esqueix d’un gran arbre mare, el laltí; esqueix caigut en terra propícia, arrelat, després recobert amb capes noves de la saba pròpia i secularment engruixit. El valor dels empelts és que siguin legítims, de llavors afins, i ¿quina llavors més adient per al català que la duta del Nord per les rufagades sanitoses de la tramuntana?

Els catalans no hauríem existit sense la gran maror franca que desbordà el Pirineu i escampà el seu sobrant pels comtats que es formaren d’aquesta banda, com estanyols de renovada cultura europea, en temps del gran Carlemany. I tota la nostra història, amb el secret de la dissort que de llavors ençàhem sofert sempre més, es resumeix en el fracàs de no haver sabut o pogut els nostres avantpassats, quan n’era temps, construir i mantenir una Catalunya fermament encavallada a l’una i l’altra vessant de la serra pairal.

Si de França ens vingueren, amb la indústria tapera, tot de paraules justes i saboroses que vàrem fer nostres, en canvino arribaren pas amb elles els costums de treball metòdic i regular que caracteritzen les terres d’on eren eixides: tot això va quedar-se de l’altra banda pirinenca. Des de bon començament, és a dir, des que a mitjan segel XIX la nova indústria inicià la seva escandalosa bullida, mai el nostre taper no fou un home ordenat i disciplinat, que treballa a jornal en una fàbrica ben organitzada. Sempre va ser, abans que tot, un home libèrrim i un treballador a preu fet. Guanyava just el que ell mateix volia. Si estava de bones, feia més feina que no fa camí, mar endins, un bot de vela vent en popa; i, si no li venia de gust (que era força sovint), només feinejava, i no hi havia qui el fes treballar de ferm.

Hi ha estadístiques que no menteixen, i aquesta n’és una: el taper només treballava, pel cap alt, uns 220 dies l’any. Això vol dir que, pel cap baix, en feia 145 de festa, molts més de la meitat dels que anava al treball. En una paraula: la mitjana de la setmana del taperera de 4 dies–dimarts, dimecres, dijous i divendres. Com que els dissabtes no feia gran cosa, o res del tot, ocupat en els preparatius del diumenge, i el diumenge el celebrava a tot drap, no pas com un dia de festa o precepte, sinó de pltxèria integral, el dilluns al matí es trobava tan cansat que havia de reposar tot el dia: d’això en deia «fer dilluns». Us imagineu un règim semblant a la Xampanya francesa, al Rin alemany o a les vores britàniques del Tàmesi? Els nostres tapes, allí els haurien estat tinguts per boigs ben segur. I no ho eren pas; al contrari; eren més savis que els famosos set de Grècia, en el ram de saber viure bé. Ara, que l’art de saber viure bé, deixant-se portar per una bonança gratuïta, és a dir, ploguda del cel, no merescuda ni afanyada, en aquest món només ha pogut practicar-se a les poquíssimes Xauxes que hi ha hagut i mentre han durat; i ja és sabut que les Xauxes d’aquesta mena, totes, són essencialment fugisseres.

Heus aquí l’horari dels tapers, a mitjan segle XIX. Els diversos especialistes –carradors, llescadors, bullidors, etc, a més dels pròpiament tapers, que feien els taps a mà– començaven la jornada a les 5 del matí; i en 1873, després de la guerra carlina, a les 6. A les 8 paraven i tothom es posava a esmorzar de la cistella que cadascú duia, fins a les 9 tocades. De 9 a 12, represa del treball. I, a les dotze en punt del migdia, cap a dinar a casa, fins a 2/4 de 2. De 2/4 de 2 fins a les 4, treball. A les 4, parada i berenar, altre cop de la cistella. I de 5 a 7 acabament de la jornada de treball. Total: a partir de 1873, 9 hores i mitja entre pren i deixa, en un temps que a les indústries bàsiques de Catalunya, fins les més dures, els jornalers treballaven 12, 14 i fins i tot 15 hores, homes, dones i vailets. Amb l’avantatge, a més, que la indústria surera era neta i senzilla –com a manipulació d’una escorxa vegeetal–; i fora de la fortor que comportava la bullida de les planxes de suro, i del risc individual del taper, d’enganxar-se ell mateix els dits o el palmell de la mà en el tall finíssim de les ganivetes, no tenia la menor complicació, ni en aquells començaments exigia maquinària de cap mena. Tampoc la tasca havia de fer-se en cap ambient malsà, ans el contrari, ni demanava esforç muscular, agombolaments o soroll. Els obradors –ja en parlarem després– eren les organitzacions més rudimentàries que es puguin imaginar, on els treballadors se sentien com en família o entre companys: podien xerrar per les butxaques (i no se n’estaven pas) i feien tremolar les vidrieres amb la remor dels cants.

L’utillatge de les fàbriques –com en deien pomposament d’aquelles instal·lacions elementals– així mateix feia riure. Consistia en això: una perola, que era una caldera feta d’obra, proveïda d’un bullidor d’aram, per estovar-hi el suro;  el rasclet o raspa, que servia per a raspar les planxes i treure’n l’excrescència rugosa; una premsa, per a aplanar-les. Les ganivetes, que eren nou, amb tres d’essencials: la de llescar, per fer llesques o tires llargues de suro bullit; la de carrar o treure de les llesques els cubs de suro (carrats) d’on sortia el tap; i la de fer-lo, que era la més perillosa. El taper pròpiament dit, o arrodonidor manual del tap, no necessitava res més que un banc o tauletabaixa, que en els caires tenia una clavilla o encaix on apuntalar la ganiveta, i una cadireta de boga, també nana, on asseure’s una mica arrupit. I això era tot. Així s’entén la rapidesa amb què s’escampà per la comarca la nova indústria i el fet que de seguida hi hagués (i encara n’hi hagi restes avui dia) multitud de fàbriques de taps domèstiques, on una família es bastava per a fer-s’ho tot: comprar el suro, preparar-lo, treballar-lo, ensacar-lo i exportar-lo.

D’aquesta facilitat va néixer una paraula catalana que jo trobo preciosa. La vull consignar aquí abans que es perdi del tot, com s’esdevindrà faltament amb la concentració industrial en grans empreses, que ja es ve congriant, i que condemnarà les petites a desaparèixer. Dels modestos fabricants domèstics, en aquells temps patriarcals, a Sant Feliu no es deia pas que fabriquessin. Fabricar era un verb massa fort i sonor, que només s’aplicava a l’activitat dels obradors i empresaris en gran escala. Dels menuts, es deia només que fabriquejaven. «Què fa el senyor Pere?», demanava algú, per exemple. I li responien: «Oh! Fabrica a tot drap». «I el noi de cal Xecu, què fa?» La contestació, quatre tons més baix, era: «També fabriqueja…». Poques vegades un verb és posat en diminutiu amb tanta gràcia –igual que un gran orquestrador  passa un tema d’una clau brillant a una d’apagada. I és que, efectivament, comparada amb les indústries importants, vull dir les que volen maquinària costosa i difícil de manejar, capitals quantiosos i organització perfecta, la dels primers temps del suro era tan rudimentària, que haurien pogut muntar-la ja Adam i Eva, amb la fillada maleïda, bon punt expulsats del paradís. Sinó que, a Sant Feliu i a tota la comarca, no era pas un paradís que s’hagués perdut; era que la sort en portava un d’extraordinari.

‘Sant Feliu de la Costa Brava’ per Gaziel (Editorial Aedos, 1963)

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any